Més que d'Itàlia, Roma és la capital dels pals selfie. Hi ha gairebé tants com visitants, que ja és dir, i es venen a tots els punts turístics de la ciutat amb el mateix èxit que els imants del Papa Francisco o els de les parts impúdiques del David de Miquel Àngel.
Regatejant, com manen els cànons, un pot aconseguir el més simple per cinc euros. I qui es vulgui gratar una mica més la butxaca, per vuit, traurà el model amb disparador al mànec, el més recomanable.
Amb el maleït pal, que es ven en tots els colors, un s'estalvia haver de parar a algú cada vegada que vol immortalitzar-se en una de les moltes postals que regala la ciutat Eterna.
És clar que l'ús del pal també requereix la seva tècnica perquè, si un s'asseu a les escales de la Piazza di Spagna, un imprescindible, també es vegin els graons i l'obelisc que les corona i no només un rostre amb somriure escèptic.
Piazza di Spagna posseeix un encant de difícil descripció i un poder de convocatòria extraordinari. Ara que la font llueix renovada, seure als esglaons per atrapar els raigs de sol que es colen entre els edificis és un plaer primaveral irrenunciable.
De l'altre costat de la via del Tritone, la Fontana di Trevi està en plena restauració. Avui Anita Ekberg no podria plantar la seva exuberant figura en les aigües de la famosa font. Han desaparegut. En el seu lloc, hi ha bastides des dels quals maldats obrers netegen i recomponen les figures de marbre de Carrara, i, alhora, esquiven les monedes que, malgrat tot, segueixen caient al fossat.
Per minimitzar la decepció dels infinits turistes, les autoritats han optat per aixecar una estreta passarel·la que permet creuar la font i fer la pertinent foto –amb o sense pal– sense demorar massa per no crear cua. Un parell de vigilants fiquen pressa sense modals expeditius, així que dóna per fer-ne dos o tres.
El palet no serveix a la Bocca della Verità, la popular –i també pel.liculera– màscara de marbre situada a l'entrada de l'església de Santa Maria in Cosmedin. Per retratar-se ficant la mà a la boca, cal demanar-li a algú que faci la foto i ràpid. Els vigilants controlen el temps perquè la cua no es faci eterna com succeeix, per exemple, al Vaticà.
Sigui el dia que sigui, centenars i centenars de persones posen a prova la seva paciència i la dels que els segueixen en una fila que fa la volta a la plaça de Sant Pere i té com a principal objectiu la Capella Sixtina. Al doble del preu de l'ingrés normal (21 euros), els tours que permeten veure el Judici Final de Miquel Àngel i els tresors del Vaticà sense esperar només convencen uns pocs.
Els diumenges, quan el Papa s'aboca a la finestra de la seva residència per misar davant els seus devots, l'espera sol ser menor i amenizar-la és més fàcil. No són pocs els que, alhora que escolten el sermó, intenten immortalitzar-se amb el Pontífex en el fons de la imatge. Aconseguir-ho és gairebé un miracle: allà dalt, Francisco sembla un habitant de Liliput.
Per tenir bones vistes aèries del Vaticà i de bona part de la ciutat de Roma el millor és pujar a la part alta del Castell de Sant'Angelo, en la marge dreta del riu Tevere (Tíber), a uns deu minuts a peu de la plaça de Sant Pere.
Iniciada per l'emperador Adrià l'any 135 i conclosa pel també emperador Antonio Pío quatre més tard, la fortalesa és un punt de referència en la geografia romana per la seva forma, un cilindre gegant, i un mirador excels. Cada punt ofereix una perspectiva millor a l'anterior fins arribar a la terrassa, que els supera a tots.
Als peus de Sant Miquel Arcàngel, el Vaticà s'aixeca excels a la dreta; el Palau de Justícia, a l'esquerra i la Roma més visitada, al capdavant.
La capital italiana és decadentemente bonica. I molt assequible a peu, encara que els seus llambordes siguin un clar atemptat contra les dones en sabates de taló.
En sabata plana, caminar per la via Giulia i els seus carrers adjacents és com fer una petita escapada a la Toscana, amb els seus edificis en color terracota que desborden plantes i flors i les seves petites esglésies. En el camí, la Direzione Nazionale Antimàfia crida l'atenció per el seu imponent edifici de maó vista.
El recorregut acaba portant, gairebé irremeiablement, a Campo dei Fiori, plaça famosa pel seu mercat i les seves parades de flors. Prendre un capuccino en alguna de les seves múltiples terrasses és una cosa molt habitual entre els turistes. Però no hi ha qui li guanyi a la pasta que, uns metres més enllà, a la via del Pellegrino, serveixen a la Ostaria da Fortunata.
Allà, a la vista del públic i amb un somriure infinit, l'Antonia treballa la pasta que, una mica més tard, Mimo servirà cuinada, de manera exquisida, en uns bols de fang gegants.
“Fortunata era la besàvia del propietari del local que, lamentablement, no sóc jo”, explica Mimo, després d'exposar la seva opinió sobre el que Catalunya ha de fer amb el seu futur polític. És un tipus xerrarie i es nota que li agrada la seva feina.
Els 'tagliatelli pomodoro e basilico' de can Fortunata fan honor a la fama de la pasta italiana. Els seus 'carciofi alla giudia' (carxofes fregides), tan cruixents com una patata delicatessen, estan per morir-se. El tiramisú i la panacota amb xocolata, de vici. I concloure el festí amb un cafè, curt i servit en tassa de fang, és fer el ple.
Per cremar l'excés de calories consumit res millor que una trobada a peu amb les ruïnes romanes que tantes vegades vam veure en els nostres llibres d'història i d'història de l'art. Per al velles que són, es conserven de manera admirable i el seu poder de seducció segueix sent irresistible.
El Palatino i, sobretot, el Fòrum Romà acumulen columnes i vestigis com per esgotar la capacitat d'emmagatzematge del mòbil amb tanta foto. I a la Piazza del Campidoglio, gairebé camuflada en un cantó no visible des de tots els punts, es troba l'arxifamosa estàtua de Luperca, la lloba capitolina, alletant Ròmul i Rem. S'alça sobre una columna i és la còpia de l'original, que es troba en els Museus Capitolins.
Res supera, però, la capacitat d'impressionar del Coliseu, un dels pocs llocs on l'ús del pal selfie no està permès: les autoritats tracten de protegir en la mesura possible aquest espectacular amfiteatre romà del segle I, declarat com una de les noves Set Meravelles del Món Modern al 2007.
Encara faltant-li bona part de l'estructura original, el que es conserva d'ell segueix sent descomunal. Passejant per la part visitable de les seves entranyes, un es creu diminut i s'imagina com d'insignificants es devien sentir els que, des de la seva grada, presenciaven els espectacles que s'hi representaven.
Per seguir admirant-se, però des d'una escala un pèl més terrenal, el Panteó d'Agripa condensa la perfecció de l'Imperi Romà en una cúpula que és una mitja lluna perfecta.
Al seu voltant, a més, es concentren bars, restaurants i Giolitti, la millor –i diuen també que la més antiga– gelateria de Roma. Les cues que es formen al migdia i a primera hora de la tarda per degustar el extravagant gust 'òpera di roma', el clàssic xocolata, el de mango o el de cafè, fondrien el gel. Però s'eviten anant més aviat o a última hora, i s'hi ha d'anar: els sabors estan molt aconseguits.
Des d'aquí, i assaborint el deliciós gelat, un pot dirigir-se al Trastevere per voltar pels seus carrerons i els seus mercats de dia, o per sopar i prendre una copa a la nit. L'ambient és més aviat tranquil: a aquesta hora, la majoria de pals selfie ja han desaparegut i la gent ja està més per la feina de menjar, beure i anar de festa.
Vueling ofereix diversos vols diaris de Barcelona a Roma.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
