Marina Geli: “Plegant Pere Navarro no en tenim prou”

Marina Geli (Sant Gregori, Girona, 1958) va ser consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2003 i 2010. Llicenciada en medicina i especialista en medicina interna, Geli és actualment diputada pel PSC al Parlament de Catalunya. Membre del sector crític i díscol dels socialistes catalans, en aquesta entrevista, realitzada abans de l’abdicació del Rei Joan Carles I, Geli defensa la consulta del 9-N, tot i que no està d’acord a fer unes eleccions plebiscitàries. Opina que el PSC ha de renovar el seu projecte per tornar a ser un partit amb vocació majoritària i diu, amb tota claredat, que es pot produir una escissió entre els socialistes catalans si no hi ha una reformulació amb profunditat, tant en l’eix social com nacional.

El PSC ha perdut al voltant de la meitat dels vots respecte a les eleccions europees de 2009. Què hauria de fer per parar aquesta desconnexió amb l’electorat?

Ara, per primera vegada amb claredat, es parla de la necessitat de revisar el projecte socialista a Catalunya. Sóc de la opinió que cal fer un procés constituent. D’una refundació del PSC, en parlo des de fa molt de temps. Ens està abandonant una part molt important de les persones que confiaven en un projecte social i catalanista del PSC. Estem en un procés de reformulació total, enmig d’una revisió profunda del model socialista democràtic catalanista. Hem anat perdent molts vots, no solament a les darreres eleccions europees, sinó també en les autonòmiques. Si no ho resolem a curt termini, la diàspora dels socialistes pot ser molt més gran. Molts votants se senten orfes i emigren cap a l’abstenció, cap al vot en blanc o cap a altres formacions polítiques. I això és així. Tothom té clar que aquests mesos de juny i juliol seran decisius per veure si som capaços de fer una refundació constituent de l’esperit fundacional del PSC adaptada al moment actual. Si no ho fem, seguirem en la diàspora, o, en el meu cas, i ho dic amb tota claredat, anirem cap una escissió del PSC.

Aquesta escissió és la marca electoral que el sector catalanista i crític del PSC va presentar l’altre dia?

No, encara. El que es va decidir l’altre dia ja portava temps gestant-se, però no és un nou partit. És un moviment que precisament intenta alertar i sumar a persones d’arreu de Catalunya que consideren que avui el PSC no els representa total o suficientment. Hi ha de tot. N’hi molts que són militants i altres són alcaldes o regidors del PSC. D‘ara fins al mes de juliol, es farà un moviment d’unitat socialista. Cal veure si aquest moviment pot ser també un aixopluc per les municipals, no contra el PSC, sinó que pot ser complementari al PSC o pactant amb el PSC quan calgui. Això és el que ara està a debat, quin és el paper què ha der fer el PSC en un futur. Però també acceptant que el model dels partits nascuts durant la transició està en crisi.

Tenen previst fer un congrés a principis de juliol.

Es farà una assemblea constituent amb l’objectiu que aquest moviment es consolidi. Volem que sigui un moviment auto-organitzat, obert a totes les persones que comparteixen valors socialistes, per tornar a construir un espai socialista de vocació majoritària. Això ho vam decidir abans dels darrers resultats electorals. Ara, hem de veure si podem anar junts i som capaços de construir de nou un projecte amb vocació majoritària. Actualment, el PSC, només serveix a una part petita del nostre electorat. Perdem vots arreu. El moviment d’unitat socialista és un moviment que anirà caminant en paral·lel i sense descuidar si a curt termini es pot refundar el partit. No es pot demorar. No podem continuar fent l’estruç.

Han parlat de lideratges en aquest nou moviment?

No n’hem parlat de lideratges. Ara no toca.

Tampoc d’un cap de llista?

No s’ha parlat d’un cap de llista expressament. Ara estem fonamentalment centrats en el tema municipal. Estem parlant amb totes aquelles persones que estan en el món local, que havien estat en l’entorn del PSC, o que ja han fet el moviment de marxar del PSC: Marc Mur, Pia Bosch, Jordi Martí... No és un tema de persones. Ja veurem què passa amb el PSC i amb l’espai polític de Catalunya. Hi ha molts partits. Caldrà veure si hi ha eleccions i què passa amb cadascun d’aquest partits o moviments. Però nosaltres explícitament no hem parlat de lideratges. El nostre objectiu ara no és concórrer a les eleccions nacionals. És ajudar a la reconstrucció d’un espai socialista de vocació majoritària.

En clau barcelonina, Jordi Martí és un dels elements a recuperar per les properes municipals?

Evidentment, Jordi Martí és una persona a tenir en compte. Té solidesa i coneixements de Barcelona. Ha decidit expressament no desmuntar el Moviment Barcelona. No sóc jo qui ha de dir quin paper ha de jugar en l’espai de la ciutat de Barcelona, però ell forma part del grup de persones promotores per la reconstrucció d’un espai socialista.

Fa uns dies, el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va anunciar que plegava. Què li sembla?

A mi em sembla bé. Però crec que en el cas dels socialistes no és només un tema de persones, és un tema de redefinició del projecte. Rubalcaba ha llegit bé el que està passant i ha decidit no presentar-se a les primàries i tampoc liderar el PSOE. Al PSC hauríem de reflexionar, i també el PSOE ho hauria de fer. Hem de decidir si el PSC vol ser un partit de vocació majoritària. El PSOE ha de decidir si vol ser un partit majoritari. Tenir un partit de vocació majoritària vol dir adreçar-se a les classe mitjanes que s’estan empobrint i a les classes treballadores que ja no tenen confiança en les institucions. Hem anant fent un partit que només s’adreça a una part de la població. Hi ha qui diu que el tema nacional ho impedeix. En canvi, ERC s’està convertint en un partit molt més transversal i intergeneracional. ERC té una decisió presa: que vol ser el pal de paller, el partit majoritari de l’esquerra a Catalunya, que és el que ha estat el PSC 35 anys.

La veurem a vostè a ERC?

No sé que passarà a la vida. Vaig discutir-me molt amb l’Ernest [Maragall, que va deixar el PSC per anar a ERC]. Podia haver fet el que va fer ell. Sóc maragalliana. Continuo pensant, i pot ser és impossible el que plantejo, que els socialistes podem agrupar-nos en un partit si tots estem d’acord amb la consulta: socialistes independentistes, socialistes com jo que pensen que encara es pot fer que Catalunya sigui un Estat associat a Espanya, un estat federat, persones que de cap manera es volen separar d’Espanya passi el que passi, que els és igual ser federats, autonòmics.... Pot ser no, pot ser no... De fet, l’Ernest i una part del socialisme estan migrant cap a ERC per defecte.

Creu que Pere Navarro ha de plegar?

Plegant el Pere Navarro no en tenim prou. Ara mateix l’únic que m’interessa és si el PSC és capaç d’anar cap a un congrés constituent, que és una cosa totalment diferent. Hem de recuperar l’esperit fundacional d’un PSC de vocació majoritària i veure què vol dir això amb el tema social. Cal plantejar-se què és l’esquerra en els moments actuals, quins canvis hem de fer, com s’han d’expressar. I en temes nacionals, tornar a la taula de la consulta. Ara hem d’interpretar bé què vol Catalunya. El que ens està dient l’electorat es que no es reconeix amb aquest PSC. No el pot votar. I uns voten a ERC, altres, a Iniciativa.... Perdem vots per totes bandes. Alguns fins i tot se’n van cap a Convergència, altres se’n van cap a Podemos.

Com valora la presència del president Pasqual Maragall en actes d’ERC?

Crec que se n’ha fet una història excessiva. Pel que sé, va ser una decisió familiar. Va ser molt més normal del que es pot pensar. La meva mare també té Alzheimer i si vol venir a un míting meu, ve. És un tema amb el qual s’ha de ser més delicat i s’ha de respectar. El que em fa patir és que una part del socialisme estigui a ERC. Aquest és el debat de fons.

Una altra qüestió que imagino que caldrà també posar sobre la taula és el tema dels parlamentaris, vostè mateixa, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena que, el passat gener, van trencar la disciplina de vot a favor de la celebració de la consulta?

És un tema que s’ha de decidir en el conjunt del projecte socialista. No és un tema disciplinari. Han fet veure que era un tema de trencar la disciplina de vot, però es un tema molt més profund. És un tema de visió diferent sobre la sobirania nacional, i nosaltres pensem que dins del socialisme, han de caber-hi persones que tinguin sensibilitats diferents, des de el punt de vista del catalanisme polític. Aquest és un dels elements, però no l’únic.

Quin serien els altres?

Hem d’acceptar que els partits clàssics que han governat Catalunya i Espanya durant 30 anys, més enllà de les seves bases ideològiques, tenen un problema d’estructuració dels partits. Em refereixo al PP, PSOE, CiU i PSC. Tots quatre tenien una vocació transversal, però els seus models organitzatius de partit estan caducats per una part de l’electoral nascut ja en democràcia. Molta d’aquesta gent no els reconeix perquè continuen fent comissions executives, mítings... La gent pensa que aquests partits no van estar prou atents a veure, sobretot els darrers 10 anys, que s’havia gestat un model econòmic amb peus de fang que ha generat moltes desigualtats. Les desigualtats són molts substantives en la societat catalana, amb conseqüències personals i col·lectives molt importants. No hem volgut crear un nou partit i parlem de moviment perquè, amb molta humilitat, hem d’apostar per models més auto-organitzatius i molt més oberts, no tant de militància o jerarquia estricta. I una altra cosa important que està en qüestió és la transversalitat dels partits. Encara crec amb partits de vocació majoritària, amb líders forts, amb un projecte reformista i amb accions concretes i comprovables per transformar les coses.

Falta mig any per la consulta del 9-N. Creu que es farà?

Vull que hi hagi consulta. I dic consulta. Perquè tots plegats hem comès un error entre consulta i referèndum. Vaig ser una de les persones que més vaig insistir perquè el PSC acceptés consulta o referèndum. El PSC havia d’estar en la habilitació d’una consulta i un posterior referèndum perquè s’ha trencat el pacte constitucional. Quan va fer-se pública la sentència de l’Estatut, estava al Govern. Allà es va trencar totalment el pacte constitucional. La sentència tira per l’aire els procediments ordinaris i les revisions estatutàries cada cert temps. El 2010 es trenca aquest camí i es planteja fer una consulta. En aquest procés, crec que el President Mas ha comès dos errors. Un va ser la convocatòria anticipada d’eleccions, que ha produït una acceleració del procés sobiranista. I el segon error ha estat la confusió entre consulta i referèndum.

Expliqui aquesta diferència entre consulta i referèndum.

Cal pactar amb l’Estat que ens deixi consultar, però no es pot enganyar. L’endemà de la consulta, si majoritàriament es vota independència, no serem independents. Sabrem que la majoria vol ser independent. Però després començarà un procés a mig termini per pactar un referèndum. I, amb això, entre tots, hem fet un embolic.

Vostè vol que hi hagi consulta, però es probable que no s’arribi a cap acord amb l’Estat. Què fem?

La consulta ha de tenir alguna base legal. Crec que el tema és tan seriós que si no es pot fer amb una base legal, més val no fer-la. Si, finalment, no es fa, caldrà pactar si es convoquen unes eleccions. Jo no vull unes eleccions només per aquest tema. No estic a favor d’unes eleccions plebiscitàries, però sí que estic a favor de la consulta i que haurem de pactar-ho tot entre tots amb seny. El 2015 hi haurà eleccions municipals i generals. El 2016 s’acaba la legislatura autonòmica. Crec que si no es pot fer la consulta, el millor seria esperar a celebrar les eleccions municipals i generals i acabar la legislatura a Catalunya per no generar més inestabilitat en el país.

Les relacions futures entre Catalunya i Espanya per on passen?

Catalunya vol un encaix totalment diferent. I, per mi, només hi ha dos grans alternatives: la independència o bé una mena d’estat associat a través d’una disposició addicional en la Constitució, com diu Herrero de Miñón. Però cal que hi hagi una consulta. El que està sobre la taula és que s’ha arribat a la conclusió política i social que s’ha esgotat un camí i que ara cal obrir-ne un altre per veure com encaixem de nou Catalunya i Espanya. No estem discutint d’identitat, sinó de sobirania.

Canviem de tema. Com veu la sanitat catalana?

Tenim un bon sistema, però molt fràgil. La despesa per càpita és molt baixa, de 1.100 euros per persona i any. Va arribar a ser de 1.300 euros per persona i any el 2010. Hi hagut una forta retallada amb tres anys. Què ha passat? Menys personal, retallades entre el 20 i el 30% del salari dels professionals, més precarietat, menys intervencions. El que més em preocupa és si estem retardant diagnòstics. El temps d’espera per un diagnòstic és el meu malson. Continuem fent bé la malaltia greu. Això m’ho miro. Em miro la mortalitat per infart, per ictus, la mortalitat per accident de circulació, la mortalitat per càncer. Totes continuen baixant.

Per tant, no hi hauria, segons vostè, una relació entre retallades amb endarreriments a tractaments en situacions urgents?

Urgent i greu, a curt termini, no. El que em preocupa és que passarà d’aquí a uns anys. Tenim una esperança de vida molt alta a Catalunya. Però s’ha canviat la tendència. Ja no creixem, decreixem. Això no es pot atribuir a un únic factor i crec que es deu a més precarietat social i més pobresa i, probablement, a que el sistema sanitari és més fràgil. Ha augmentat el suïcidi. La situació social requeriria un lideratge molt potent amb salut i uns pressupostos més ajustats. S’han de pactar pluriannualitats, com fan els països seriosos. I si no tenim diners per la via dels ingressos, hem de veure com ho fem. Això no pot continuar així. En temes substantius necessitem calma i fer debats de fons. Amb les llars d’infants passa el mateix. Ara se’ns diu que no hi ha demanda de llars d’infants. Segurament, no hi ha demanda perquè molts pares no les poden pagar. Llavors, els nens i nenes es queden a casa. Però des del punt de vista de l’educació és molt bo que els nens vagin dos o tres anys a les llars d’infants. També es diu que no hi ha demanda de menjador. Igual els nens de les famílies que no demanen assistir al menjador escolar són els que més necessiten menjar. Hi ha temes de molta fragilitat social que cal abordar.

Justament, l’estiu passat, el síndic de Greuges, Rafael Ribó, va tenir un enfrontament amb el conseller de Salut, Boi Ruiz, per denunciar que 50.000 nens patien malnutrició a Catalunya.

El 95% dels nens i nenes tenen un pediatra i una infermera assignats. Se’ls pesa, se’ls talla, sabem les seves dades nutricionals. Crec que hi va haver un problema de llenguatge. Hi ha nens que viuen amb famílies pobres que tenen una mala alimentació degut a la seva situació econòmica. No es pot negar que hi ha milers de famílies amb infants que tenen dificultats per comprar menjar i el sistema sanitari hauria de ser una garantia per detectar aquests temes abans que arribi la malnutrició. Es va confondre malnutrició amb mala alimentació o pobresa. El que no es pot fer és negar les desigualtats. No sé per què temes com aquests no s’han blindat.

Hi ha qui diu que els avalots pel desallotjament i l’enderroc del centre okupat Can Vies, a Sants, són una mostra dels descontentament per la greu situació social, de desconfiança en el sistema i en els polítics. Com ho veu?okupat

Hi certa justificació de la violència per part dels no violents. Hi ha persones que no seran mai violents que la justifiquen perquè, diuen, que la situació de violència social i de desigualtat és enorme. Hi ha gent que ara ho diu i mai ho havia dit. Són persones que mai seran violents i volen que agafin els violents. Però compte, compte... Hi ha gent que, davant la situació de desigualtat, justifica que es trenquin, per exemple, els vidres dels bancs.

Anem acabant. Recentment ha sortit a la llum pública que ha fitxat vostè per la fundació de la farmacèutica Abbot. Què hi farà?

Això és molt simple. Continuo vivint del meu sou de diputada. No he fet mai cap activitat privada. Aquesta activitat serà sense cobrar i consistirà en dos reunions dos cops l’any a Madrid. Vaig demanar l’opinió de la Comissió de compatibilitats del Parlament, que va emetre una resolució dient que no hi havia problema. Vaig voler fer-ho públic juntament amb 10 persones més que, fonamentalment, són catedràtics de diferents especialitats. Es tracta de veure com la fundació pot ajudar, per exemple, en termes de nutrició i malalts terminals. Una de les qüestions es plantejar si ens calen nutricionistes en el sistema sanitari públic. És una col·laboració que no entra en un conflicte d’interessos perquè si això entrés s’hauria d’haver decidit que ningú pot ser res més que diputat. Es pregunta als diputats que tenen professions liberals qui són els seus clients? No sé per què es tracta diferent una fundació i una empresa. Ho he explicat perquè volia ser totalment transparent.