Vingut de Foehn Records aquest any Marc Campillo (Barcelona, 1975) estarà al capdavant de Barcelona Acció Musical, que tots coneixem com BAM, una de les línies de concerts que inunden la ciutat durant les Festes de la Mercè. Ha pres el testimoni de Carlos Conesa durant quatre anys per dotar de contingut independent a les propostes més populars. Toni Allen, Neue, Loop, Bombino, Shopping o Beach Beach són alguns dels 43 grups d'un cartell desplegat del 18 al 24 de setembre del que diu estar molt content.
Ha evolucionat el BAM des d'aquell primer de 1993?
En el BAM hi ha hagut una filosofia molt continuista que intenta que sigui eclèctic, que hi hagi una mica de tot i que no sigui el típic festival alternatiu. Al cap i a la fi tot és música. Per a mi és perfecte doncs jo no hi distingeixo, m'agraden tots els estils. He volgut seguir aquesta línia, he estat consumidor de concerts del BAM. El que al final es reflecteix en els diferents directors del BAM són els gustos de cadascun.
I a tu on se't pot reconèixer en el cartell d'aquest any?
He intentat que sigui molt eclèctic i variat, tocar tots els estils amb la dificultat que la gent no coneix que estàs condicionat per la disponibilitat dels grups i els seus cachés. És més fàcil que el 80% del cartell sigui el típic grup anglosaxó o americà que està de gira per Europa i aquest any, per exemple, hi ha molts grups africàns perquè estaven de gira com Bombino. M'agrada tot tipus de música, després puc consumir més una que una altra però a partir d'aquí hi ha una intenció i hi ha un gust. La intenció és que hi hagi el màxim de representació d'estils, idees i música.
Amb Carlos Conesa, l'anterior director, hi ha alguna diferència evident?
Som amics i m'agrada el que fa, evidentment tenim uns gustos que compartim i uns altres que no però al final la filosofia és la mateixa. Una altra cosa són els pressupostos amb els quals hagin pogut comptar uns o altres directors. En començar a programar vaig pensar que era el que jo volia i després, a poc a poc, m'he adonat del que podia. És un pressupost ajustat. Gairebé tot el que porto de fora està de gira, no et pots plantejar portar a algú exclusivament perquè faci una sola actuació.
Tens molta autonomia respecte a l'Ajuntament a l'hora d'escollir els grups?
Llibertat total, ningú m'ha condicionat. No hi ha una línia musical a seguir, es basen en el meu criteri i em donen autonomia absoluta. A partir d'aquí intento que sigui el més variat possible i que hi hagi representació de tot tipus d'estils.
I en relació al pressupost d'aquest any, quines xifres manegaves?
Per a contractació disposava de 118.000€. La producció –hotels, escenaris, backline–, que és el que realment encareix el tema, ho porta directament l’ICUB i els tres concerts de Damm no entren al meu pressupost. Amb 43 bandes, surt a una mitjana de 2.000 € - 3.000 € i tenint en compte que ells s'han de pagar els bitllets, hi ha molts grups que vénen a cost. Per això la majoria de grups aprofiten que estan de gira.
Diferents edicions, diferents pressupostos...
El pressupost ha anat baixant, estem en crisi. També les festes de la Mercè s'han estès amb l'art de carrer, més la inversió en un altre tipus d'activitats culturals. Desconec amb el que és manegaven abans però coneixent la indústria i els festivals, són molt pocs diners. Tot i així jo estic contentíssim amb el cartell que ha quedat, crec que hi ha una oferta súper àmplia per poder trobar tot el que vols.
Si haguessis de parlar de caps de cartell...
No ho contemplo. Podria dir que Toni Allen perquè m'ha costat molt portar-lo i a mi em feia il·lusió… però la majoria de grups estan cobrant per sota del seu caché habitual. Quan a un grup se li diu que és per tocar en el BAM posen facilitats, són conscients que és un festival gratuït, que no té patrocinadors i a més dóna quantitat de públic. Si aquests grups vinguessin amb prou feines ficarien 600 persones en una sala i en els escenaris del BAM et trobes amb 6.000-7.000 persones que moltes vegades no és públic objectiu. Interessa, ja que ve a descobrir-te i a partir d'aquí pot ser que compri els teus discos o vagi als teus concerts. A més, la repercussió mediàtica…
Per què es va crear aquest festival a la programació musical de la Mercè?
Jordi Gratacòs, que va ser el primer director i que, buscava un contrapunt als concerts més populars, més de festa major, que és en definitiva el que són les festes de la Mercè. El BAM ofereix coses més minoritàries, pensant més en música i no en tendències, modes, festa. Amb Mercé Música hi ha un diàleg, si bé Mercé Música està més condicionat ja que té una programació pensada pel que és una festa d'una ciutat, més per a tots els públics. No canvia la qualitat musical però sí la capacitat d'arribar a molta gent amb a LA Pegatina, Txarango, La Troba Kung Fu, Love of Lesbian, Mishima… Són grups que destaquen perquè tenen moltíssims seguidors i són coneguts.
Alguna idea exclusiva per a aquesta edició?
Des de l’ICUB em van demanar que aportés coses noves i vaig pensar en el col·lectiu Minimúsica, que ajunten a les famílies al voltant de la música doncs els consumidors de música tenen els seus nens. El dia 24 hi haurà activitats per a petits on se'ls apropa a la música amb el roller disco, després tallers i grups que fan un directe partint de la seva música però adaptada als nens que se senten partícips.
Com arribes a la direcció del BAM?
A més de fan de la música de tota la vida, l'any que ve complim 15 anys amb Foehn Records. No vaig crear el segell com a forma de vida, el que realment consumia era temps i diners… M'he guanyat la vida sempre amb altres coses però aquesta labor és la que m'ha ajudat al fet que ara estigui amb el BAM… S'ha valorat el treball. Em van cridar de l’ICUB i no se molt bé perquè, hi ha molta gent capaç de fer aquesta programació.
Parla'ns de la teva discogràfica Foehn Records
Amb una sèrie d'amics crèiem que hi havia un buit que no es cobria d'una sèrie de propostes musicals minoritàries i de difícil accés. Ningú apostava perquè fer diners era complicat. Passàrem anys molt durs, plantejant-nos si tancar… al final m'he quedat jo sol, més per la ràbia i perquè t'aporta molt encara que suposi molt de temps i diners. Ho hem fet com i amb el que hem pogut i ara tenim vuitanta i escaig grups. No hi ha el feedback de vendre discos o que la gent vagi a concerts. En un moment donat cal preguntar-se de què viuen els protagonistes de tot això, que no som ni jo, ni els mitjans, ni els festivals, sinó els músics. Cap grup que ha passat per Foehn o un segell independent s'ha guanyat la vida amb la seva música.
I quins recursos té un segell com Foehn?
Tinc clar que la música que publiquem té un topall. Si venc mil discos d'un grup, ja no dependrà de quanta promo faci o que surti en més mitjans, hi ha el públic que hi ha… per anar més enllà hauria d'haver-hi un canvi cultural del país. Ara el que ens queda és sortir a lluitar fora, internacionalitzar el segell, aquest país no dóna per més. La indústria s'ha concentrat tota en el directe i el directe al final queda entre quatre. Veus molts festivals i molt cartell però els caches es paguen, i ho entenc, en relació a la capacitat que té un grup de portar públic i vendre entrades. La música empaquetada està morta, CD, vinil per molt romanticisme que hi hagi o el digital no dóna. Es viu de l'editorial, de ficar-se en publicitat, cinema o del directe.
Amb aquesta arrenques i et quedaran tres edicions més de BAM… algun full de ruta?
En realitat no m'he arribat a plantejar si agradarà o funcionarà, estic molt content amb tot el que he programat, he aconseguit una oferta tan gran de tots els estils que m'ha quedat un cartell molt interessant. La meva idea és seguir igual.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
