Una emotiva lliçó de teatre

Teatre d’emocions pures i dures. Un text terriblement realista que, a força de riallades, ens mostra amb tota cruesa el drama amagat d’una família vulgar de Buenos Aires (o de Barcelona, o de Berlín, o de Nova York). Cinc actors gloriosament absorbits pels seus personatges. Un públic entregat des del primer minut a la causa del teatre emotiu, del teatre genuïnament senzill, del teatre de proximitat, del teatre real, un públic que acaba dempeus aplaudint fins a sagnar. I, entre tants mèrits, una queixa: ¿per què aquesta obra passa per Barcelona en veu baixa (només està en cartell fins diumenge!), aliè al festival Grec, després de passar ara mateix per Tarragona sense que gairebé ningú hagi dit res i (el què és més greu) per la Nau Ivanov de Barcelona fa un parell d’anys, dins del Festival Ulls?

L’obra transcorre en la casa d’una família humil del sud de Buenos Aires en un dia que hauria de ser molt especial perquè la filla vol presentar el seu nuvi als pares. Aquests porten una vida anodina, avorrida, típica: ella parla, ell no la escolta; ella pregunta, ell menteix; ella calla, ell atorga... La filla sospira per abandonar la casa i sembla que ho ha aconseguit enamorant un bon jan de la zona nord. Aquesta família rabiosament comuna, però, amaga un drap brut: el fill boig. El fill que no pensa el què diu, sinó que diu el què pensa. A poc a poc, en una horeta de funció, el drama, la vergonya de la família anirà aflorant gràcies a les genials interpretacions, a la clarividència i a la crueltat innocent d’aquest fill boig. “Si nadie te pregunta, no tenés por què andar todo el tiempo diciendo lo que pensás”, li recrimina, amargada, la germana. I ens resulta inevitable plantejar-nos preguntes que no tenen gens de retòriques: qui és el boig? És més boig qui viu en la mentida o qui diu la veritat? En respondre aquestes qüestions, captarem un missatge dur, cru, sagnant: maltractaments, desnonaments, infidelitats, violència de gènere... Tot hi cap rere les aparences que tant s’esforcen a mantenir.

La grandesa del teatre és la de fer-nos veure la realitat, ni més ni menys. L’humor, aquí, esdevé la millor eina per denunciar el drama. L’espectador queda atrapat en la genialitat del fill (pressumptament) boig, en la desesperació cega i la tendresa de la mare, en la intransigència del pare, en els capritxos i les il.lusions de la filla, en la superioritat del nuvi. Personatges meticulosament estudiats, assajats, viscuts.

Els que van gaudir amb La omisión de la familia Coleman, del també argentí Claudio Tolcachir (qui torna, aquest sí, al Grec, del 24 al 27 de juliol, al Romea amb El viento en un violín), saben de què estem parlant. Parlem de teatre fet des de les emocions, des de la interpretació pura, des del convenciment i des de la implicació de tots els actors. Des de Nelson Valente, director i autor (en un procés de creació basat en la improvisació, a força d’assajos i assajos, a l’estil de Jordi Casanova, per exemple), fins a l’últim membre de la companyia, passant, per descomptat, pels actors Julián Paz Figueira, Lide Uranga, Ricardo Larrama, Soledad Bautista i José Pablo Suárez. Parlem del teatre que es va desenvolupar arran del corralito, fa més de 10 anys, representat per pura emoció, en pisos (departamentos), amb el públic enganxat a les parets i a tocar dels actors. Un teatre que, gràcies a la gestió que s’està fent de la crisi a Catalunya i a la resta d’Espanya, ens va sonant cada cop més. (Alguna cosa haurà d’agrair, al final, el món de la cultura a la prima de risc, a les retallades, al 21%...)

Teatre d’emocions pures i dures. Un text terriblement realista que, a força de riallades, ens mostra amb tota cruesa el drama amagat d’una família vulgar de Buenos Aires (o de Barcelona, o de Berlín, o de Nova York). Cinc actors gloriosament absorbits pels seus personatges. Un públic entregat des del primer minut a la causa del teatre emotiu, del teatre genuïnament senzill, del teatre de proximitat, del teatre real, un públic que acaba dempeus aplaudint fins a sagnar. I, entre tants mèrits, una queixa: ¿per què aquesta obra passa per Barcelona en veu baixa (només està en cartell fins diumenge!), aliè al festival Grec, després de passar ara mateix per Tarragona sense que gairebé ningú hagi dit res i (el què és més greu) per la Nau Ivanov de Barcelona fa un parell d’anys, dins del Festival Ulls?

L’obra transcorre en la casa d’una família humil del sud de Buenos Aires en un dia que hauria de ser molt especial perquè la filla vol presentar el seu nuvi als pares. Aquests porten una vida anodina, avorrida, típica: ella parla, ell no la escolta; ella pregunta, ell menteix; ella calla, ell atorga... La filla sospira per abandonar la casa i sembla que ho ha aconseguit enamorant un bon jan de la zona nord. Aquesta família rabiosament comuna, però, amaga un drap brut: el fill boig. El fill que no pensa el què diu, sinó que diu el què pensa. A poc a poc, en una horeta de funció, el drama, la vergonya de la família anirà aflorant gràcies a les genials interpretacions, a la clarividència i a la crueltat innocent d’aquest fill boig. “Si nadie te pregunta, no tenés por què andar todo el tiempo diciendo lo que pensás”, li recrimina, amargada, la germana. I ens resulta inevitable plantejar-nos preguntes que no tenen gens de retòriques: qui és el boig? És més boig qui viu en la mentida o qui diu la veritat? En respondre aquestes qüestions, captarem un missatge dur, cru, sagnant: maltractaments, desnonaments, infidelitats, violència de gènere... Tot hi cap rere les aparences que tant s’esforcen a mantenir.