El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Predicaré amb l’exemple la meva convicció que els articles d’opinió publicats als diaris no s’han de limitar sense excepció a l’actualitat política. Avui, al moment d’escriure i enviar aquest article, plou. Diuen que demà i demà passat també ho farà. Som a la primavera, ja se sap. És bo que plogui, agradi més o agradi menys a cadascú. A mi em desagrada, però m’hi avinc, si no dura gaire. Altres persones amb gustos diferents dels meus, generalment admiradores dels paisatges anglesos, les novel.les rurals decimonòniques de Jane Austen i els quadres emboirats de Turner, qualifiquen de bon temps aquests dies de cel llagrimejant i ho fan amb una eufòrica alegria, mentre branden el paraigua a tall de trofeu i s'enfunden la gavardina com un vestit de gala. Surten al carrer els dies plumbis i clucs, de núvols grisos i dramàtics, com si anessin a un banquet: “Nice weather, isn’t it?”.
Per contra, aquestes mateixes persones opinen que el clima mediterrani tradicional del nostre país és genuïnament africà o s'hi acosta molt i detesten la claror franca del sol com una grolleria, almenys una incomoditat manifesta. Cal de tot per fer un món, naturalment. La seva postura és digna de la major tolerància, encara que la voluptuositat que troben a la pluja resulti incomprensible als heliodependents com jo, que trobem els dies de pluja viscosos i àtons. En el terreny de la dinàmica atmosfèrica i els seus efectes sobre els humans, la qüestió és sempre controvertida. No plou mai a gust de tothom, ho diu la dita i la cançó de Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure:
 o plou poc o plou massa;
 si plou poc és la sequera,
 si plou massa és la catàstrofe.
 Qui portarà la pluja a escola? 
Qui li dirà com s’ha de ploure? 
Al meu país la pluja no sap ploure”.
Posats a suportar la pluja durant uns dies, almenys que sigui fina, menuda i pausada, que caigui amb una musiqueta de fons sorda i mansa, com de sofregit fent lentament xup-xup a la cassola, sense arravataments ni excessos de caràcter, sense atordir-nos ni obligar-nos del tot a la reclusió. I que la llum del cel clar torni aviat, perquè puguem continuar a discutir de política amb una freqüència tan atàvica i quasi pautada com la de la pluja.
Predicaré amb l’exemple la meva convicció que els articles d’opinió publicats als diaris no s’han de limitar sense excepció a l’actualitat política. Avui, al moment d’escriure i enviar aquest article, plou. Diuen que demà i demà passat també ho farà. Som a la primavera, ja se sap. És bo que plogui, agradi més o agradi menys a cadascú. A mi em desagrada, però m’hi avinc, si no dura gaire. Altres persones amb gustos diferents dels meus, generalment admiradores dels paisatges anglesos, les novel.les rurals decimonòniques de Jane Austen i els quadres emboirats de Turner, qualifiquen de bon temps aquests dies de cel llagrimejant i ho fan amb una eufòrica alegria, mentre branden el paraigua a tall de trofeu i s'enfunden la gavardina com un vestit de gala. Surten al carrer els dies plumbis i clucs, de núvols grisos i dramàtics, com si anessin a un banquet: “Nice weather, isn’t it?”.