“Pensar la cultura des dels seus actors i no des de les institucions és una assignatura pendent”

Hiroshima és símbol de reconstrucció i renaixement. És esperança i força. Per Gaston Core representa la capacitat de l'home de tornar a començar, de tirar sempre endavant. La crisi no va impedir muntar una sala de teatre amb un model diferent de gestió, programació i de comunicació amb un públic determinat. També hi va contribuir la falta de propostes alternatives i les ganes de buscar noves maneres de pensar les coses. En només tres anys, s’ha consolidat al Poble Sec com a espai d’exhibició amb espectacles molt particulars: escena alternativa de qualitat, preferentment dansa però també arts visuals, música i teatre. En els seus tres anys de vida, aquest espai de petit format ha programat 135 companyies i atret 20.000 espectadors. Conversem amb el seu artífex, l’exballarí i actor membre de La zoològica, Gaston Core.

Quines són les línies generals de la programació d’aquesta temporada?

Seguim una línia de programació centrada amb artistes nacionals i internacionals. Com hem fet des dels inicis no defugim d’una programació basada en la creació contemporània i les noves escenes. Estem parlant de propostes de mitjà i petit format i productes amb un alt nivell de risc i innovació dirigits a un públic en general, no necessàriament aficionat al teatre.

Com s'arriba a altres públics que en principi no estan interessats en el teatre ni en propostes arriscades?

Ens hem de comunicar d’una altra manera amb el públic. Aquest és un dels èxits de Hiroshima. Hi ha d’haver la possibilitat que el públic s’animi a veure un espectacle contemporani i que aquest pot aportar alguna cosa i enriquir la seva visió de l’art.

Per què tendim a subestimar la capacitat de l’espectador?

No som conscients que l’espectador és més llest del que pensem. Com a programadors i sales no arrisquem suficient. Pensa que l’espectador és capaç de descodificar més ràpid del que pensem qualsevol tipus de llenguatge i de proposta escènica. D’aquí que les propostes d’Hiroshima tinguin diferents capes, diferents nivells de lectura. L’espectador actual està acostumat a la tecnologia, al digital, al bombardeig constant d’imatges. Per tant, em costa entendre que no sigui capaç de descodificar altres llenguatges. Si creiem que aquest espectador no existeix tornarem al de sempre i ens equivocarem.

Com s'adapta la línia artística amb les característiques de l'espai?

Apostem per fer una programació molt dinàmica, d’aquí la rotació d’espectacles. El nostre públic li agrada deixar-se sorprendre. A més, un bon percentatge dels artistes venen de fora, i això fa inviable mantenir-los en cartell durant molts dies. De fet, les lògiques de programació són molt semblants a les d’un festival. Per això aquesta temporada ens presentem amb un lema molt explícit: The longest festival of the year. D’alguna manera un festival és el nostre ritual contemporani, on anem a celebrar. Molts dels artistes estan centrant les seves investigacions en la naturalesa del grup, com es crea una comunitat, com generem una col·lectivitat.

Com es gesta una identitat comuna?

Alguns artistes ho fan des de la investigació coreográfica, buscant en moviments concrets. Aina Alegre explora les danses i tradicions populars de Catalunya i del Mediterrani; Reinaldo Ribeiro fa el mateix amb la samba del carnaval; Núria Guiu investiga al voltant dels fenòmens de masses que es generen a les xarxes socials... Altres artistes de la programació busquen generar una experiència col·lectiva de trànsit o ritual entre l’espectador i l’escena recuperant formes com l’expressionisme o la performance. És el cas de l’australià Luke George o de la caboverdiana Marlene Monteiro Freiras.

Després de dedicar el primer any de projecte al posicionament de la sala i el segon a la internacionalització, quins són els grans reptes d’aquesta quarta temporada?

Un primer objectiu és focalitzar recursos en l’acompanyament artístic, mitjançant la figura de l’artista associat, aquell artista de l’escena local que ja ha fet una o dues peces petites amb una certa notorietat, i està en el punt en què necessita una petita empenta, una estructura que el reculli, que l’acompanyi, que li doni un consell a nivell artístic però també administratiu i d’estratègia. El segon objectiu és eixamplar els públics, i això significa també trencar prejudicis. Volem generar noves audiències per a l’escena contemporània i fidelitzar-les, atreure a la sala gent que, si hi arribés, segurament gaudiria dels espectacles. Gent de móns molt diferents.

També establint vincles amb altres festivals.

El mes de març programarem una selecció especial d’artistes representatius de l’escena emergent en el marc del Festival Metropolità de Dansa. D’aquest repertori especial en formen part dues propostes artístiques que presenten una visió femenina de l’escena: la performance MI-RU, de Kotomi Nashiwiki i Miquel Casaponsa i la peça de Daina Ashbee, Pour. L’obra d’Ashbee és una oda al cos de la dona i a la seva naturalesa, que sorprèn per una reflexió plàstica sobre la posició del cos femení en la societat.

Per què les arts escèniques han deixat de ser una experiència i un punt de trobada i celebració?

En bona part per culpa de les línies de programació, han adoptat un altre recorregut. Després també hi ha un tema estructural: les sales es veuen asfixiades pels lloguers i pels espais petits amb normatives estrictes que no permeten expandir la proposta de la representació: tu entres al teatre, veus l’espectacle i te’n vas. No hi ha espai per generar un altre tipus de discursos. I és clar, si sempre som els mateixos que anem al teatre això acaba normativitzant el fet d’anar al teatre i acaba sent un acte funcional.

Vostès incideixen en el pensament al voltant d’un treball artístic.

A Hiroshima ens agrada crear espais de reflexió en base a un artista. Organitzem tallers i workshops associats a una proposta artística en concret. Qui s’interessi per l’espectacle podrà entendre per què l’artista treballa d’una manera o altra.

Barcelona ven una imatge de modernitat i innovació. Com es relaciona aquesta imatge amb la realitat interna?

Hi ha síndrome Barcelona. La marca ha sabut abanderar gastronomia, moda i disseny però no representa la resta d'àmbits imaginables. Pel que fa a l’escena contemporània, crec que encara ens queda camí per recórrer.

Com dialoga amb el sector cultural de la ciutat?

Pensar la cultura des dels seus actors i no des de les institucions és una assignatura pendent, utilitzant l'observació directa com a mètode i no només l'anàlisi estadístic. Cal repensar el teixit cultural i la seva dificultosa interrelació amb el sector públic.

És possible apostar per la cultura des del públic sense deixar d'estimular la iniciativa independent?

Cal construir sobre la diversitat apostant també per la cultura més independent, i per projectes capaços de qüestionar, de replantejar, d'imaginar, una nova ciutat cultural més enllà de les modes i les marques. Cal definir unes línies estratègiques que puguin sobreviure els canvis de govern, que permetin construir de forma progressiva i a llarg termini.