Reinventar les dones

Essers humans, ens diu Agacinsky

Un tema, el de la igualtat i la diferència tant antic com la mateixa historia humana s’ha tornat a posar a circular en el discurs públic, a partir de la trista constatació del augment de les desigualtats en tots els àmbits de la vida. I un cop mes se’ns fa evident la gran vulnerabilitat que afecta de forma especifica i directa les dones. Així ho mostren els estudis més recents. Malgrat els avenços legals i la presència d’una petita minoria d’elles en llocs de gran visibilitats pública , per a la majoria la “diferencia” resulta ser un obstacle per assolir una vida en la mateixa igualtat de condicions que els homes. I es que perviu un discurs silenciat, no dit, hereu d’una llarga cultura patriarcal que tant sols es manifesta, com per descuit, com qui no hi dona importància, fora de control en determinades situacions inesperades ( respostes parlamentàries incloses, per exemple....) O be explota , indecentment sota forma de violència extrema, o de petites subtils violències quotidianes... Es mostren, obertament , aleshores les vergonyes d’una cultura que, malgrat tot, continua pensant que allò plenament humà te rostre masculí. I fins a quin punt persisteixen les velles creences que atribueixen diferents graus i nivells d’ “humanitat” a homes i dones. I , com a conseqüència, diferents papers en l’entramat de la vida personal i col·lectiva.

Silviane Agacinsky ho expressa molt bé. Ens diu:

No es estrany que en el moment en que ella ha començat a despertar a la vida publica - entenen aquesta com l’ àmbit del treball, de la política i de la presencia en els mitjans de comunicació- la seva primera preocupació, la gran tasca reivindicativa ha estat la de ser tant home - ser humà- com ells. I malgrat que el corrent del feminisme dit de la “diferencia” ha anat posant l’ accent sobre el valor de les diferencies per recordar, assenyalar l’ existència de l’ altre dins aquest concepte de lo humà-masculí, omnipresent, el cert es que el moviment mes fort dins el feminisme, fonamentat en el pensament il·lustrat i en la noció bàsica del drets humans, ha optat per la igualtat com a mot clau en la lluita en pro de les dones. Les mesures polítiques preses a tot el mon, en els últims seixanta anys han optat per lluitar per la igualtat agafant com a referencia els Drets Humans fonamentals i exigint-los per les dones. Els avenços, tot i els seus grans límits, son evidents. Benvinguts siguin.

Però aquest mon nostre, amarat tot ell de cultura patriarcal soterrada però operativa en les decisions col·lectives, publiques i privades tant sovint invisible, tant “ naturals ” als nostres propis ulls, és un mon estrafet. Coix. Mancat de virtuts publiques oblidades en l’àmbit de lo privat, patrimoni de lo femení i per tant apartat de la vista. De virtuts que fan de la vida humana un valor , de la cura una necessitat, de la compassió una virtut , de la complexitat un savi i intel·ligent reconeixement de la realitat...I sense retrocedir ni una passa en els drets adquirits, en els drets a la igualtat, convé reinventar la dona i els seus drets a ser iguals i diferents, en tant que persona i en tant que gènere.

Aquesta es la tasca que queda per completar en el plànol de la realitat, en el de la filosofia política i en el plànol del inconscient patriarcal que fonamenta tota la nostra cultura.

Essers humans, ens diu Agacinsky

Un tema, el de la igualtat i la diferència tant antic com la mateixa historia humana s’ha tornat a posar a circular en el discurs públic, a partir de la trista constatació del augment de les desigualtats en tots els àmbits de la vida. I un cop mes se’ns fa evident la gran vulnerabilitat que afecta de forma especifica i directa les dones. Així ho mostren els estudis més recents. Malgrat els avenços legals i la presència d’una petita minoria d’elles en llocs de gran visibilitats pública , per a la majoria la “diferencia” resulta ser un obstacle per assolir una vida en la mateixa igualtat de condicions que els homes. I es que perviu un discurs silenciat, no dit, hereu d’una llarga cultura patriarcal que tant sols es manifesta, com per descuit, com qui no hi dona importància, fora de control en determinades situacions inesperades ( respostes parlamentàries incloses, per exemple....) O be explota , indecentment sota forma de violència extrema, o de petites subtils violències quotidianes... Es mostren, obertament , aleshores les vergonyes d’una cultura que, malgrat tot, continua pensant que allò plenament humà te rostre masculí. I fins a quin punt persisteixen les velles creences que atribueixen diferents graus i nivells d’ “humanitat” a homes i dones. I , com a conseqüència, diferents papers en l’entramat de la vida personal i col·lectiva.