Artur Mas té raó almenys en una cosa. És clar que la ciutadania de Catalunya es pronunciarà d'una manera o altre a molt mig termini sobre la independència, ja sigui de forma més o menys directa o subreptícia. El brusc gir secessionista desencadenat arran de la Diada de 2012 ja va traçar com a horitzó últim des de l'inici del mateix “procés”, l'escenari inevitable d'unes eleccions plebiscitàries que donarien lloc a un Parlament abocat a la proclamació unilateral d'independència. En aquest escenari, la comunitat internacional seria qui hauria d’avalar el fet i obligar el Govern espanyol a negociar el “divorci amistós”. Aquest és si més no el “pla (no) ocult” d'ERC, que fa apilament de raons a favor de la causa a mesura que creix des de Madrid el contundent i invariable niet del impàvid Mariano Rajoy.
Avui aquest supòsit maximalista s'albira més que mai, vist l'irreductible enroc del poder central i l’agrupament de forces de la insòlita “aliança patriòtica” aglutinada in extremis pel president de la Generalitat. Ara mateix, però, sembla impossible poder resistir en les actuals circumstàncies fins a la data mítica del 9 de novembre de 2014. Una més de les múltiples dates o fites històriques que sorgeixen de l'efervescent factoria polític-sentimental de Catalunya en moments de vendaval o eufòria. L'espera serà molt més que incerta i difícil, un cop activat de forma gairebé litúrgica el mecanisme que confirma que ja no hi ha marxa enrere, hi hagi o no consulta segons l'acordat a Barcelona.
Un full de ruta en “crescendo”
Els comicis de fa un any van actuar d'assaig o bestreta de l'agitat nou escenari polític de Catalunya, que amb la formalització dels termes bàsics de la consulta sobre la independència (pregunta, data i procediment) ha entrat ara en una nova fase d'acceleració màxima . El mateix Artur Mas ha reiterat a TV3 que en el pitjor dels casos els ciutadans de Catalunya es pronunciaran sobre la qüestió en unes eleccions autonòmiques anticipades o al final de l'actual legislatura (novembre de 2016). Sense oblidar la utilització de les europees de 2014 i les municipals de 2015 en clau de crescendo secessionista. Un cop més, la perspectiva d'un deteriorament progressiu de la situació política i institucional en els pròxims tres anys, fins a derivar en una crisi constitucional en tota regla, s'obre pas ja com una amenaça que transcendeix les fronteres i ja ocupa l'atenció directa d' les principals cancelleries de l'eurozona.
El marc s'ha mogut amb estricta fidelitat al full de ruta dissenyat pels cervells del pinyol sobiranista de CDC, experts en explorar i fins i tot forçar les costures de la llei, la lògica i el llenguatge per aconseguir el gran objectiu de decidir. La imponent foto de la Gran Coalició per a la Autotederminación de Catalunya, liderada per Artur Mas, culmina provisionalment el procés polític obert pel mateix president de la Generalitat a partir de la Diada de 2012 i consuma sens dubte la tempestuosa evolució dels esdeveniments des del dolorós part de l'Estatut de 2006 i la funesta sentència de 2010. Les reaccions i la pompa del succés revelen que no només no és un fet menor, sinó que obre el camí eventualment a fets encara de més envergadura i transcendència.
La impronunciabilidad de les sigles del flamant front polític (GCAC), recolzat pel seu pes àmpliament majoritari en la representació parlamentària, reflecteix potser l'arriscada amalgama de forces polítiques coalitzades per aconseguir una consulta sobre la independència. Salta a la vista que la doble pregunta respon més a les subtileses i convencions imposades per l'heterogeneïtat d'idees i interessos dels socis de la coalició, que a l'estricta lògica del que plantegen els seus principals promotors. És a dir, independència sí o sí. En tot cas, la diabòlica doble pregunta en clau selectiva deixa definitivament al peu dels cavalls el PSC de Pere Navarro, incapaç ni tan sols de controlar els seus tuits. L'històric partit s’arrossega definitivament sense discurs ni destinació en el procel.lós “mainstream” orquestrat per Junqueras i descrit amb impecable accent per Mas, almirall de navili.
Èxtasi cabdillista
A Artur Mas se'l veia segur, convençut i fins i tot desafiant davant del “adversari” (l'Estat espanyol, literalment) enfront de les càmeres de TV3, acompanyat per la majestuosa coreografia d'estat de la Sala Torres-García del Palau de la Generalitat. Fa un any estava pràcticament noquejat pel fiasco de la seva agosarada aventura per una “majoria excepcional” i avui de nou sembla aferrat al timó sense por de la tempesta ni l'abordatge. L'entrevista en directe va reflectir totes les seves habilitats dialèctiques i expressives, fins al punt de presumir dels seus dots per als idiomes –“hands off” va sonar de cinema-, un dels molts aspectes en què el president de la Generalitat posa en evidència les limitacions i mancances de Mariano Rajoy, incapaç de construir i traslladar un discurs atractiu i creïble fins i tot en el seu propi i únic idioma.
L’esfereidora pobresa d'idees i projectesde la dreta espanyola i la inteligentzia mesetària en general, explica potser per què estem com estem a Catalunya, en ple èxtasi cabdillista i patriòtic amb omnipresència de banderes i himnes en el que es presenta sense cap pudor com la major gesta de Catalunya en tres segles. (Sic.) I amb ostentació d'estratègia: El mateix portaveu i conseller de Presidència va burlar a tots els mitjans convidant-los a esperar a finals d'any per presentar la criatura del gran acord, que casualment -o no tant- va néixer coincidint amb l'històric simposi històric batejat “Espanya contra Catalunya”. (Sic, novament.)
En tot cas, ni l’analista més visionari hauria imaginat mai a un dirigent nacionalista, de tall liberal i centrista, conjurat amb els secessionistes d'esquerres (ERC), excomunistes (ICV) i la nova esquerra radical antisistema (CUP) per desafiar el statu quo de la quarta potència europea i forçar en última instància la secessió i la virtual implosió de l'Estat espanyol. És a dir, l’“adversari”, sempre segons Mas, incapaç de moderar el seu sec despit per les “economies subsidiades” d'Espanya en el seu aspre “cos a cos” amb Extremadura
En tot cas, Mas ha estat clar i rotund en afirmar sense vacil.lar que votarà per la independència, d'acord amb la consigna del seu propi partit. Malgrat donar-se per suposada, la deva confessió urbi et orbi desmenteix la neutralitat deguda del President i confirma sobre quin sector del cos social aspira a restablir i defensar el seu lideratge, a la vegada que compleix –segons assegura-les seves funcions de govern per a tots els ciutadans de Catalunya. Salta a la vista que Mas pensa defensar el seu títol enfront de les aspiracions presidencials d'Oriol Junqueras, actual favorit en els sondejos. Hi ha més Mas, pesi a qui pesi.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
