Hi havia una vegada dos tius que xerraven per la ràdio, que feien conya de tot, que s’inventaven personatges, que reien de tothom (començant per ells mateixos, que si no no hauria tingut gràcia), que entrevistaven gent anònima i Excel.lentíssims ministres, que tot s’ho prenien amb humor. I xerraven, i xerraven, i xerraven. D’això fa gairebé 30 anys. Ara, lluny de la ràdio i sobre un escenari, continuen fent el mateix: xerren, xerren, xerren. I la gent continua fent el mateix: riu, riu, riu. La fórmula de Gomaespuma, Juan Luis Cano i Guillermo Fesser, funciona. Segurament, perquè darrere dels seus hilarants i pressumptament innocents discursos la gent es reconeixia I se segueix reconeixent. Perquè el què fan és parlar a la gent de la mateixa gent, dels seus problemes, de les seves passions, de les seves coses, en definitiva.
Andreu Buenafuente els va oferir fer el seu xou Nadie sabe nada, que ell i el seu fidel Berto van estrenar en el mateix teatre BARTS cap al Nadal. Gomaespuma era la parella ideal per dur a terme un espectacle d’improvisació i d’humor. I s’han apalancat al teatre del Paral.lel (només fins al 14 de juliol) després d’estrenar-se a Madrid amb prou èxit. La funció consta de tres parts en les quals els dos protagonistes parlen entre ells, comenten notícies publicades en la premsa del dia i responen a preguntes que els espectadors els han escrit a l’entrada. I, ademés, encara que molt poc aprofitat, compten amb la col.laboració del guitarrista Chicuelo (“ha deixat plantat el Poveda per estar amb nosaltres”, presumeixen els còmics).
El principal punt a favor que té l’espectacle és que compta amb un públic totalment entregat. Tant, que al primer minut Fesser reconeix que li ha agafat un carinyo extraordinari, “com als gossos”. No n’hi ha per a menys, donat que els espectadors són majoritàriament fans incondicionals, el què vol dir que estan disposat a riure, sovint, encara que no toqui, i exagerant la riallada, com per fer veure que han rigut, que ho han “pillat”.
Referent a això, hi ha un detall que pot passar inadvertit però que hi és: capta el públic català, per molt fanàtic que sigui de Gomaespuma, tots els matisos de les disquisicions dels actors? No estic molt segur, igual que mai ho he estat de que a Madrid, per exemple, treguin tot el suc de l'humor de Buenafuente. La globalització difícilment resoldrà aquesta qüestió (que, per altra banda, tampoc crec que sigui un problema).
Sigui com sigui, de motius per riure hi ha un munt, sobre l’escenari. I cada dia seran diferents motius. Coses de la improvisació. En l’estrena, per exemple, els va surtir alguna picada d’ull al duc de Palma, o a Gallardón (“aquells cabells que quan surten de la piscina ja estan secs”), però no van parlar de Wert, el ministre de moda. Tot i així, aseguren que no tindran cap inconvenient a fer-ho. Per exemple, si alguna de les preguntes del públic els demana per l’ínclit polític: “Que se’n vagi lluny, però lluny del món”, va dir Juan Luis Cano en la presentació. “És el pitjor ministre que ha donat la història del món”. Així, sense contemplacions. L’humor ho permet tot. Fins i tot, si toca, fer conya amb el dret a decidir…
Potser el que fan ells és el que no fa la premsa. “La premsa és el reflexe del què està passant i el què està passant és una merda”, diu Cano. “No es dóna feina a periodistes, és malpaga a gent”, afegeix Fesser, llicenciat en Periodisme. Els missatges que transmeten ells estan lluny dels que, de vegades, han de donar els mitjans de comunicació. Ells parlen del que es parla als bars, és a dir, de la realitat. I la realitat és el terreny de Gomaespuma, encara que l’hagin de maquillar amb humor. Per a que passi bé i per a què els que s’hi puguin sentir al.ludits, puguin amagar la seva vergonya darrere d’un somriure.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
