Els estralls de la crisi: la precarietat laboral, l’atur perllongat i l’efecte en la salut

L’angoixa, preguntar-se ‘què m'espera demà’ o ‘què passarà amb els meus fills’, sentir tristesa o decepció són els malestars més habituals en les persones que es troben en situació d’atur perllongat. “En molts casos també hi ha un sentiment de culpa molt fort, una culpa induïda des de posicions polítiques del PP, de per exemple fer-te sentir culpable d'haver-te hipotecat comprant una casa que ara no pots pagar”, explica a aquest diari el doctor Josep Moya, Responsable de l'Àrea Sociocomunitària de l’ Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya (OSAMCAT). A més, comenta, molta gent opta per la invisibilitat social, és a dir, per no sortir de casa i evitar així trobar-se amb gent.

La Maria, que ronda la quarantena, tenia un trastorn de personalitat límit quan va començar a rebre assistència psicològica de Càritas Diocesana de Barcelona. En arribar la crisi però, va anar perdent les diverses feines que tenia com a assistent domèstica i el fet d’estar inactiva i sense prestació d’atur la va portar a una depressió, a deixar la medicació i a acabar separant-se de la seva parella. Al descompensar-se, la Maria, nom fictici, va deixar d’anar al psiquiatre. “Afortunadament ella confiava en nosaltres i es va deixar tornar a tractar”, explica la Carme Manich, psicòloga de l’entitat.

Manich puntualitza que quan falla la feina “no només es perd qualitat de vida sinó que també es perden aspectes com la seguretat o l’autoestima i apareix un sentiment d’inadequació i inutilitat”. Segons les dades, la meitat dels aturats a Espanya són de llarga durada i dos milions de llars tenen tots els membres de la família a l’atur.

La manca de feina, però, no és l’única conseqüència de la crisi que afecta la salut. La precarietat laboral també. “Veiem en molts estudis que com més precàries són les condicions d’una persona pitjor és la seva salut”, explica Joan Benach, director del Grup de Recerca de Desigualtats en Salut (GREDS) de la UPF. Segons la seva anàlisi, el grup més afectat és el de dones obreres immigrants joves, on els nivells de precarietat se situen al voltant del 90%. “Si la precarietat és un drama, la informalitat [treballar sense contracte] és quasi sempre encara pitjor”, puntualitza Benach.

Com apunta l’Observatori de la Vulnerabilitat de la Creu Roja del 2014, els col·lectius més vulnerables no només tenen una pitjor percepció de la seva salut, sinó que també, tal com constaten diferents indicadors, tenen un major percentatge de malalties cròniques, discapacitat, dependència o dificultats de mobilitat. I una part important d’aquestes persones atribueixen a la seva situació econòmica i laboral actual la causa directa de la seva malaltia, a nivell físic però especialment emocional. L’estat d’ànim predominant entre les persones enquestades és la tristor o el cansament per afrontar el dia a dia. Un 20% manifesta que de vegades o sempre pensa que no val la pena viure.

Un document assenyala que l’estrès crònic pot produir greus problemes de salut com la depressió, enganxar-se a drogues, patir malalties cardiovasculars, morir prematurament o suïcidar-se. A més, quan es tracta de parats que no tenen subsidi els problemes de salut mental es multipliquen per tres en professionals i per set en treballadors manuals. Segons l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, les taxes d’hospitalització per intent de suïcidi han augmentat a Catalunya en el període 2005-2012, tant en homes (16,9 a 17,9) com en dones (22,2 a 26,7). Respecte a aquest darrer punt, el doctor Moya matisa que “tot i que la fiabilitat de les dades és relativa -perquè molts suïcidis no es declaren com a tal- sí que es pot relacionar l'augment amb la crisi econòmica”.

Segons ell, més que observar-se un augment dels trastorns mentals el que s'observa és un augment de malestars emocionals, que no necessàriament són malalties mentals. “Una persona pot estar ensorrada però si rep una oferta de treball recupera el somriure i les ganes ràpidament, recupera la dignitat malmesa”, diu.

Des de Càritas Diocesana de Barcelona ofereixen diversos serveis assistencials, i un d’ells és l’atenció psicològica. Des de l’entitat asseguren que en els últims anys s’han trobat amb més casos de gent autòctona però que a nivell psicològic segueixen arribant més immigrants.

Segons relata el doctor Moya a aquest diari, l’Observatori per la Salut Mental de Catalunya va dissenyar un programa per a persones amb atur perllongat i en el grup de dinamització creat com a part d’aquest programa hi havia perfils molt heterogenis quant a professions i nivell educatiu: “Des de gent amb un nivell molt alt d'estudis fins a persones del nord d'Àfrica que amb prou feines podien llegir. Ningú està preservat ni a cobert d'aquesta crisi.”

“Els últims anys ens estem trobant amb la demanda de persones que es troben en una situació psicològica molt fràgil deguda a la manca de feina. La diferència sovint és que la gent autòctona té una xarxa social i familiar on recolzar-se i els migrants no”, matisa la Carme Manich.

Aquest és el cas del Khaleb. El jove bengalí va arribar a Espanya abans que esclatés la crisi. Va tenir diverses feines en el sector de la restauració. Guanyava diners suficients de l’economia submergida, que li permetien enviar diners a la família, que era a Bangladesh. Quan va arribar la crisi però va perdre la feina i poc després, quan ja no podia pagar-se el lloguer, es va trobar dormint al carrer. A més, es trobava en situació irregular i estava sol, lluny de la família. Després de tres anys sense trobar feina, en Khaleb, pseudònim, va caure en una depressió profunda que el va dur a intentar-se suïcidar.

A diferència del Khaleb, l’Albert Martínez va tenir el suport de la seva dona i els seus fills. Fa prop de cinc anys (ara l’Albert en té 51) una de les empreses de les quals era soci va fer suspensió de pagaments arran de la crisi i l’altra va ser absorbida per una empresa més gran que, al seu torn, també va ser absorbida per una altra al cap d’un temps. Inicialment va fer front a la situació d’impagament però amb els mesos va començar el que ell anomena una “carrera de supervivència”. “Ho vaig perdre tot excepte la meva família, vaig perdre la casa i el cotxe”, explica a Catalunya Plural. En el seu cas no va requerir assistència psicològica però sí admet que estava a disgust amb tot: “Cada dia t’aixeques pensant on anar i com menjar, no t’importa treballar fora de la llei”. Tot i que la seva dona tenia feina no tenien diners suficients per mantenir el mateix nivell de vida i, com relata, fins i tot va arribar a treballar per una persona a canvi de què la família pogués estar temporalment en un habitatge. “Hem viscut moments molt crítics, com no tenir diners per comprar menjar l’endemà”, assegura. Ara l’Albert, que prefereix no mirar enrere, fa feines puntuals sense contracte que li permeten sobreviure. “Et trobes en situacions que mai t’hauries imaginat, jo m’he convertit en un il·legal forçós”, assegura referint-se al mercat de l’economia submergida.

Un mercat laboral marcat per la temporalitat, la inseguretat i el “presentisme”

Preguntat per si podem saber quin és el nivell real de precarietat laboral a Espanya i a Catalunya, el director del GREDS lamenta que no es tenen números que permetin tenir un indicador adient i de forma rutinària de la precarietat. Però els estudis parcials que es tenen mostren que la precarietat laboral dels assalariats a Catalunya es del 43%. El que sí es més senzill és analitzar factors de risc com ara la inseguretat o la temporalitat. “La persona insegura, que no es troba segur al lloc de treball o que té por a ser acomiadada, per exemple, té una sèrie de problemes de salut”, explica. Segons dades de l’INE, el mes de Maig passat Espanya va registrar un total d’1.573.293 de contractes, dels quals 1.448.688 eren temporals.

A més, aquesta por o la pèrdua de poder dels treballadors afavoreixen el “presentisme laboral”, anar a treballar encara que estiguis malalt, afegeix Joan Benach. Segons la V Enquesta Europea de Condicions de Treball de 2010, el 40,7% dels treballadors de la UE-15 va admetre haver treballat estant malalt en els darrers 12 mesos. També un estudi mostra com sis de cada deu treballadors dels quals allarguen la jornada laboral ho fan per por a ser acomiadats mentre que un 24% es queda en el seu lloc de treball per manca de personal.

Pel que fa a la temporalitat, l’investigador comenta que per exemple fins a l’any 98 a Espanya no s’analitza quin és el percentatge de contractes temporals que hi ha al mercat laboral. Amb tot, Benach alerta que és erroni pensar que només bona part dels contractes temporals o del treball a temps parcial involuntaris són precaris. “S’està produint un debilitament progressiu de la força de treball, una precarització a tots els nivells, sobretot des de la reforma laboral. El 80% dels temporals són precaris, per exemple, però 40% dels estables també”, aclareix. Ja que ser precari vol dir ser un treballador vulnerable, amb por, amb menys drets i menys poder per exercir els que es tenen.

“Els que troben feina són feines tan precàries que ajuden puntualment però també generen molta inseguretat: els contractes temporals o fins i tot contractes d’un dia. Això genera un estrès molt important”, comenta Carme Manich.

Des del 2007 fins al 2014, Espanya ha passat de tenir 1,7 milions d’aturats a tenir-ne 6, afectant sobretot als joves, als immigrants i a les classes socials pobres amb menys educació.

“L’efecte de no tenir una activitat productiva és l’empobriment de la persona a tots els nivells i això és difícil de recuperar. I la situació de vulneració i angoixa perjudica també l’entorn, la parella i els fills”, explica la Carme. En Khaleb rep ara l’ajuda de Càritas per refer la seva vida. “L’estem ajudant a recuperar el desig de viure”, explica la psicòloga.

L’angoixa, preguntar-se ‘què m'espera demà’ o ‘què passarà amb els meus fills’, sentir tristesa o decepció són els malestars més habituals en les persones que es troben en situació d’atur perllongat. “En molts casos també hi ha un sentiment de culpa molt fort, una culpa induïda des de posicions polítiques del PP, de per exemple fer-te sentir culpable d'haver-te hipotecat comprant una casa que ara no pots pagar”, explica a aquest diari el doctor Josep Moya, Responsable de l'Àrea Sociocomunitària de l’ Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya (OSAMCAT). A més, comenta, molta gent opta per la invisibilitat social, és a dir, per no sortir de casa i evitar així trobar-se amb gent.

La Maria, que ronda la quarantena, tenia un trastorn de personalitat límit quan va començar a rebre assistència psicològica de Càritas Diocesana de Barcelona. En arribar la crisi però, va anar perdent les diverses feines que tenia com a assistent domèstica i el fet d’estar inactiva i sense prestació d’atur la va portar a una depressió, a deixar la medicació i a acabar separant-se de la seva parella. Al descompensar-se, la Maria, nom fictici, va deixar d’anar al psiquiatre. “Afortunadament ella confiava en nosaltres i es va deixar tornar a tractar”, explica la Carme Manich, psicòloga de l’entitat.