Rafael Álvarez: “No estem davant un canvi de paradigma polític, sinó de recanvi generacional i d'estil superficial”

Vas començar amb teatre independent i has acabat fent teatre molt clàssic

Tinc una forma de llegir als clàssics i una manera especial de mostrar-los. És un gènere propi fruit de dues coses: els anys de recerca i estudi i, d'altra banda, d'una coincidència misteriosa i meravellosa. Tots els meus títols tenen connexió uns amb els altres com si alguna cosa m'hagués conduït. Tenen connexió amb la filosofia perenne d'Aldous Huxley, segons la qual tots els corrents filosòfics del món al llarg de la història diuen el mateix sota aspectes culturals diferents, amb una aparença de representació, llenguatge o posada d'escena diferent. Sempre és la mateixa filosofia, la que val per a tots els temps i per a tots els països i cultures. Tots els meus textos tenen a veure amb la literatura perenne, aquella que és sempre recurrent: és sempre la mateixa però al mateix temps sempre és renovada. Pots seguir el rastre, cal entrar en els camins secrets, saber els motius per entendre'ls i veure que passa en el rerefons.

I parlant de coses perennes, tenim a El Lazarillo de Tormes... quants anys portes interpretant-lo?El Lazarillo de Tormes

Vint-i-cinc i no l'abandono, és el perenne dels perennes. És el centre al que vaig arribar d'una manera casual, providencial. Em van proposar aquest text i espectacle i em vaig deixar seduir, era una versió de Fernando Fernán Gómez.

25 anys de la mateixa obra donen panoràmica per veure com ha canviat el públic

Ha canviat moltíssim. Vaig realitzar una funció per a escolars de 15 anys i em va semblar molt estrany que no sabessin qui era Zurbarán però sí El Pequeño Nicolás. És increïble, és per pensar què és el que està succeint, com s'estan movent els fils perquè aquest canvi en la cultura s'estigui produint de manera que la gent s'està desculturitzant progressivament i alarmant. És la resposta de la gent als tòpics i als eslògans que es maneguen des del poder i des dels mitjans de comunicació de masses. No hi ha capacitat reactiva autònoma sinó capacitats reactives grupals, hi ha masses i, en alguns casos, ases. Veus que hi ha gent que diu a un altre fatxa sense saber el que és, com si fatxa fos tot aquell que no pensa com ell.

Això està afectant també a la creació i als actors?

Sí, ho noto en el públic, que és el que té menys reflexos, menys cultura i, per tant, menys capacitat d'entendre els clàssics. Hi ha una reducció bastant alarmant de la seva sensibilitat cultural. I com tot és recíproc, la creació teatral està en funció de com està el pati: no pots deslligar-te de l'ambient, hi ha una recíproca influència. Les noves avantguardes i el teatre jove són cutres, poc poètics, imitatius, molt mimètics de tics i coses que no procedeixen de la cultura teatral antiga, europea, tradicional. No estan imbuïts d'una formació sinó dels mitjans de comunicació, els tics de la comèdia televisiva, dels dels tertulians dels magazines, de la gent que fa humor al voltant d'una taula dient coses. El teatre s'ha empapat d'aquest estil, aquests motius i atmòsfera.

Llavors, podem parlar de teatre en temps de crisi?

No, hi ha una mutació i dins d'aquesta mutació hi ha alguna cosa meravellosa que sempre sorgeix. Abans hi havia més gent amb sensibilitat i ara hi ha menys gent que té sensibilitat, però els pocs que la tenen la tenen acollonantment. Són les elits, és la minoria silenciosa de la qual parlava un poeta. Hi ha una sèrie de persones que et diuen unes coses que et quedes alucinat o veus com són de receptius, com connecten. Abans hi havia molts amb menys qualitat, avui hi ha menys però amb molta. Els que no la tenen són directament el bestiar i els que la posseeixen són els que estan tirant endavant projectes nous, solidaris... És la gent que donarà un realment canvi. És un tipus de jovent que està compromés amb si mateix, que té una maduresa inusual, que afronten reptes acollonants.

Estem assistint a un canvi de partits polítics, quina és la teva lectura d'aquest procés?

No estem assistint a un canvi de paradigma polític, sinó a un recanvi generacional i d'estil superficial de la política. No és un canvi profund, un canvi de paradigma significaria que els polítics tinguessin una altra forma de dirigir-se als electors i ciutadans, un altre llenguatge. En això no s'ha canviat molt, escolto els discursos de Podemos i de Ciutadans i segueixen tractant a la gent com a ximples, només que ximples cabrejats. La gent no és ximple, però el llenguatge és com de ximples, com el llenguatge dels polítics clàssics del poder. És vergonyós.

T'hem sentit dir que el riure ha de tenir un propòsit, en quin sentit?

En l'art sí, a la teva casa prenent una canya amb els teus amics no, aquí pots dir una burrada, sinó seríem molt dogmàtics. En l'art ha d'estar en funció d'una energia que va encaminada a la consecució d'un resultat estètic. L'art és un llenguatge que va dirigit a la raó però també a la sensibilitat i a capes més profundes de la ment humana. Capes que són més profundes en teoria que aquelles amb les quals llegeixes el diari o veus la televisió. Per això La metamorfosi de Kafka és el que és, ve de l'inconscient i va pel cap el profund de l'inconscient passant per moltes capes de la consciència.

Amb Mujeres de Shakespeare interpretes dones admirades d'alguna manera...Mujeres de Shakespeare

Parlo d'aquestes heroïnes de les comèdies del dramaturg anglès que són divertides, maques, meravelloses, intel·ligents, tenen un maneig emocional que els donen a les seves galans mil voltes. L'espectacle està basat en un estudi de Bloom sobre aquests personatges de Shakespeare i ho fa de tal forma que em vaig plantejar ficar-me en el comentari i les ironies del crític aplicades a les dones del dramaturg, com per exemple el tema del feminisme en La farèstega domada.

Si Shakespeare pogués fer una tragèdia de l'Espanya d'avui dia qui serien els seus personatges?

Ell tenia un gran instint per manegar personatges amb influències cortesanes, els reis, els prínceps, les seves intrigues... Pablo Iglesias de Podemos ha regalat Joc de Trons al Rei, com per dir-li que vegi què dolents que són els reis i l'absurd que és ell. Però és que els reis d'ara no són els reis de l'Edat Mitjana, són figures decoratives que no te'ls imagines conspirant amb el mòbil. Els reis d'ara són els polítics. Els que es barallen en la sèrie i es maten els uns als altres són els polítics: és el de Podem amb el del PP, el del PP amb el del PSOE... Ha de ser Iglesisas el que es torni a mirar Joc de Trons per treure-li una altra lectura.

T'ho hauran preguntat mil vegades, recorda'ns perquè et diuen El Brujo

És el nom que em va posar un amiguet a la universitat. Ho vaig incorporar i vaig decidir continuar-ho en el meu cartell com a actor a la manera dels toreros o els cantaors de flamenc, que era el que en aquella època m'hagués agradat ser. El flamenc és molt complicat encara que sembli que és només donar crits i jo tenia una orella davant l'altra, desafinava molt.

Vas començar amb teatre independent i has acabat fent teatre molt clàssic

Tinc una forma de llegir als clàssics i una manera especial de mostrar-los. És un gènere propi fruit de dues coses: els anys de recerca i estudi i, d'altra banda, d'una coincidència misteriosa i meravellosa. Tots els meus títols tenen connexió uns amb els altres com si alguna cosa m'hagués conduït. Tenen connexió amb la filosofia perenne d'Aldous Huxley, segons la qual tots els corrents filosòfics del món al llarg de la història diuen el mateix sota aspectes culturals diferents, amb una aparença de representació, llenguatge o posada d'escena diferent. Sempre és la mateixa filosofia, la que val per a tots els temps i per a tots els països i cultures. Tots els meus textos tenen a veure amb la literatura perenne, aquella que és sempre recurrent: és sempre la mateixa però al mateix temps sempre és renovada. Pots seguir el rastre, cal entrar en els camins secrets, saber els motius per entendre'ls i veure que passa en el rerefons.