Entre la novel.la i la biografia, l’obra narra la vida del poeta i artista rus Vladimir Maiakovski(1893-1930). Impulsor de l’escola futurista, ideològicament vinculada al bolxevisme,Maiakovski va esdevenir el poeta oficial del règim soviètic. Però aviat va sofrir la postergació i l’assetjament, a mesura que l’estalinisme s’anava apoderant del partit comunista i de l’estat soviètic. Finalment, amb total lucidesa, es va suïcidar.
Si la vida pública de Maiakovski és summament agitada i novel.lesca, la seva vida privada no ho és menys. La seva relació amorosa amb Lily Bric va ser consentida pel marit d’ella,Osip, lleial amic i admirador de Maiakovski. Cadascun dels angles d’aquest famós triangle amorós tenia una personalitat molt interessant.Lily (1891-1978) no només va ser la musa de Maiakovski, sinó una artista integral, que va conrear el cinema, l’escultura i la literatura amb gran talent. I Osip (1888-1945) va ser un destacat crític literari, teòric del formalisme i del futurisme, a més de dirigent de la Txeka, la policia política soviètica.
No ens semblarà tan estrany que els tres intentessin superar la tradicional relació de parella si situem aquest projecte de vida en un context revolucionari en què semblava possible transformar radicalment, no només les estructures polítiques, sinó la totalitat de la societat i de les relacions humanes. D’aquí el rebuig del passat i el culte al futur que va caracteritzar el moviment futurista. D’aquesta manera, vida, política i art es van integrar i es van barrejar en un mateix projecte revolucionari total.
La vida i l’època de Maiakovski contenen, doncs, abundants temes que en ells mateixos són prou novel.lescos. El problema que ha hagut d’afrontar el novel.lista a l’hora de convertir-los en matèria argumental ha estat l’elecció d’un enfocament o un punt de vista narratiu. D’una manera molt esquemàtica, podem dir que se li presentaven dues grans opcions. Una era la del realisme clàssic, en el qual l’autor es recolza en l’exposició ordenada de la matèria argumental, de la història.I l’altra era la de donar a l’autor un paper molt més actiu,tot facultant-lo per distorsionar la història i donar-li un sentit crític, satíric, líric, etc.
Amb tot això volem dir que un tema novel.lesc no sempre rep el tractament literari que aparentment li pot resultar més adequat. Per exemple, els relats de Lovecraft tenen l’estrany mèrit de convertir en anodins i avorrits dels episodis més terrorífics i fantàstics. Per contra, Hoffmann aconsegueix convertir en sinistres els assumptes més quotidians, com bé va estudiar Freud.
Com ha organitzat, quin tractament dóna Juan Bonilla a la novel.lesca i dramàtica vida de Maiakovski? Bonilla opta per un enfocament narratiu descontextualitzat, de ritme lent i pla, amb gairebé una absència total de descripcions i de diàlegs. No ha volgut baixar a detalls com ara el color dels ulls de la Lily o la neu sobre els carrers i palaus de Sant Petersburg. Tampoc no ha regalat al lector anècdotes o curiositats, com aquella que diu que la casa de Maiakovskierajustament a la Lubianka,la plaça dominada per la imponent seu de la policia política soviètica, en els soterranis de la qual es van cometre tants crims.Ironies de la història: l’actual policia secreta russa segueix ocupant les mateixes dependències, però, necessitada de més espai, ha anat envaint els carrers i el subsòl adjacents, fins a empassar literalment la casa-museu de Maiakovski. Resulta una sinistra metàfora que avui, per accedir al museu,calgui passar per les dependències de la policia.
El resultat de l’auster enfocament narratiu triat per Juan Bonilla és el «refredament» d’una matèria argumental «càlida». Vegem-ho amb cert detall. Els fets estan narrats amb una ubicació molt desdibuixada. Sant Petersburg, Moscou, Mèxic o París, en estar mancades de tot color local, amb prou feines són recognoscibles. La mateixa descontextualització es dóna en l’àmbit temporal. El lector ha de fer veritables esforços per situar els esdeveniments dins de l’agitada seqüència d’antecedents i conseqüents de la revolució de 1917: la Primera Guerra Mundial, la revolució liberal de febrer, la revolució bolxevic d’octubre, la guerra civil, la mort de Lenin, el conflicte entre Trotski i Stalin...
Tampoc el temps intern de la novel.la, la successió d’esdeveniments, està ben explicitat. En canvi, el context cultural està descrit amb més precisió. Coneixem de prop els principals escriptors russos de l’època i assistim a les polèmiques artístiques, però es donen escasses referències per distingir entre els diferents grups: acmeistes, constructivistes,productivistes,cubofuturistes, formalistes,socialrealistes, etc.
Els temes emocionals també són tractats amb el mateix enfocament distanciador. Les tensions a l’interior del triangle amorós Lily-Osip-Maiakovski, així com les derivades de la creixent intolerància social,amb prou feines són analitzades. Però on les conseqüències literàries d’aquesta opció es noten més és en el tractament que es dóna a Maiakovski.
El distanciament entre l’autor i el protagonista no dóna lloc a una anàlisi psicològica tan incisiva com imparcial, a la manera de Flaubert o de LeopoldoAlas, sinó a una mirada externa plana, indiferent. Els grans conflictes interns de Maiakovski (el fràgil narcisisme,l’ingenu afany de provocació,l’ambivalència respecte al poder...) són descrits amb la mateixa extensió i intensitat que qualsevol altra situació d’índole menor. Per això, en acabar la novel.la tenim la sensació que coneixem més Maiakovski, però no gaire millor del que ja el coneixíem a través de la lectura de la seva poesia.
Aquest tractament uniforme, que provoca en el lector una sensació de cansament i monotonia, xoca especialment amb el dramatisme d’alguns episodis, com quan Osip i Maiakovski es dediquen a delatar escriptors a la Txeka. O quan es burlen cínicament de les súpliques de la poetaAkhmàtova per salvar el seu exmarit, l’escriptor Gumiliov, que seria afusellat el 1921, sota el govern de Lenin. Aquesta actitud del narrador amb prou feines es modifica al final, en narrar el suïcidi del poeta l’abril de 1930, quan les urpes de l’estalinisme l’apuntaven cada vegada més.
Es perd així l’oportunitat de presentar l’autoimmolació del poeta com un desesperat cant del cigne d’una utopia que va voler transformar radicalment el món i la vida. Així ho demostren les trajectòries posteriors d’Osip i de Lily, víctimes (relativament afortunades) de la repressió estalinista, que va arrencar de soca-rel els ideals estètics i ideològics que els futuristes havien representat i defensat.
En definitiva, Bonilla ha optat per rebutjar la tècnica realista tradicional. No ha volgut convertir-se en mer relator de la matèria argumental, de la biografia externa de Maiakovski. Tampoc ha volgut erigir-se en narrador omniscient a la manera de Flaubert. És una elecció literàriament legítima i potencialment fructífera, tal com indica l’assoliment d’un estil bastant original, però no trencador, com podria deduir-se del provocador títol de la novel.la. Un èxit estilístic destacable són els fragments de poemes integrats harmònicament en la prosa narrativa. També resulta elogiable l’abundant i variada documentació manejada. Però les riques complexitats de la vida i l’obra de Maiakovski, situades en un moment èpic de la història, requerien més ambició narrativa.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
