“Un lloc de trobada, més que un teatre”. Tota una declaració d’intencions de Roberto Romei, codirector artístic del teatre Tantarantana, en la presentació de la temporada. D’això ja fa uns mesos i, avui, ja podem parlar de fets consumats o, millor dit, teatralitzats. El Tantarantana és una fàbrica que crea complicitats. Així, doncs, la nova etapa del teatre és una realitat, que ens presenten distribuïda, en tres complicitats: La programació (Companyies convidades i segona edició d'El Cicló); les Continuïtats i l'Acció sobre el Territori. A, i un altre bloc que forma part de l'ADN de la sala des del primer dia: el teatre familiar. Afegim una quarta complicitat; La relació amb l’espai. La petita Àtic 22, que va néixer el 2012, s’ha fet gran i forma part de la programació estable, sense diferències, senzillament guardant-se les més petites, intimistes o que, per les característiques de la sala, hi vagin millor.
Aturem-nos amb una d’aquestes complicitats, El Cicló. Segona temporada d'aquest cicle que convida les companyies a fer una residència creativa al Tantarantana per quatre anys, durant els quals els acompanyen en la comunicació, les xarxes, les sales alternatives, a més de fer visibles els seus projectes. De les cinc companyies de la passada temporada, tres no continuen i han deixat pas a tres de noves. En aquesta segona edició El Cicló compta amb la participació de La Calòrica, Cia. Casa Real, La Ignífuga, Companyia Dara i Col·lectiu La Santa. Disposen de dos mesos de treball en residència per desenvolupar i presentar cinc espectacles de nova creació units per la recerca de noves maneres d’expressar la contemporaneïtat i de relacionar-se amb el públic abans, durant i després de l’espectacle.
Els primers en encetar el cicle han estat la Companyia Ignífuga que va néixer l’any 2012 fruit de la trobada d’un grup d’amics que compartia una mateixa visió sobre com caldria abordar la creació escènica avui dia. Fins al 27 de març presenten Kohlhaas, la seva quarta producció després de Fam Oculta, una obra de l'autor holandès Peer Wittenbols, La Norma de l'Extinció, una adaptació contemporània de Platònov d'Anton Txèkhov que es va estrenar dins el marc del festival Fringe Madrid'14 i més endavant va fer temporada al Círcol Maldà de Barcelona i A house is not a home, una adaptació site-generic d'Interior de Maurice Maeterlinck que va estrenar-se dins la programació oficial de FiraTàrrega 2015.
Kohlhaas és segons paraules del seu director, el dramaturg Pau Masaló, “una discussió festiva sobre la idea de revolució, un documental escènic que intenta aprofundir en l’extrema ambigüitat de Michael Kohlhaas, personatge real del segle XVI que més tard Heinrich von Kleist va ficcionar i convertir en arquetip d’home que lluita per a aplicar la justícia natural davant la corrupta justícia humana a través de la revolució violenta”. Kohlhaas és un comerciant de cavalls que davant d’una injustícia, i per culpa de la indefensió de l’Estat, s’acabarà convertint en un lladre i un assassí. L’obra planteja un fals documental que qüestiona la continuïtat de l’actual sistema polític i es planteja si una revolució violenta és una bona opció per a poder canviar el món. La posada en escena, que ha nascut a través d’improvisacions sobre el text original, combina escenes dramatitzades amb la realització audiovisual en directe, amb dues càmeres damunt de l’escenari, i se serveix de potents eines discursives (entrevistes ficcionades, interpretació d’himnes o projecció d’imatges d’arxiu...).
Kohlhaas posa diferents punts de vista i materials damunt la taula per a poder entendre millor a Michael Kohlhaas i la seva acció revolucionària i convertir aquesta investigació en una reflexió més àmplia sobre els processos històrics que es produeixen en moments d’impàs o canvi de paradigma. L’obra utilitza tots aquests materials per abordar la figura de Kohlhaas des de molts àmbits diferents i permet mantenir la distància necessària entre la ficció i la realitat permetent tant als intèrprets com als espectadors fer-se preguntes al voltant de la idea de revolució sense caure en un discurs unívoc o dogmàtic. Com a espectadors, amb major o menor mesura, serem còmplices d’una revolució individual o col·lectiva.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
