El 1989, amb la caiguda del comunisme, Eduard Limonov sent que la seva singularitat també s'ensorra. Per als països de l'Est havia arribat l'hora del capitalisme, el mercat o la democràcia. Per a ell, començava el temps del que sempre havia considerat la més terrible de totes les plagues: la normalitat. Ja no seria un escriptor dissident i maleït -i rus- a Nova York o París. Ara seria un més. Estatus insuportable per a algú que havia sostingut una anomalia compulsiva i sense minva des de la seva adolescència a la Ucraïna soviètica fins al seu retorn a la Rússia post-soviètica.
Limonov és el protagonista del llibre homònim que acaba de publicar Emmanuel Carrère (Anagrama). Una biografia “novel.lada” de l'escriptor, dissident, anti-dissident, activista, delinqüent, guerriller i presidiari la vida del qual creua Nova York i París, Moscou i els Balcans, els salons literaris i la presó. Un multiopositor fidel a la inconformitat de la seva joventut alternativa, però que alhora evidencia la paradoxa que l'ensorrament del comunisme també es va emportar aquesta contracultura que l'erosionava.
Com no podia ser d'altra manera en un home fet a si mateix a cops de martell, Limonov és un nom escollit per aquest escriptor nascut a Járkov, Ucraïna de Stalin, el 1942, i que encara segueix en peu de guerra a la Rússia de Putin. Des d'una infància i adolescència en què ja demostra els seus dots com a poeta i malfactor, Limonov es fa addicte als extrems, fluctua entre unes quantes i contradictòries militàncies, té vides diverses marcades per la Segona Guerra Mundial, l'estalinisme, la guerra freda, l'exili, la caiguda del Mur de Berlín, la guerra dels Balcans, la teràpia de xoc del postcomunisme, la presó i l'oposició més recent a la Rússia dels oligarques. Sota totes aquestes circumstàncies es va proposar actuar en primera línia, en cap es va admetre com a víctima.
A Moscou s'enrola en la contracultura. A Nova York zigzagueja entre l'extrema pobresa i les seves trobades homosexuals amb negres, entre la seva tasca com a majordom d'un milionari o la pèrdua d'Elena, el seu gran amor d'aquests temps. Tot això barrejat amb un afany de transcendència i una autoimposada obligació de no morir en l'oblit. D'aquest còctel Molotov donen compte els seus llibres de llavors: Nosaltres som l'heroi nacional, Història d'un servidor o El poeta rus prefereix els negres grans.
Com Limonov sempre escriu sobre ell, cal considerar-lo coautor de la biografia de Carrère, sense que això resti ni una mica d'excel.lència a un llibre que combina moments de simbiosi entre l'autor i el biografiat amb altres marcats per molts graus de separació. La distància òbvia entre un novel.lista francès de classe mitjana alta, que viu en “un país tranquil i decadent” i un personatge extrem, en molts casos deplorable.
Ignorat als Estats Units, on triomfaven -per accentuar les seves reaccions viscerals- estrelles russes o exsoviètiques de la talla de Nabokov, Brodsky, Nureyev o Baryshnikov, Limonov finalment aconsegueix èxit a França i, sense pensar-ho dues vegades, s'instal.la a París. Allà es converteix en un personatge notori, alhora que pren forma la seva decisió de barrejar comunisme, feixisme i nacionalisme (res d'això amb moderació) o es forja la seva implicació amb Arkan i els seus tigres en el conflicte dels Balcans, on arriba a combatre del costat serbi. Encara li queda temps per patir pel suïcidi de les seves dones, renovar-les sempre per noies més joves o tornar a Rússia per involucrar-se en l'oposició a Putin des del Partit Nacional Bolxevic, al qual arriba a aliar amb els liberals de Kaspàrov.
Costa ressenyar aquest llibre sense limitar-se a explicar-ho. Costa abandonar-se a les interpretacions, encara que el personatge es basti a si mateix per remetre a pensar l'ordre del món, el postcomunisme, la democràcia o la idea de la literatura com un esport de risc.
Limonov comparteix panteó amb Jean Genet o Reinaldo Arenas. Però si aquests converteixen l'excés en excepcionalitat, ell converteix l'excepcionalitat en excés. Com Genet o Arenas, Limonov arma la seva expedició particular a les ribes. Però allà on ells exploren la llibertat, ell afegeix una afició totalitària que el porta a llançar contínuament l'extremisme polític.
Limonov no és un heroi, però tampoc un antiheroi. Més aviat, qualifica com un contraheroi per al qual no existeix la paraula “rival”. En la seva vida només hi ha aliats (pocs i minvants) o enemics (molts i creixents). És l'anti-Brodsky perquè Brodsky ocupa el seu lloc en la literatura. És l'anti-Putin perquè Putin ocupa el seu lloc en la política. Un contrahéroe analògic, d'altra banda, amb l'encant tàctil i una mica vintage del món de les armes, la màquina d'escriure, el bodybuilding casolà...
Que Limonov té una vida llibresca, no hi ha dubte. Però l'art literari resideix en aconseguir un llibre a l'altura d'aquesta vida extrema. La novel.la de Emmanel Carrère, ho aconsegueix.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
