Qui manega els fils del món?

George Kaplan és un personatge de la pel.lícula de Hitchcock Perseguit per la mort (Con la muerte en los talones, en castellà). Més ben dit, Kaplan és un no-personatge, donat que és una identitat inexistent, creada per la CIA per atrapar una altra persona. És un fantasma que, tot i que el recordem amb la cara de Cary Grant, és fictici, inclús dins de la ficció. El dramaturg francès Frédéric Sonntag es reconeix fascinat per aquest mite del cinema: “Per què em fascina?” es pregunta. “Perquè és com el teatre mateix”, es contesta.

L’obra que ha teixit al voltant d’algú que no és ningú (i què és tothom, a l’hora) pretén despullar les mentides que la ficció ens fa creure fins al punt de convertir-les en reals i, així, manipular les nostres vides. La ficció es presenta com una mena de poder que, sempre que sigui utilitzat convenientment, és absolut. I, com a tal, els que estan en el poder, volen tenir-la sota el seu control: “Quin tipus de ficció hauríem de fer consumir a les masses per a que vagin pel camí que ens convé?”

La representació té tres històries aparentment inconnexes. Per una banda, un grup de joves inconformistes, alternatius, radicals, es reuneix en la masia del pare d’un d’ells (ehem...) per redactar un manifest en contra del sistema cultural i mediàtic. Per una altra, un grup de prestigiosos guionistes treballa en un encàrrec en el qual han de donar respostes a l’esfondrament del sistema de valors occidental. Per una altra, encara, una mena de Club Bilderberg, que tot ho controla, estudia urgentment com fer front a una amenaça contra el sistema. Aquests tres actes, però, estan poderosament lligats a través d’ecos, d’interferències, d’imatges, de miralls, de cafès o cerveses, de gestos, de pistes, de il.lusions pel.liculeres, fins i tot de gallines... i, sobretot, estan lligats per un nom, el de Georges Kaplan, esclar.

Cinc actors donen vida als personatges de cada història. Els inconformistes i indignats de la primera part es transformen en una reunió de ‘pijos’ amb tufillo hollywodenc en la segona part i, en la darrera, en madurs i segurs de si mateixos membres de l’aparell polític, financer, econòmic, del poder en l’ombra... La interpretació dels cinc és molt creïble. Ens creiem els nois que volen actuar contra el sistema des de la base, una base plagada d’obstacles que la mantindran en un immobilisme total (estarà la revolució controlada també pel sistema?) a tots els nivells, que no tenen nom (tots són George) ni rostre (encara que es presenten amb caretes diverses: Artur Mas, una gallina, El zorro...). Ens creiem els guionistes que es creuen que controlen el món (tindran raó...?) i busquen la manera de justificar, en la ficció, una declaració de guerra (...o són ells els qui són controlats?). Ens creiem els veterans, distingits, infal.libles homes i dones del poder, fins i tot quan detecten una gallina (ai... la gallina!) entre els possibles sospitosos de ser George Kaplan... i més, encara, quan es pregunten quin ús han de fer d’aquesta amenaça invisible.

Ens sona. Tot plegat ens sona molt tot. Diria que ens envolta, que cada cop sentim més a parlar de conspiracions, que els jocs d’espies ja han passat de les pantalles a les portades dels diaris (locals i internacionals). Potser és que algú, allà dalt (i no precisament als cels) ha aconseguit agafar els fils de la ficció i ens està fent convèncer del que més li convé.

George Kaplan és un personatge de la pel.lícula de Hitchcock Perseguit per la mort (Con la muerte en los talones, en castellà). Més ben dit, Kaplan és un no-personatge, donat que és una identitat inexistent, creada per la CIA per atrapar una altra persona. És un fantasma que, tot i que el recordem amb la cara de Cary Grant, és fictici, inclús dins de la ficció. El dramaturg francès Frédéric Sonntag es reconeix fascinat per aquest mite del cinema: “Per què em fascina?” es pregunta. “Perquè és com el teatre mateix”, es contesta.

L’obra que ha teixit al voltant d’algú que no és ningú (i què és tothom, a l’hora) pretén despullar les mentides que la ficció ens fa creure fins al punt de convertir-les en reals i, així, manipular les nostres vides. La ficció es presenta com una mena de poder que, sempre que sigui utilitzat convenientment, és absolut. I, com a tal, els que estan en el poder, volen tenir-la sota el seu control: “Quin tipus de ficció hauríem de fer consumir a les masses per a que vagin pel camí que ens convé?”