Violència zero

Un dels actuals debats socials en tot el món occidental és el de la prostitució de les dones. ¿És bo o no legalitzar els prostíbuls? ¿I retirar les prostitutes dels carrers? ¿I admetre la prostitució com un treball més, amb el que això significa en drets i obligacions laborals? Els interessos econòmics són evidents: a Espanya les més o menys sis-centes mil prostitutes mouen a l’any 3.700 milions d’euros pel cap baix. Les màfies busquen àvidament el lucre pur i dur i els importa un rave la manera d’aconseguir-lo. La violència, l’explotació i el domini descarnat sobre aquestes dones “públiques”, a disposició de tots els que volen comprar els seus serveis, és un fet arxiconegut.

Els partidaris de fer una distinció entre la prostitució voluntària i la forçada ens asseguren que fer el carrer té aspectes positius; afirmen que a moltes prostitutes els agrada la seva professió, que exercint-la són empresàries del seu treball, i que, a més, és una tasca “fàcil” que permet una bona situació econòmica. No m’estranyen les expectatives monetàries davant la notable demanda en aquest terreny. En canvi sí que em sobta que els partidaris de fer aquesta distinció s’oblidin del debat sobre la prostitució en sí mateixa, del per què de la seva existència i el rerefons que la sustenta. Perquè no és cert que les prostitutes que ho són per voluntat pròpia (dues de cada deu) s’escapin de les vexacions i del concepte retorçat de sexualitat basat en la dominació, tantes vegades brutal.

Els països que han optat per la reglamentació (Alemanya i Holanda en són clars exponents) consideren la prostitució com una vàlvula d’escapament per als homes. De fet, emfasitzen els legalistes, podem combatre la pobresa, les guerres i les malalties però no podem lluitar contra la prostitució, perquè és un fet natural amb el qual hem d’aprendre a conviure. “La prostitució ha existit i existirà sempre”, no importa que les dones siguin un consum de divertiment dels homes, una mercaderia per comprar i vendre. És un mal necessari i les prostitutes realitzen una tasca social de contenció de gran importància. Al meu entendre, darrera la prostitució no hi ha un problema de sexualitat, sinó de desigualtat entre els gèneres. “La professió més antiga del món”, així alcen la veu amb veneració els defensors de l’estatus quo. Jo més aviat diria que és una de les formes més antigues de violència i dominació masculina.

El fracàs de la legalització de la prostitució a Holanda és molt significatiu. La policia ha arribat a veure's obligada a tancar una de les zones del barri vermell més famoses d’Amsterdam: el comerç amb nenes s’ha desbocat... la màfia s’ha sentit encara més enfortida en el negoci econòmic ultra lucratiu de la pornografia, de les strippers i, evidentment, de les xarxes de comerç sexual que s’amaguen darrera els telons. Violència aferrissada, que també lucra d’impostos legals les arques dels governs sota l'eufemisme de la reglamentació. Sense tenir en compte que la mercaderia comercialitzada és el cos humà.

Per els abolicionistes, la professió més antiga del món és també la que permet mostrar sense embuts la hipocresia i la doble moral de la societat. Es difama la prostitució però se la tolera. Més incomprensible és la pressió en els mitjans de comunicació per anorrear, amb maneres cultes i edulcorades, les actituds en contra per convertir aquesta activitat en una feina més, una activitat professional com qualsevol altra. Al nostre país sembla que no interessa entendre que la prostitució no és un problema de les dones sinó dels homes que la causen. No interessa entendre que una trobada íntima hauria de ser lliure i que la majoria de prostitutes exerceixen com a tals per necessitats econòmiques. A països com Suècia es penalitza al client, en lloc de a l’oferta. Suècia, com moltes altres vegades en aquests afers d’ homes i dones, ha posat el dit a la nafra. En un inici es deia que prohibir la demanda conduiria a un desplaçament de la prostitució del carrer o del bordell a llocs més sinistres. Els resultats han desmuntat allò de la naturalesa inevitable dels homes doncs la demanda ha caigut en picat. Poc després de posar en pràctica, l’any 1999, polítiques de penalització al client, el nombre de prostitutes s’havia reduït entre un 30% i un 50% i el de la clientela entre un 75% i un 80%.

Mentre discutim si optem pels Sirians o pels Troians, la violència contra les dones continua. No es pot permetre cap tipus de violència contra la dona i, per a mi, la prostitució ho és.

Un dels actuals debats socials en tot el món occidental és el de la prostitució de les dones. ¿És bo o no legalitzar els prostíbuls? ¿I retirar les prostitutes dels carrers? ¿I admetre la prostitució com un treball més, amb el que això significa en drets i obligacions laborals? Els interessos econòmics són evidents: a Espanya les més o menys sis-centes mil prostitutes mouen a l’any 3.700 milions d’euros pel cap baix. Les màfies busquen àvidament el lucre pur i dur i els importa un rave la manera d’aconseguir-lo. La violència, l’explotació i el domini descarnat sobre aquestes dones “públiques”, a disposició de tots els que volen comprar els seus serveis, és un fet arxiconegut.

Els partidaris de fer una distinció entre la prostitució voluntària i la forçada ens asseguren que fer el carrer té aspectes positius; afirmen que a moltes prostitutes els agrada la seva professió, que exercint-la són empresàries del seu treball, i que, a més, és una tasca “fàcil” que permet una bona situació econòmica. No m’estranyen les expectatives monetàries davant la notable demanda en aquest terreny. En canvi sí que em sobta que els partidaris de fer aquesta distinció s’oblidin del debat sobre la prostitució en sí mateixa, del per què de la seva existència i el rerefons que la sustenta. Perquè no és cert que les prostitutes que ho són per voluntat pròpia (dues de cada deu) s’escapin de les vexacions i del concepte retorçat de sexualitat basat en la dominació, tantes vegades brutal.