Manaire

Fa uns dies llegíem en els mitjans de comunicació que l'esposa de Pep Guardiola havia adquirit a Alemanya fama de dona “manaire”.

En aquests mateixos dies, començava a propagar-se per la xarxa una campanya, dissenyada i elaborada de manera molt intel·ligent, i liderada per Sheryl Sandberg, la brillant número dos de Facebook. Endevinin quin és l'eslògan d'aquesta campanya: Ban Bossy, és a dir, “prohibit (dir) manaire”. La campanya apunta alt; compta amb col·laboradores tan populars i dispars com Condolezza Rice o Beyoncé. Aquesta última aporta un lema que no té desperdici: “Jo no sóc manaire. Sóc la cap ”.

En realitat, la coincidència entre ambdues notícies no és una casualitat.

Per desgràcia, l'apel·latiu manaire s'aplica amb excessiva facilitat quant una dona mostra una actitud assertiva, ferma, convincent o, simplement, manifesta una opinió pròpia de manera clara.

Manaire ha estat el qualificatiu amb què tradicionalment s'ha emmordassat a qualsevol dona que ha sortit mínimament del seu paper esperat de “discret segon terme”.

De ben segur, moltes de les dones que llegeixin aquest article se sentiran reconegudes en el fet d'haver rebut aquest epítet. O - el que és el mateix-també en haver elaborat estratègies deliberades de comportament “correctes” per tal de no córrer el risc de rebre.

Val la pena tractar en una altra ocasió sobre quines són les pràctiques que, de manera més o menys (in) conscient, moltes joves aprenen a desenvolupar en època molt primerenca per intentar evitar ser titllades de manaires, estratègies de autoocultació i renúncia a l'èxit que, quan s'apliquen en els àmbits professionals, esdevenen extraordinàriament limitants, com molt bé mostra la campanya de Sheryl Sandberg.

Avui, en canvi, m'interessa destacar la importància que revesteixen les paraules a l'hora de conceptualitzar el món, a les persones i els seus comportaments “deguts”.

Veiem: què qualificatiu s'aplica a un nen o un jove o un home que aixeca la mà quan creu saber la resposta a la pregunta que s'ha plantejat? Decidit, atent, resolt. I quan l'aixeca perquè, per exemple, s'han demanat voluntaris (a la classe o a l'empresa)? Actiu, valent, compromès. I quan aquest home proposa un possible repartiment de tasques per a un treball escolar o de l'organització? Resolutiu, col·laboratiu, solvent.

Quin és, en canvi, l'apel·latiu que una nena o una dona en la mateixa situació rep amb molta, amb dolorosa freqüència? Manaire.

Els proposo que recollim les següents paraules per tenir-més a prop, més accessibles, quan haguem de valorar una dona en circumstàncies semblants a les descrites més amunt: decidida, atenta, resolta, activa, valenta, compromesa, resolutiva, col·laborativa, solvent.

Perquè, com endevinen, substituir una paraula (manaire) per alguna altra de la llista alternativa no és un joc lingüístic banal, sinó que té repercussions profundes en com percebem la persona qualificada, en com valorem el seu treball, com ens dirigim a ella, quanta credibilitat li atorguem, quines expectatives dipositem en el seu futur. I, per tant, això ens afecta en la nostra responsabilitat de pares i mares, d'educadors, de líders d'equips, de persones.

Utilitzant adjectius com els que proposem aquí, no només serem més justos amb les dones i les nenes que es troben en aquestes tessitures, sinó que també podrem prestar aquestes paraules amablement a qui prop nostre se senti temptat a dir: manaire.