Salut per la independència? Estem sorpreses

Llegíem amb curiositat el document Salut per la Independència publicat per la Sectorial de Salut de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i després de llegir el primer paràgraf vam haver de dirigir-nos a la llista d'autors per veure si trobàvem alguna persona de l'àmbit sanitari. Citem textualment: “... aprofundir en l’anàlisi dels avantatges que la independència podria aportar al sistema sanitari i a la salut dels catalans...” Coneixen elements relacionats amb la salut que només aportin avantatges? Els inconvenients, en cas que n'hi hagués, no s'analitzaran? Coneixen cap text, amb interés reflexiu i no propangandístic que estableixi la conclusió de l'anàlisi a la segona línea del pròleg? I afirmen: “”Aquestes qüestions han estat plantejades fins i tot per la ciutadania a partir de les retallades en què s’ha trobat perjudicada a causa del dèficit pressupostari l’endeutament que ha d’afrontar la Generalitat“ Per ventura el model sanitari només interessa o inquieta als professionals de la salut? Creiem que a tota la població, però potser anem errades...

Llegint el document, no podem deixar de rememorar la consigna d'ERC: el primer és la independència, i després ja veurem.

I estem sorpreses:

Sorpreses de veure que els qui no dubten a citar la Declaració Universal dels Drets Humans no esmentin que és el Govern, amb la seva Instrucció 10/2012, qui no sembla amb la intenció de garantir la universalitat de l'accès a la assistència sanitària a Catalunya (sí, ja sabem que a Madrid ho han fet pitjor). És cert que la normativa (el Real Decreto 16/2012 (RD)) l'estableix l'estat. Però és cert, també, que diverses comunitats ho han deixat sense efecte als seus respectius territoris. Catalunya no ho ha fet. Què prohibeix que el Govern executi la Moció del Parlament de Catalunya que al febrer sol·licitava la modificació de la Instrucció 10/2012? No podem deixar de recordar que els hospitals catalans públics facturen atencions a les persones sense targeta sanitària. Fins i tot aquelles atencions (urgències, embarassades o menors) que sí estarien garantides a la resta de l'estat. La Catalunya independent sí garantirà la universalitat de l'accés a la sanitat?

Sorprèn que l'expressió “L’actual situació de dependència de Catalunya respecte a Espanya” es faci parlant del sistema sanitari, quan en matèria de sanitat pràcticament totes les competències estàn transferides a les comunitats. Destaquen els sots-signants que “un Estat Català permetria desenvolupar una legislació pròpia en l'àmbit sanitari” Les transferències en matèria sanitària a Catalunya no van començar cap al 1981? No coneixen la Llei d'Ordenació Sanitària de Catalunya de 1990 (LOSC) i les seves successives reformes? No ha estat sota aquest contexte de dependència en el qual Catalunya ha desenvolupat un sistema sanitari singular molt diferenciat de la resta de sistemes sanitaris de l'estat, amb els seus avantatges i inconvenients?

Sorprèn que els qui en el primer punt del text situen el finançament, comencin establint la xifra de l'espoli fiscal en 15.000 milions d'€, recordin que el pressupost de Salut és de 8.220 milions d'€ i afirmin que no cal fer una anàlisi aprofundida per treure’n conseqüències“. Evidentement que no, és millor fer demagògia per defensar el que volem defensar. Obviem que és el Govern qui reparteix aquests ”1.090 € per a cada català“ del 2014 i que, en tot cas, en sanitat, més diners no és sempre més salut? Oblidem que el finançament del sistema de salut és no finalista?

Sorprèn que els mateixos que escriuen a l'informe que “La capacitat de finançament dels serveis públics ha de ser adequada a la riquesa que genera cada país ”signessin en el seu moment el document “També en Salut: ara Mas” recolzant al líder d'un Govern que no dubta a reduir la partida destinada a serveis socials i sanitat, en termes absoluts i també en relatius. És Espanya qui li ordena on i com retallar les seves partides pressupostàries? Coneixen els signants la relació inversa entre riquesa del territori i inversió relativa del sistema sanitari en atenció primària? Apostarà la Catalunya independent per l'atenció primària? Serà llavors l'excepció que confirmi la regla?

Sorprèn que després d'advertir que “el finançament de la sanitat pública ha estat al voltant del 5% del PIB de Catalunya” i que “estats equivalents al nostre supera sempre el 8% del PIB” concloguin que “ El govern de Catalunya podria destinar uns recursos pressupostaris superiors en el cas que tingués la capacitat econòmica més alta”. No s'han parat a pensar que el PIB depèn de la quantia total de despesa destinada al servei públic i no el seu percentatge total, que en el fons és una qüestió política i ideològica?

Sorprèn que relacionin un suposat “concepte erroni i nociu de solidaritat” amb el PER. I que a més, s'inclogui dins del mateix parèntesi “PER i cessions a famílies latifundistes”. Realment han reflexionat una mica sobre això?

Sorprèn l'acriticisme complert amb el que es refereixen al model sanitari català. El qualifiquen, sense dubte, com un model sanitari d'èxit per després concloure que “si Catalunya fos independent, podríem aconseguir un sistema sanitari més innovador, més integrat, més resolutiu, més eficient i més qualitatiu” S'han deixat cap adjectiu? A part de la fe, quina és l'argumentació concreta per defensar tal contundent afirmació? Ens agradaria haver trobat alguna referència sobre com podrien funcionar els sistemes d'avaluació i control del model català. Però és més fàcil argumentar amb paraules boniques i buides. I seguim llegint “sense perdre la interacció i complementació entre l'àmbit públic i el privat” Vaja! Tota una declaració d'intencions! Assumim, sense més, que és aquesta la pedra angular del model d'èxit? N'hi ha per debatre àmpliament sobre això, encara més després de llegir un informe recent de la Comissió Europea.1 Però és que això, precisament, no és culpa d'Espanya.

Sorprèn no trobar, a l'anàlisi del model, ni un sol esment als innombrables casos de suposades corrupcions a la sanitat catalana (ni tan sols per atribuir-los a la dependència estatal o a l'espoli). Tampoc cap menció a les portes giratòries. Aquests mals (gairebé endèmics) de Catalunya. I és que no és estrany veure com a personatges polítics (d'aquest i d'altres governs) s'intercanvien entre els càrrecs públics i privats de les empreses sanitàries del sistema, uns més que d'altres, immiscuïts en suposades trames de corrupteles. Entenem que el de l'ANC és un document propositiu, però com a mínim podrien haver aprofundit a les causes d'aquestes pràctiques sanitàries. No hi ha proposta sobre com aboradarem aquest tema a la Catalunya independent? Aquests problemes quedaràn automàticament resolts després del 9N?

El sistema sanitari català té moltes virtuts, i molts mals (al igual d'altres sistemes sanitaris), però aquests no tenen a veure precisament amb la dependència de l'estat espanyol ni amb l'espoli fiscal. La legislació sanitària és qüasi íntegrament competència de Catalunya. La partida que Catalunya destina a salut i les partides que es destinen a cada àmbit, les decideix, també en qüasi la seva totalitat, el Govern català. I l'estructura del sistema sanitari ha estat construïda, des de fa més de 30 anys, pels successius governs catalans. Qualifiquen de model èxit un model que, a part d'haver estat pobrement avaluat, compta amb uns nivells de control i transparència que han demostrat ésser força deficitaris. Però sembla que la independència tot ho guareix, o tot ho guarirà. Encara que per arribar a ella, ens posem al costat d'aquells que retallen serveis públics o d'aquells que han entès el sistema sanitari com un espai de negoci.

Per més detall del contigut del document, us encoratjem a llegir-lo, a nosaltres, de debò, ens ha esgotat la seva pobresa argumental i, molt sorpreses, donem per finalitzat l'anàlisi crítica sense poder arribar a passar del seu segon punt. No negarem que molts dels valors que es recullen en el document poden endolcir les oïdes a lectors menys crítics, però no hauríem de deixar-nos portar per allò més sentimental. Amb la salut de les persones, no s'hi juga.

I, sobretot, no volem acabar sense agrair als autors el títol del document, certament Salut per la Independecia és molt apropiat ja que salut (i molta paciència) és el que necessitarem per afrontar un procés que, podent ésser un signe de maduresa social, alguns semblen obstinats en sobresimplificar en l'elecció entre bons (de la terra) i dolents (el que ve de Madrid i altres terres provincianes).