L'advocat Francisco Jurado ha viscut des de dins la gènesi de diversos grups activistes abans, durant i després del 15M. Després de formar part de DRY i Xarxes DRY, OpEuribor o 15MpaRato, ara estudia els moviments polítics des de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autónoma de Barcelona, on realitza una tesi sobre representació i desrepresentación política. Paral·lelament, acaba de publicar bona part del fruit de la seva investigació en el llibre 'Nova gramàtica política: de la revolució a les comunicacions al canvi de paradigma', a l'editorial Icària, on presenta els fonaments de la nova era de la tecnopolítica.
Sostens en el llibre que una de les coses que el 15M va inaugurar és un canvi en la gramàtica política, i que a dia d'avui aquestes pràctiques assajades al 15M s'estan fent presents. On es manifesten?
En parlar de gramàtica parlem de les regles de la nova política que ara mateix se segueixen assentant, estan en desenvolupament. Però el cert és que aquesta gramàtica s'està fent cada vegada més vigent. El 15M va ser el primer moment en què es comencen a manifestar i a materialitzar conductes, pràctiques, models organitzatius, identitats i moltes coses més que són les que construeixen aquesta gramàtica. Abans era en un àmbit de més moviment, ara comencen a saltar a les institucions, que és el següent pas lògic.
Una de les manifestacions d'aquest canvi es dóna en l'àmbit de la desrepresentació. Com es tradueix avui el crit de “No ens representen”?
La representació tal com està muntada té el problema que és forçosa. No hi ha eines per representar-te tu mateix. Des que neixes estàs representat. Les decisions que es prenen al Parlament t'influiran hagis votat o no hagis votat, hagi guanyat el teu partit o no hagi guanyat teu partit. Veient-ho així, cap partit pot representar-te completament. Tot i que el crit de “No ens representen” es llança als partits que ja hi eren, als majoritaris, pot ser extensible a tots amb aquest mateix sistema de representació. Potser el canvi és que els nous partits que estan sorgint, que estan més propers a l'àmbit 15M, en són conscients. I en els seus programes i acció es percep l'interès per canviar aquest model representatiu i fer-lo més participatiu. Si un partit no pretén representar-te, sinó que a última hora et deixa a tu la decisió de votar o no votar, de fer o no fer, llavors ja comença a representar-te. És una mica paradoxal però només sense l'afany de representar-te pot començar a representar-te bé, llevant-li l'element forçós a la representació. És a dir, no volem representar-te per nassos, farem una feina i si no hi estàs d'acord tu pots actuar pel teu compte. I crec que aquest era precisament el missatge rere el crit de “No ens representen”.
Com s'ha passat del “No ens representen” a un interès per les candidatures electorals?
Crec que per una banda és cansament de 3 anys fora de les institucions, rebutjant i veient que tot i que es fan manifestacions i un munt de coses segueixen sense escoltar-te. Hi ha un element de la representació que és la receptivitat que han de tenir les institucions enfront del que s'està movent al carrer, i a Espanya això no existeix. Això crea frustració i sorgeix la necessitat d'haver d'entrar a les institucions perquè et facin cas. És una mica “no, si ho haurem de fer nosaltres al final”. D'altra banda, hi ha una esperança de victòria que és real. Quan veus que és possible guanyar no és el mateix que partir amb la idea que el partit que vas votar va treurà 4 o 5 escons, perquè llavors no penses ni en aixecar-te per anar a votar. Aquest efecte, que al principi era una arma a favor del bipartidisme, dels partits grans, ara mateix se'ls torna en contra i obre una finestra de possibilitats a gent que de moment no està titllada de règim, que no té corrupció a la seva esquena, que intenta fer les coses diferents des del principi. És normal que il·lusioni.
Però els problemes que el 15M li veia a la part institucional continuen sent-hi, no?
És cert que les institucions tal i com estan ara mateix són un parany. Allò electoral és un parany. Però això no treu que hi hagi un moment en què vegis que el caldo de cultiu ja està fet. Hi ha hagut una tasca de conscienciació i de creació de xarxa tots aquests anys. El treball fet pels moviments ens ha conduït a la següent etapa, que és l'assalt a les institucions, tot i partir amb molt desavantatge per la legislació electoral, el finançament de les campanyes, per la utilització dels mitjans de masses...
Sostens que les regles de la nova política institucional són diferents a les d'abans. Indiques, per exemple, que en la lluita interna entre partits s'ha evolucionat de la lògica competitiva a una més col·laborativa.
En primer lloc ha canviat el que no es tanquin les llistes en despatxos, que s'obri la possibilitat d'elaborar un programa o es permeti la participació independentment del carnet que tinguis, si tens carnet o si no tens carnet de cap partit. Això ja és un canvi fort i deixa de plantejar coses com la creació de llistes com una competició. Quan això es planteja dins de la lògica competitiva, pot donar-se un joc de suma zero en el qual tots perden, que era el que solia passar abans. Però crec que en l'elaboració de llistes a les noves formacions no hi ha, almenys manifestament, una competició entre candidats. Hi ha un oferiment, certament, però no desprestigia, al contrari, es proposa el que pots fer i llavors és la gent la que decideix qui vol que sigui. Això demostra una estratègia dominant on hi ha menys l'afany competitiu i més col·laboratiu. La competició es deixa per a les eleccions on sí que és veritat que els partits vam amb la intenció de guanyar i de que no guanyin els altres.
En inaugurar una nova gramàtica pot passar que organitzacions més tradicionals tinguin la temptació d'usar-la retòricament però sense canviar els seus plantejaments, no?
Sí, òbviament hi ha una oportunitat política a través d'un discurs i a través d'unes fórmules que estan funcionant ara. L'altre dia vaig llegir que el PSOE vol fer assemblees amb els seus militants per saber què pensen. Estan veient que comença a funcionar d'una manera i seria molt neci obviar-hi directament. Molt neci no perquè depèn de l'electorat que tinguis. Per exemple el PP no ho farà mai perquè sap que el seu electorat no simpatitza amb aquest mètode.
Per tant, ¿podem parlar que la nova política es dóna més entre persones d'esquerres?
No, no acabo d'estar d'acord amb això. Perquè crec que hi ha molta gent que no s'identifica d'esquerres o que directament es defineix com de dretes i que estan d'acord en més participació o més transparència. Aquests objectius, que podríem considerar neutres o una mica asèptics, són els que més efecte estan fent perquè són una qüestió de funcionament democràtic en general, que molta gent que podria ser votant d'UPyD, de Ciutadans o del PP també veu bé.
Una altra de les evolucions que s'han viscut en els darrers anys ha estat la de passar de la comunicació unidireccional a les xarxes. Però últimament sembla que de sobte la televisió ha pres una altra vegada protagonisme. Com analitzes això?
Crec que és qüestió d'oportunitat. Quan ens bolcàvem més en les xarxes era perquè la tele no ens feia ni cas. Realment, per a nosaltres, a Democràcia Real Ja, era un triomf si qualsevol mitjà parlava de nosaltres quan estàvem preparant el 15M. Nosaltres fèiem Trending Topic per arribar a la premsa d'alguna manera que de partida ens ignorava i ens considerava rellevants. Ara mateix la situació és que d'alguna manera el 15M es va fer mainstream. Podemos és super mainstream i té un espai a la televisió o en els mass media que abans no tenia. Realment internet no prescindeix dels mitjans de comunicació perquè està llançant tota l'estona notícies a diaris, vídeos... Simplement és que, ara, en tenir espai en l'altre mitjà, doncs tampoc s'hi renunciaperquè sabem que segueix tenint un impacte prou fort. No és haver de triar entre això o allò altre, sinó seguir utilitzant això però aprofitar els minuts que ens donen en l'altre lloc.
Del Parlament al carrer... i del carrer al plató.
És molt normal que els platós marquin l'agenda. El canvi és que abans eren invulnerables a que els modifiquessin l'agenda i ara són vulnerables. Perquè ara estem parlant de casta i perquè “casta” sigui un terme que tothom fa servir i identifica ha hagut de passar que esclati un esdeveniment com el 15M, que esclati el “No ens representen”, que s'assenyali als corruptes, que cali aquesta idea una i altra vegada, que una gent agafi aquesta idea i munti un partit, que vagi a unes eleccions i a partir d'aquí arribin al plató. Ara és possible. Fa 30 anys no haguéssim pogut fer-ho i seguia existint corrupció i havent-hi crisi. Però ara tenim moltes més probabilitats d'influir en això. D'aquí que hi hagi un avanç, encara que no sigui totalment democratitzador. Hi ha més capacitat d'influència en temps real.
El bon resultat que va treure Podemos té a veure amb la televisió?
Sí, entre altres coses. En el meu article '¿Por qué Podemos?', publicat a eldiario.es, descrivia 3 capes: Van fer molt bé el carrer amb els cercles, van fer molt bé les xarxes i van fer molt bé la tele. Diguem que per a cada públic hi ha un mitjà. Una altra de les coses de la nostra beneïda immaduresa del 15M va ser que al mateix temps que despreciàvem les institucions despreciàvem els mitjans. Crèiem que els mitjans mai explicarien la revolució i per això el 15M va tenir un impacte però no va arribar a tothom i és veritat que hi ha una gent a la qual s'arriba a través de la tele i això ho va saber aprofitar molt bé Podemos.
Això entronca amb amb alguna cosa que assenyales en el llibre que és la pluralitat de veus en un grup amb els mateixos objectius, que a Podemos s'està veient força.
Sí, a Podemos pots trobar a Pablo Echenique que parla diferent a Pablo Iglesias que parla diferent a Íñigo Errejón ... Això a nivell d'oferta i demanda, perquè al final això electoral és oferta i demanda, fa que cada elector pugui trobar un discurs molt semblant a la seva manera de pensar dins d'aquesta pluralitat heterogènia que és Podemos. Poden conviure gent que vénen d'anticapitalistes, que tenen un discurs d'esquerres amb gent que ve de posicions de no militància o de parlar amb altres termes que no sigui esquerra o dreta o lluita de classes o aquestes coses. I crec que aquesta diversificació en el discurs, que al final és una materialització de la diversificació que hi ha dins del propi Podemos, és molt interessant a l'hora de fer que la gent vagi a votar o de transcendir el que eren els guetos de vot esquerrà d'abans. IU s'ha quedat en el gueto esquerrà i és incapaç de transcendir-lo perquè té un discurs molt més unitari, no surten d'aquest guió. És una cosa discursiva, no de contingut, perquè els continguts d'IU i de Podemos són molt semblants, però a nivell discursiu hi ha un salt brutal entre un i altre i al final el que la gent compra és molt discurs i menys programes que no els llegeix ningú.
En un moment del llibre t'atreveixes fins i tot a redefinir coses normalment tan sagrades com el concepte de classe social. Dius: “És possible reformular la classe social com el conjunt de persones capaces d'aprehendre i fer seu el missatge”.
Això ho vaig escriure i ho vaig parlar molt amb un antic company de pis i de DRY. La idea és desmuntar la categoria de classe social perquè no sigui una cosa estàtica, una categoria tancada on entres i compleixes una sèrie de condicions i a més t'identifiques amb ella i ja mors en aquesta classe social. Crec que el fer política amb blocs tancats tan amplis, on has de complir o acceptar moltíssimes característiques per sentir-te part d'aquesta classe, el que aconsegueix és fragmentar molt. No obstant això, si divideixes aquesta classe en els seus objectius, els seus fins, i vas veient quanta gent recolza cada una de les finalitats, trobaràs molta més confluència o molta més capacitat d'agregació, d'autoadscripció de la gent en punts concrets que en una categoria tan àmplia com la de la classe. La idea era dir que estem una mica cansats que ens classifiquin i que ens diguin des de fora “tu ets d'aquesta classe o tu ets d'aquesta altra” i apostem per una autoadscripció a una classe que sigui, per part de cada persona, en els missatges, en els continguts, en els objectius que li interessin a cadascú. Com desgranar una mica la classe i anar punt per punt, en lloc de fer-ho com una categoria molt àmplia.
I en aquesta idea de desgranar punt per punt entraria la Democràcia 4.0, una idea a la qual dediques un capítol en el llibre. Què és i per a què serveix l'eina Demo4.0?
Bàsicament és un treball jurídic que utilitza moltes parts de l'ordenament espanyol (molts articles, lleis...) per demostrar des d'un punt de vista legal que ja tindríem dret a votar directament les lleis en qualsevol cambra legislativa, en qualsevol Parlament. Si avui dia ja podem fer-ho, i podem, hauríem d'estar fent-ho ja. Això és bàsicament Democràcia 4.0. A partir d'aquí es proposa un sistema electoral: dels 35 milions de votants del cens, cadascun tenim una quota de sobirania d'1 partit 35 milions. Si hi ha una votació d'un llei i una persona vol votar directament el fer a través d'internet, encara que això ja s'està ampliant a altres modalitats que no siguin estrictament per internet. En aquest moment la quota de sobirania de cada ciutadà deixa d'estar representada i compte independentment. Senzill, no?