Molt abans que el món al·lucinés amb un tal Sixto Rodríguez, Sud-Àfrica ja portava 40 anys emocionant-se amb les cançons d’aquest nord-americà de Detroit d’arrels mexicanes, a qui el documental “Searching for SugarMan”, guanyador de l’Oscar i el Bafta anglès, ha elevat a posicions reservades per als artistes maleïts o clàssics. Rodríguez actua aquest dilluns a Barcelona, al Poble Espanyol, després que la seva actuació al Primavera Sound es cancel·lés.
El documental sobre el cantant és cert que deixa de banda que Rodríguez compaginava la seva feina a la construcció amb alguna que altra gira a Nova Zelanda, però el públic i bona part de la crítica perdona aquest oblit en pro de la història d’una mena de ventafocs o au fènix que va tenir a Sud-Àfrica una enorme difusió i reconeixement, sense que ell se n’assabentés.
L’idil·li sud-africà amb Rodríguez comença a principis dels 70. Paradoxes de la vida, és entre la comunitat afrikaner, els descendents dels holandesos, francesos i alemanys principalment arribats a Ciutat del Cap a mitjans del segle XVII que construeixen el racista apartheid, els que s’hi enamoren i l’idolatren.
Però Rodríguez triomfa especialment entre uns joves que comencen a descobrir que el règim supremacista blanc és criminal i es passen els seus cassets gravats o compren a milers els dos únics discos que Rodríguez enregistra als Estats Units com si fossin d’un artista consagrats. Avui, com a l’apartheid, negres, blancs, indis i mestissos comparteixen poca simbologia, gustos o hàbits i la música no està dins d’aquesta curta llista que connecta una societat multicultural i multiracial acostumada i obligada durant segles a viure en móns paral·lels. Rodríguez té seguidors negres que es poden comptar amb els dits d’una mà, tot i que podria presumir d’haver entusiasmat l’activista Steve Biko, assassinat pel règim de Pretòria.
Era tanta la distància entre les races que blancs de cultura afrikaans i anglesa tampoc no acostumaven a barrejar-se perquè aquests últims miraven amb cert menyspreu els primers a causa de l’apartheid, un règim que aïllava Sud-Àfrica del món. “No era fàcil ser afrikaner als anys 90”, recorda Martin Kruse, de 45 anys que va descobrir Rodríguez a la universitat afrikaner on va estudiar Enginyeria. En tots aquests anys ha mantingut el cantant com a un dels seus preferits, no es cansa de recomanar el documental i els treballs i no es va perdre l’últim dels concerts que l’autor de “SugarMan” va fer a Sud-Àfrica, el passat mes de febrer.
Kruse potser és una petita excepció perquè admet que de Rodríguez l’interessaven les lletres però assegura que mai va veure en ell un símbol de la lluita antiapartheid.
En canvi, hi ha qui opina que Rodríguez va “tocar” els joves afrikaners, que des de mitjans dels 70 van començar a fer tímids gestos de rebel·lia contra les generacions més grans. L’apartheid va ser brutal amb els negres però, sense que es pugui comparar les condicions d’uns i altres, es va comportar amb els seus amb mà de ferro pel que fa a la moralitat. El règim no va permetre la televisió fins el 1976 perquè el considerava un invent maligne.
Però les lletres de Rodriguez, de perdedors i tristeses, van enganxar els joves afrikaners, que en paraules de Barbara Nussbaum, tenien “alguna cosa malalta a l’ànima”. Nussbaum és una escriptora i periodista que en veure “Searching for SugarMan” va fer un treball de recerca de per què el cantant de Detroit havia “tocat” els fills de l’apartheid que, en canvi, no van seguir massivament la moda i estètica hippy.
No hi ha uns 70 amb llargues melenes ni pantalons de campana a Sud-Àfrica. “Els afrikaners anaven ben rapats”, recorda MartheMüller, per a qui l’èxit de Rodríguez rau en què aquests joves força conformistes i dòcils amb el sistema repressor van veure un “model revolucionari” amb les seves lletres tristes plenes de perdedors i de penes. Müller, que avui dirigeix una organització en defensa del dret de les dones, explica que el cantant de Detroit va ajudar aquesta generació a dir “no a l’autoritat” i així van aconseguir no només sentir-se “més humans sinó a curar el sentiment de culpabilitat” que els ocasionava l’apartheid. “Rodríguez i els joves afrikaners vivien al marge” i per això connecten, segons Muller.
Paul Organ tenia 20 anys al principi dels 80 i encara s’emociona quan explica que Rodríguez va ser la banda sonora del seu servei militar només per a blancs, que va complir a la frontera d’Angola, quan encara Namíbia era territori sud-africà, en què es va sentir totalment abandonat per l’autoritat.
Amb els anys, i després de l’èxit mundial de “Searching for SugarMan”, els afrikaners treuen pit. Ells, estigmatitzats per racistes, se senten orgullosos d'haver fer possible que Rodríguez es coroni com artista de culte, després d’haver estat el seu escut contra el racisme.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
