Istanbul atrapa, captiva i desconcerta. La major ciutat de Turquia és tan desordenadament bonica que és igual de normal sorprendre's davant la bellesa de la impressionant Mesquita Blava com fastiguejar-se per la brutícia de les vies que acullen els seus nombrosos mercats de carrer.
Es troben sense buscar-los, deambulant per la ciutat, fora de perill de les hordes de turistes que envaeixen el Gran Basar o el de les Espècies, un imprescindible malgrat la seva aclaparadora massificació.
L'espectacle de color i olors de les ordenadísimes parades que venen cúrcuma, cardamom, safrà i cent espècies més és únic i difícilment reproduïble en els mercats de barri, un batibull que barreja pijames 'pirata' de Disney amb enormes olles de llautó, llenceria hortera, verdures i carn.
En ells, respira l'ànima més oriental d'Istanbul, que també presumeix de ser occidental. No hi ha frontera entre l'una i l'altra, que es barregen de manera sorprenent i sovint desconcertant per al visitant.
Al costat de les dones que passegen amb el burca negre tapades de cap a peus, caminen les que llueixen cama en minifaldilla i talons de deu centímetres. Són la representació moderna de l'amalgama cultural i religiosa que supura una ciutat que va néixer com a Bizanci, es va criar com a Constantinoble i va esdevenir Istanbul.
Cap altre paratge representa millor el sincretisme d'aquesta bulliciosa urbs que Santa Sofia, obra mestra de l'art bizantí, que va ser la catedral catòlica i casa del Papa abans d'esdevenir mesquita, durant l'Imperi Otomà (segle XV), i després l'espectacular museu que és des que així ho va ordenar Mustafà Kemal Atatürk, pare de la república turca.
La barreja entre elements cristians i musulmans singularitza tant a aquest temple religiós com la seva espectacular cúpula i la mida de la seva nau principal, gairebé sempre en penombra.
La foscor de Santa Sofia contrasta amb l'espectacular lluminositat de la seva veïna Mesquita Blava o Sultanahmed Camii que, a més de 20.000 rajoles blaves en la seva volta, sis minarets i enormes vidrieres de colors, exhibeix una gegantina llum penjant al seu interior.
No cal ser musulmà –encara que sí observar alguns dels seus ritus com treure-se les sabates i cobrir-se el cap i les espatlles en el cas de les dones– per esglaiar-se en aquest temple, situat davant del Hipòdrom de Constantinoble, al conegut i turístic barri de Sultanahmed.
Aquest sentiment, de fet, és una constant a Istanbul, una ciutat que s'estén per dos continents, concentra la seva part vella a la badia de la Banya d'Or i es parteix en l'estret del Bòsfor que, al seu torn, uneix el mar de Màrmara amb el Negre.
Solcar el Bòsfor en vaixell –recomano evitar els turístics i pujar a qualsevol dels que utilitzen els vilatans per fer els seus trajectes- és un plaer visual per la perspectiva que dóna sobre la ciutat –és una de les millors maneres d'admirar els minarets i les cúpules de les mesquites– i per la quantitat de palaus que s'alineen a una i altra riba.
Cap, però, arriba a la mida i l'opulència del Topkapi, refugi dels sultans des del segle XV al XIX. Es necessiten diverses hores per recórrer els seus grans jardins i els edificis oberts al públic, entre els quals es troben el Tresor i l'Harem, la visita dels quals es paga al marge de l'entrada general.
El Topkapi, les principals mesquites i el perfil d'Istanbul es contemplen d'allò més bé des de la Torre Gàlata, una de les més antigues del món. Reconstruïda en pedra, crida més l'atenció pel seu gran diàmetre i l'amplada de les seves parets que per la seva alçada, uns 60 metres.
Al voltant d'aquesta torre, especialment bonica de nit per la seva il·luminació, es concentren agradables restaurants i cafès i unes quantes botigues de souvenirs en què els turistes satisfan la seva necessitat de records kitsch.
Deixar-se perdre pels carrers d'aquesta zona, la més moderna de ciutat, és gairebé obligatori abans de creuar el pont de Gàlata, que la connecta amb la part vella d'Istanbul. El més cridaner d'aquesta passarel·la és la quantitat d'aficionats a la pesca que dia i nit ocupen els laterals amb les seves llargues canyes. Pesquen petits peixos per al consum propi i també per a la venda, si algun agosarat s'atreveix a comprar.
L'escena es repeteix en altres ponts de la ciutat, però el de Gàlata és el que més visitants atreu per la quantitat de restaurants i bars que se succeeixen a la sevapart inferior. No ofereixen els millors productes, però les vistes mereixen la pena.
En la recerca de bones panoràmiques, una altra bona opció són els nombrosos clubs-restaurants instalats als terrats dels edificis de la zona moderna de l'urbs, la qual es teixeix al voltant de la plaça Taksim i que té el carrer Istiklal com a artèria principal.
Istiklal és Europa: una ampla via presa per les grans marques presents a tot el continent, que venen els mateixos productes disposats de la mateixa manera. Només el menjar recorda a Orient en aquest carrer, travessat per un vell tramvia convertit en atracció turística, i que conclou a Taksim, la lletja plaça que es va popularitzar al 2013 com a epicentre de les manifestacions i dels enfrontaments ciutadans contra el Govern de Tayip Erdogan.
A Istiklal es troben també l'església de Sant Antoni de Pàdova, una de les poques ermites catòliques d'Istanbul, i el 360, un d'aquests clubs on un pot sopar, ballar i prendre una copa contemplant Istanbul des de les altures, cosa poc habitual a la majoria de ciutats europees, que acostumen a ubicar aquest tipus de locals en els soterranis o les plantes baixes.
Aquest Istanbul té poc o res a veure amb l'Istanbul del tradicional barri d'Eyüp, a la part final de la Banya d'Or. Els costums islàmiques regeixen en aquesta zona, coneguda per la mesquita del mateix nom –la quarta en importància a la jerarquia de espais sagrats de l'Islam després de la Meca, la Medina i Al-Aqsa a Jerusalem–, el seu cementiri i el cafè Pierre Loti, un altre mirador impressionant sobre la ciutat.
El preferit pels vilatans –i cada vegada més pels turistes– per contemplar la posta de sol està situat a Üsküdar, a la riba asiàtica d'Istanbul. Es coneix com el cafè de les catifes i no són sinó les grades de ciment paral·leles al mar que miren cap a la petita Torre de Leandro.
Asseure-se sobre els coixins que cobreixen els graons de formigó amb un gotet de te turc i esperar que el sol tenyeixi el cel amb els seus ataronjats és obligatori, si un no vol deixar de viure un espectacle memorable.
Donar-se un gust en un hamman és un altre dels records que un hauria de emportar-se d'Istanbul, juntament amb els que deixa una visita a les properes illes Príncep. Són una meravella i mereixen capítol a part.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
