Una època fosca no tan llunyana

1966. Mario és mort. La seva vídua, Carmen, el vetlla, sols ella i ell, la nit abans de l’enterrament. I s’hi estarà cinc hores xerrant, desfogant-se, recordant, enyorant o criticant. Un monòleg intens, dur, sincer en el qual Miguel Delibes plasma la moral d’una època. Es tracta d’un dels textos més meticulosament perfectes de la literatura. “Tot està en el text”, deia Natalia Millán, qui porta tres anys donant vida a Carmen Sotillo i ara s’estrena a Barcelona. És cert: tot, absolutament tot, està en el text. Sempre la frase adequada, la paraula precisa, el silenci expressiu.

Escenografia austera, com pertoca, amb detalls minimalistes (com el taüt) i, per sobre de tot, la presència de Carmen Sotillo, carregada amb tots els estendards de l’època: vestit de dol, roba interior de ras, rebequita, cabell recollit en un monyo...

L’actriu madrilenya es fica en el paper d’aquesta val·lisoletana carca, racista, religiosa, masclista, classista. Ho té tot. Tot sense que hi hagi d’haver cap mena de doble moral. En absolut. No amaga res, tot i què li costa arrencar. Li fa vergonya dir certes coses perquè, encara que la seva soledat és evident, ella sent l’alè de la moral, l’alè de tota una vida d’educació i de submissió. El contrapunt és Mario, catedràtic d’institut, rebel i contestatari (“¡de gustos proletarios!”), a qui ella, un cop mort, retreu els seus costums, les seves accions, els seus comportaments davant de segons qui. És el tros d’Espanya que Delibes va criticar durament amb aquesta novel·la, que va esquivar la censura posant-ho tot en boca d’ella, la defensora dels valors nacionalcatolicistes, del règim. Per als censors de l’Estat, com se sol dir, els arbres van amagar el bosc...

Ens preguntem si ella se sent desgraciada. Si ha estat mai feliç. Si sap què vol dir ser feliç. Si tornarà a ser-ho. Té quaranta i pocs anys, és maca, atractiva... Amb la perspectiva del temps surten preguntes que en l’època no se’ns acudirien: s’estimaven? Permetia la moral d’aquells anys estimar-se o era prioritari quedar bé? Potser el seu matrimoni era només un contracte que l’obligava a ser feliç esposa i mare i havia complert? La va enganyar ell a ella...? Es van enganyar els dos? Carmen ho diu temerosa d’haver pecat, temerosa del braç incorrupte de Santa Teresa...

És cert que la dona es despatxa de gust, però no és radical, no és fanàtica, no és fundamentalista: és com cal. D’aquí que la censura ho passi tot: Carmen Sotillo és la filla perfecta de la seva època. Ara (afortunadament) la seva manera de pensar fa riure: “O poco valgo o mis ideas han de ser las de mis hijos”; “La ley la aplican los hombres, es a ellos a quienes tienes que dorar la píldora”; “Una poquita de inquisición nos vendría al pelo ahora”; “Una chica que estudia es una chica sin sexy”; “Tienes un gran cartel entre la gente baja...” Sí, aquestes pinzellades reaccionàries, intolerants, feixistes, corruptes ens farien riure si, darrerament, alguns tics del règim no ens les fessin recordar una mica massa.

1966. Mario és mort. La seva vídua, Carmen, el vetlla, sols ella i ell, la nit abans de l’enterrament. I s’hi estarà cinc hores xerrant, desfogant-se, recordant, enyorant o criticant. Un monòleg intens, dur, sincer en el qual Miguel Delibes plasma la moral d’una època. Es tracta d’un dels textos més meticulosament perfectes de la literatura. “Tot està en el text”, deia Natalia Millán, qui porta tres anys donant vida a Carmen Sotillo i ara s’estrena a Barcelona. És cert: tot, absolutament tot, està en el text. Sempre la frase adequada, la paraula precisa, el silenci expressiu.

Escenografia austera, com pertoca, amb detalls minimalistes (com el taüt) i, per sobre de tot, la presència de Carmen Sotillo, carregada amb tots els estendards de l’època: vestit de dol, roba interior de ras, rebequita, cabell recollit en un monyo...