Visca la utopia!

L'estructura d'un conte, alguns detalls de documental, tocs d'humor, molta utopia, més indignació i un fons de road movie. Ben agitades, totes aquestes parts donen Montaldo, la proposta per al Grec de la Fundació Collado - Van Hoestenberghe, creada, escrita, dirigida i interpretada per Ernesto Collado. El fracàs, certa desesperació i la recerca de la pau, de la felicitat, del bon rotllo... de la utopia, són el fil conductor d'aquesta història per força caòtica que ens diverteix i ens fa pensar (massa) coses.

Collado, sol a l'escenari, explica que ha decidit seguir el rastre de Montaldo, un català del segle XIX a qui el socialista utòpic Étienne Cabet -“un socialista deliciosament contradictori (...) No com els d'ara, que es contradiuen en el nom”- li va proposar unir-se als icarians per crear una societat utòpica, dialògica, individualista i ideal que, però, va fracassar. Les reunions, explica Collado, van donar al trast amb les idees i la cosa va acabar fatal. Menys per Montaldo, que, mut i, a sobre, tímid, en lloc de xerrar, en aquelles assemblees es va enamorar del dur i agrest paisatge i, segons la llegenda (una llegenda de la qual ningú no sap ja res) es va convertir en el líder d' una tribu d'indis. La recerca en el Texas dels rodeos i de les fires del bestiar no donarà els fruits somiats pel protagonista, que viurà una epifania per allunyar-se d’un món que planteja massa preguntes.

Per imitar el seu idolatrat personatge, Collado deixarà de parlar en un país estrany per ser, igual que Montaldo, “rei dels seus silencis i no esclau de les seves paraules”. Seguir el rastre del primer comunista americà a l'estat dels petrodòlars pot ser perillós. Les contradiccions afloren des del primer moment: “Quant val la seva seguretat?”, narra, a través de dibuixos, que li pregunta el venedor d'armes (que ven també material esportiu i joguines, apa aquí!). Contradictòriament, el protagonista, en la seva recerca de la pau, ja és presa de la insolència i la provocació d'una pistola, del preu de la seguretat, és clar.

Una balancí, quatre projectors de diapositives, un Scalextric, una taula de mescles i, al fons, una tenda índia configuren una escenografia que permet fer viatges exteriors i interiors, desenvolupar disquisicions dialògiques sobre la dialèctica, rebre una pallissa en un bar o un sms de la teva núvia (que et deixa). El fracàs, ja sigui en forma de pallissa, de borratxera, d'incomunicació, d'enfrontament davant un senglar o de desil.lusió, està present en tot moment en un text molt cuidat, meticulós, que escull les paraules una per una i que Collado ens conta , gairebé ens recita en alguns moments o ens mostra (escrits o dibuixats) en altres. És teatre, no ho oblidem.

L'estructura d'un conte, alguns detalls de documental, tocs d'humor, molta utopia, més indignació i un fons de road movie. Ben agitades, totes aquestes parts donen Montaldo, la proposta per al Grec de la Fundació Collado - Van Hoestenberghe, creada, escrita, dirigida i interpretada per Ernesto Collado. El fracàs, certa desesperació i la recerca de la pau, de la felicitat, del bon rotllo... de la utopia, són el fil conductor d'aquesta història per força caòtica que ens diverteix i ens fa pensar (massa) coses.

Collado, sol a l'escenari, explica que ha decidit seguir el rastre de Montaldo, un català del segle XIX a qui el socialista utòpic Étienne Cabet -“un socialista deliciosament contradictori (...) No com els d'ara, que es contradiuen en el nom”- li va proposar unir-se als icarians per crear una societat utòpica, dialògica, individualista i ideal que, però, va fracassar. Les reunions, explica Collado, van donar al trast amb les idees i la cosa va acabar fatal. Menys per Montaldo, que, mut i, a sobre, tímid, en lloc de xerrar, en aquelles assemblees es va enamorar del dur i agrest paisatge i, segons la llegenda (una llegenda de la qual ningú no sap ja res) es va convertir en el líder d' una tribu d'indis. La recerca en el Texas dels rodeos i de les fires del bestiar no donarà els fruits somiats pel protagonista, que viurà una epifania per allunyar-se d’un món que planteja massa preguntes.