Ferran Mascarell: “El que estem fent a Catalunya és bo per a tots els espanyols”

Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, Barcelona, 1951) és el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, un càrrec que ocupa des de final de 2010 després d’acceptar la proposta d’Artur Mas. De fet, aquest és el segon cop que encapçala la Conselleria de Cultura. Abans, però, només va estar set mesos en el càrrec, amb Pasqual Maragall com a President. Quan el tripartit va entregar la cartera de Cultura a ERC, Mascarell va renunciar al seu escó (PSC) perquè tenia ganes de fer altres coses, i va acceptar ser conseller delegat de RBA Audiovisual. Historiador i autor de diversos llibres, Mascarell va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona entre 1999 i 2006, ocupant en diferents moments les regidories de Cultura i Gràcia, amb diferents alcaldes socialistes. Va ser un dels impulsors del Pla de Biblioteques de Barcelona, que ha permès dotar a la ciutat de més d’un centenar de centres de lectura. Partidari de fer la consulta, considera que les relacions entre Espanya i Catalunya han empitjorant tant per la ineficiència de l’Estat i per la seva desconsideració amb termes d’identitat. Mascarell, que es va donar de baixa del PSC ben entrat l’any 2011, no creu que el cas Pujol afecti el procés sobiranista perquè el que s’està vivint a Catalunya és un procés de gran calat social.

Acabem de viure una Diada multitudinària, amb 1,9 milions de persones manifestant-se, segons la Guàrdia Urbana. Què li va semblar?

Crec que la manifestació expressa molt clarament la voluntat de canvi que hi ha a la societat catalana, la desconfiança envers l’Estat espanyol i l’esperança per construir un país nou. També em va semblar l’expressió d’una Catalunya molt plural. Realment, no em va sorprendre veure tanta gent. Viatjo molt per pobles i ciutats de Catalunya i la gent ens anima i ens empeny a tirar endavant.

La Diada es va produir a menys de dos mesos de la consulta i amb una previsible impugnació per part del Tribunal Constitucional. Vostè pensa què la consulta es farà el 9-N?

Es clar que es farà la consulta. És l’expressió d’una voluntat democràtica del poble català. Hem fixat una data. La va fixar el President d’acord amb uns altres partits. És la voluntat del poble de Catalunya i de les seves institucions. Per tant, sí que es farà la consulta.

Però si el Tribunal Constitucional la prohibeix, la idea seria fer-la igualment?

La societat catalana ha d’anar responent amb un format més de política d’estat davant d’aquest tipus de qüestions. No cal que anem ensenyant totes les cartes cada dia i a totes hores i, a més a més, d’una manera pública. Sóc membre d’un Govern que s’expressa única i exclusivament a través del president del Govern i/o el portaveu del Govern. La meva opinió és irrellevant sobre això. La tinc, evidentment, però l’opinió que compta és la d’intentar fer les coses donant resposta dia a dia a aquell tipus d’entrebancs que vagin sortint. Un dels elements que caracteritzen la saviesa dels estats és justament parlar normalment amb una sola veu i actuar quan han d’actuar. Nosaltres parlem molt i actuem sovint fora de temps. Això és normal. És un símptoma de la nostra pròpia realitat política. No vull contribuir a això. Em sembla que, fet l’11 de setembre exitós, amb molta gent al carrer, toca un episodi següent que és aprovar una Llei de consultes. Serà abans de que s’acabi el mes [està previst pel dia 19]. I un cop aprovat això, tot el procediment haurà d’anar dia a dia. No veig per què hem d’explicar què farem si no sabem el que teòricament faran els altres. Bé, si que sabem coses. Sabem que el Govern de l’Estat ja ha decidit què farà independentment de que no sap quina és la lletra de la norma que aprovarem a Catalunya. Hem d’actuar amb molta intel·ligència i amb poques diferències entre els partits polítics que estan a favor. El que tenim bàsicament és la unitat. Preservar la unitat és l’assignatura principal de tot aquest procés.

En el supòsit que la consulta no s’arribés a fer, s’estaria davant d’un escenari en que l’única sortida serien unes eleccions plebiscitàries a curt termini?

Tinc tots els supòsits al cap, però no me’n traurà ni un. No vull jugar a aquest joc. Com pot comprendre, com a persona que estic en el Govern de Catalunya i com a persona que pensa i reflexiona sobre les complexitats de la vida política catalana, tots els escenaris els tinc al cap. Però no vull ser frívol. No vull ser tertulià. No sóc un tertulià. Sóc membre del Govern de Catalunya. I penso que uns i altres hem d’actuar amb aquest criteri. No es tracta de fer tertúlia. Es tracta de guanyar. I per què es tracta de guanyar? Doncs, bàsicament, perquè al poble de Catalunya li convé. El poble de Catalunya està perdent potencialitats de benestar i potencialitats de futur. Bàsicament, perquè estem en un debat amb un Estat dolent, dolent en el sentit de poc eficient, i que, a més a més, no es preocupa especialment pels interessos dels catalans. I, per tant, davant d’això no s’hi val a badar. Això demana finesa. La política catalana demana finesa. I la finesa és saber dir cada cosa en el moment que toca i per la persona que ho ha de dir. I, a més a més, sempre amb aquesta voluntat d’unitat.

Hem viscut aquest estiu, la confessió de l’expresident Jordi Pujol que ha tingut diners a l’estranger sense declarar durant més de 30 anys. Com creu que pot afectar el cas en el procés sobiranista?

No crec que afecti gens. La gent sap perfectament que el que s’està produint a Catalunya és un procés de gran profunditat, de gran calat social. No és un procés vinculat a una persona. És evident que el cas ha incomodat i ha disgustat a molta gent i és evident que això necessitarà explicacions que encara avui ens costen de pair. Però com podem pensar que una societat mobilitzada com la catalana té a veure amb la dinàmica d’una sola persona? Això és un concepte de la història molt elitista i aristocràtic. Però, per sort, estem en l’època democràtica. Estem vivint les primeres societats democràtiques i la nostra ho és. El que està succeint a Catalunya és voluntat de la gent, no és voluntat de les elits polítiques.

I a Convergència, concretament, creu que li pot influir el cas Pujol?

Això la pròpia gent de Convergència ho diu, que sí, que és natural. És el seu fundador. És una persona amb uns vincles molt profunds. Ha estat l’ideòleg, el pare. El normal és que així sigui. Ho considero normal. I això obliga a Convergència a fer, com és natural, un procés de reflexió i renovació. No crec que aquestes coses siguin tan radicals com la gent diu. Crec que Convergència encara té un paper molt important en la societat catalana.

Què ens ha portat a aquestes relacions tan tenses entre Catalunya i l’Estat espanyol?

El que ens ha portat en aquest punt ha estat la ineficiència de l’Estat. És un Estat poc eficient en termes econòmics i socials i absolutament desconsiderat en termes d’identitat. De totes les expectatives que ens vàrem donar a finals dels anys 70, tots els camins que han pres són més regressius que no pas constructius. Això s’ha accentuat en els darrers 10 anys. El conjunt de les classes socials catalanes desconfien de l’Estat. Hi desconfien, no cal dir, els joves. És normal. Un 50% d’atur entre els joves és una bestiesa. No som ni conscients del que això significa en termes de desconfiança social. És una bestiesa la política educativa que s’ha anat emanant des de l’Estat: s’ha fet una Llei educativa cada dos anys enlloc de deixar tranquils els processos autonòmics i permetre que es consolidin. Això necessita quietud, tranquil·litat. L’Estat, en aquest sentit, ha estat profundament ineficient. També ha estat profundament ineficient amb l’àmbit cultural, amb la llengua catalana. A aquestes alçades encara hem d’estar defensant el català? En el camp de les infraestructures no s’ha invertit mai més enllà del 20% del que s’ha acordat. Tenim un dèficit acumulat brutal que va revertint en incomoditats en el dia a dia de les persones en transports, però també com a estrangulament del desenvolupament econòmic.

Aquesta Catalunya independent que s’imagina vostè, la veu dintre o fora d’Europa?

Evidentment, dintre d’Europa.

Amb la mateixa moneda actual?

No hi veig cap motiu per pensar que no. Més enllà de les mirades amb prejudici. Per què no? Europa és una realitat pragmàtica que suma estats, i Catalunya és part del cor d’Europa. Ha sigut europeista molt abans que altres que ara diuen que Catalunya no hi ha de ser. No hi ha cap motiu per pensar que no. Això no és més, per dir-ho d’alguna manera, que la propaganda de la por.

Tot aquest procés que estem vivint a Catalunya, diria vostè que neix al carrer?

Ho afirmo amb absoluta convicció. Només cal mirar la realitat per adonar-se’n. Com a conseller visito tots els pobles i ciutats de Catalunya. Pràcticament cada cap de setmana, estic donant voltes pel país. El més interessant de la meva feina és veure, percebre i comprendre quines són les inquietuds de les persones. Si algú es creu que els catalans són una gent que fa tot això perquè hi ha algú que els dirigeix des d’una plaça central o una gran ciutat, és que no entén la realitat catalana. Això succeeix perquè la gent està incomoda amb la realitat i, davant de la incomoditat, reacciona.

Diria que, més enllà del conflicte institucional, hi ha un conflicte entre la societat civil catalana i l’espanyola?

No hi ha cap conflicte més enllà dels que són prefabricats. I és natural que sigui així. En primer lloc perquè la societat catalana té uns vincles de gran calat amb la societat espanyola en moltes direccions: familiars, culturals i, fins i tot, econòmics. Si em pregunten per la cultura castellana no tinc cap problema a dir que és un dels elements importants de la meva pròpia culturització. Hi ha grans escriptors, poetes i pensadors que han tingut molta presència en la meva formació. No em fa cap angunia dir-ho. Des del punt de vista humà són millors els catalans que els espanyols? No. Crec que la catalanitat s’ha convertit en quelcom expiatori, còmode per l’Estat, però penso que de base a base, de societat a societat, ens podem entendre la mar de bé. En el futur, inclús, sumarem, i compartirem un territori. La gent no se’n recorda, però els països nòrdics eren uns països amb una gran capacitat de barallar-se entre ells. Només fa 150 anys es barallaven entre ells i avui són l’avançada social del món. Per què no podem imaginar una península Ibèrica basada en la cooperació entre les persones? Crec que el que estem fent a Catalunya és bo per a tots els espanyols.

Per què?

Doncs perquè l’Estat espanyol, que és inoperant, també s’haurà de transformar. Haurà de millorar. Haurà de ser més eficient. Haurà de donar comptes a la seva ciutadania. No tindrà l’excusa catalana.

Això creu que serà així més enllà del partit que governi a Espanya?

Sí, en termes estructurals. Un dels problemes pels quals Espanya no va bé és perquè les elits espanyoles, més enllà del partit que governa, s’entenen. Han creat un element excloent, exclusiu, que respon a les seves necessitats, però que no respon a les necessitats dels altres.

La tercera via ja no és una opció. La solució al conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol passa obligatòriament per la independència?

La tercera via hauria estat possible, però hauria estat possible si no haguessin liquidat l’Estatut, per exemple. La tercera via només pot ser considerada, ser versemblant, si hagués arribat, en termes de passat, de la pròpia estructura estatal o si arribés de la pròpia estructura estatal. Però això és el contrari del que està succeint. La tercera via vol dir que PP i PSOE, més institucions estatals, més Tribunal Constitucional, més la Corona facin una oferta a Catalunya i els catalans la puguem valorar democràticament. On està aquesta tercera via? Algú la insinua? El PSOE no la insinua. Planteja que s’ha de transformar la Constitució, però no va més enllà d’això. I el PP no solament no la insinua sinó que diu no a tot. Amb què s’assembla això amb una tercera via? Podria ser que la tercera via sortís de la societat civil espanyola? D’acord. Però jo fins ara el que he vist han estat manifestos més aviat crítics i poc comprensius amb l’anhel democràtic del poble català. La tercera via hi podria ser, però no moment no hi és. Quan hi sigui, els catalans, que en general som pragmàtics, l’escoltarem.

Miguel Herrero de Miñón, un dels pares de la Constitució, va proposar un gran pacte d’Estat per blindar les competències bàsiques de Catalunya: economia, llengua i identitat, i que els catalans ho poguessin votar.

Però això ho proposa un senyor.

Un dels pares de la Constitució.

Sí, però és una persona. Que jo sàpiga no mana. És una mostra de bona voluntat, però això no ho pot proposar una persona. A Catalunya estem parlant d’una cosa que, poc o molt, té darrere una part de la societat civil i la classe política. Això és una via, amb les contradiccions que vulgui, però és una via. La tercera via ha de ser una cosa d’una envergadura similar. Ha de ser el PP, el PSOE, les institucions de l’Estat que diguin anem a parlar amb serio. No sé si algú la proposarà, però de moment jo no la sé veure. M’agradaria veure la proposta.

A nivell cultural, quins són els principals punts de conflicte amb l’Estat espanyol?

L’Estat ha de fer d’estat. Si vostè em pregunta perquè vull un estat propi, li diré que el vull per a poder fer coses que fa 30 anys que l’Estat espanyol hauria d’haver fet i no ha fet.

Quines són?

Per exemple, una bona Llei de la propietat intel·lectual. Com sap, Espanya és el país on menys s’ha complert la propietat intel·lectual. Això té un perjudici brutal pels creadors i les industries culturals. També fa 30 anys que esperem una Llei de mecenatge que ens està posant a la cua de tots els països avançats en aquest aspecte. Això està perjudicant a generacions senceres de creadors i d’emprenedors culturals. Per exemple, la possibilitat de legislar sobre l’IVA. Tenim l’IVA cultural més car d’Europa. Això significa un perjudici brutal sobre els creadors del nostre país. I una quarta cosa que em sembla particularment important és que si nosaltres tenim un dèficit fiscal crònic, el nostre pressupost cultural és crònicament baix. És el que ens està passant i això està afectant generació rere generació. Això des de l’Estat espanyol no s’ha volgut afrontar i, per tant, ho hauríem d’afrontar des del nostre Parlament sobirà. La lluita per fer de la cultura una cosa preeminent en la vida política catalana és la lluita per un estat propi.

Deia que un IVA tan elevat és un gran perjudici pels creadors.

L’IVA bàsicament hauria d’estar en la mitjana europea. Depèn dels sectors, però tot sumat, està entre el 8 i el 12%. Nosaltres estem al 21%. També es podria plantejar una posició més agosarada. Consistiria en que un país com Catalunya, després de tants anys de dificultats culturals, posés la franja més hiperreduida de l’IVA. Això, amb cinc anys, transformaria la vida cultural del país. Hi ha coses a fer. Per això dic que l’Estat és dolent en el sentit de negatiu i poc eficient. Cap d’aquestes coses es fan no perquè els deus hagin dit que siguem un país amb especials dificultats. És perquè l’opció política és la incorrecta.

Com a conseller de Cultura, té notícies que hi hagi companyies de teatre, dansa o d’altres espectacles que hagin patit un descens de les contractacions a la resta d’Espanya?

Hi ha hagut un descens de les contractacions, però aquest descens de les contractacions és més general que no particular. És més fruit de la situació de crisi. Si les propostes són talentoses, la gent no discrimina. El mateix passa aquí. Les companyies de teatre en castellà tenen algun rebuig especial a Catalunya? No. Funcionen malament? No, sí la proposta és bona. La meitat de les companyies que han anat a la Fira de Tàrrega venien de fóra. Aquest prejudici a Catalunya no existeix. És un prejudici inventat. No té cap vigència entre nosaltres.

L’he sentit dir que s’ha reforçar la democràcia. Es referia al finançament de partits. Ho pot explicar?

Una part important del que ha succeït en termes de corrupció té a veure amb una cosa que, inicialment, semblava que estava mal legislada i la democràcia espanyola no va afrontar mai i que era justament el finançament dels partits. I crec que, a partir d’aquí, es van anar creant bucles de problemàtica que ens han anat portant a moltes de les situacions que ens hem trobat. S’ha de legislar a favor de que això no pugui passar. Hi ha models perfectament adaptables. Sense anar més lluny, el model canadenc és un model bastant perfecte sobre com s’ha de tractar el finançament dels partits. I això vol dir fer-ho. La democràcia es construeix cada dia. Si nosaltres volem que la democràcia funcioni més bé, mirem que hi ha al món i decidim les tres o quatre coses que podem fer. Si no ho fem és perquè algú no ho vol. I, aquí, la principal responsabilitat qui la té és l’Estat. L’Estat és una eina al nostre servei. No és el nostre pare salvador. La majoria dels europeus això ho saben. L’Estat és una eina que treballa al meu servei i que no té dret a imposar-me. Per això, pago impostos.

Hi ha un gran desencís ciutadà cap a la política. Veiem que estan sortint noves plataformes i partits que semblen recollir aquest malestar: en l’àmbit municipal barceloní, Guanyem, a nivell estatal Podemos. Com creu que poden influir en les properes eleccions?

Tenen un rerefons significatiu, que cal considerar. La política necessita de noves formes, de noves maneres. Si això, mes enllà del títol nova política, és nova política encara ho hem de veure. La nova política s’expressa amb programes que siguin factibles. Si els programes són massa ideològics, massa populistes o són anunciats sense substància, això no serà nova política. Això ha passat sempre. La política s’expressa posant en primer pla el consens i no el dissens. La gent vol consens. També està per veure encara si les característiques de la nova política s’identificaran exclusivament amb aquests que es diuen nova política o la política tradicional farà també la renovació necessària. Jo crec que serà més aviat això, una renovació de la política tradicional i la incorporació de nous agents, com és natural, després de 20 o 25 anys del funcionament dels instruments de sempre. És bastant natural que en aquest procés de canvis socials a nivell global apareguin noves formes d’expressió política. Però insisteixo la nova política no és l’anunciant de la nova política. La nova política són unes bases substancialment diferents i encara està per veure qui la portarà i qui tindrà la confiança de la gent.

Quins han de ser els eixos de la nova política?

Són fonamentals els continguts, els programes. La gent ha d’identificar idees tangibles que estan pensades per millorar el benestar i la qualitat de vida de les persones. Penso que han de ser programes que posin el consens per davant dels dissens. Penso que han de ser uns programes que garanteixin uns processos de participació superiors. Han de ser programes on els elements vinculats a la sostenibilitat del futur hauran d’estar en primer pla. No es pot pretendre construir ara el paradís terrenal i no tenir en compte el futur. Amb aquests tres o quatre elements ja tenim una idea del que ha de ser la nova política. Però insisteixo és més això que l’anunciat general.

Anem acabant. Quin futur li augura al PSC?

A Catalunya hi ha socialisme. No es pot confondre a tota la gent que ens movem en un marc ideològic social-demòcrata, liberal d’esquerres o socialista amb el que representa el partit. Són dos coses una mica diferents. Crec que a Catalunya es consolidarà un socialisme social-demòcrata, en un àmbit ideològic inequívocament catalanista i de renovació de la social democràcia. Això està per començar. Hi ha tantejos, però crec que està per començar. El PSC em costa més de saber quin paper hi jugarà. El PSC es va oblidar de fer tres coses: es va oblidar de la renovació del pensament socialdemòcrata, es va oblidar de renovar la força o l’empeny democràtic i es va oblidar de renovar la pròpia política. Són tres coses que hauria pogut fer i no va fer. Per això està amb crisi.

Creu que el PSC s’ha equivocat en la manera d’enfocar el procés sobiranista?

Vaig deixar el PSC perquè les persones pensem en termes d’identitat. La identitat entesa com a diversitat, com a pluralitat, com a comunitat, com a cohesió, com a voluntat de futur. La identitat no és una cosa tancada. La identitat dels catalans sempre ha sigut una cosa oberta. Expressa pluralitat, diversitat, capacitat d’integració. Aquest debat és el que s’ha de fer. És el que s’està fent. La gent ens volem sentir partícips d’una comunitat, viure plegats amb diferències i amb pensaments plurals. El que no podem és fer com que no existeix. El PSC s’ha oblidat de parlar d’aquestes coses i està més preocupat de si mateix que de la societat.