Un bon calculista pel 'Procés'

Les eleccions del 20-D a Catalunya representaran una nova prova d'esforç per al projecte independentista. Els resultats electorals donaran una senyal més sobre la consistència i la viabilitat del projecte. Probablement una senyal que es prestarà a diverses interpretacions. Per aquest motiu és bo examinar també altres indicis sobre la fortalesa de l'obstinació. Perquè cal interrogar-se sobre la capacitat per calibrar aquesta fortalesa per part dels que condueixen el projecte. Ens val per a això el símil del treball d'arquitectes i enginyers, que compta sempre amb una persona que assumeix la funció de calculista d'estructures. Li correspon establir a priori si una determinada estructura podrà sostenir-se a partir dels recursos disponibles i de les condicions del seu context. Si no calcula adequadament les forces en tensió i no sap com compensar-les, la construcció projectada pot enfonsar-se.

Una cosa semblant es produeix en el desenvolupament d'un projecte polític. El bon polític s'assembla al calculista d'estructures. D'estimar la potència dels recursos de què disposa i les pressions contràries dels seus adversaris. El dirigent que s'enganya respecte a les seves forces i les dels seus opositors prepara l'esfondrament del seu propi projecte.

Són realistes els càlculs del programa independentista? Sense ignorar la importància de les grans mobilitzacions ciutadanes i d'uns resultats electorals sense precedents, considero que l'independentisme segueix encara sense comptar amb els recursos suficients per consolidar el seu projecte. I no només en l'escenari europeu i internacional. També en l'àmbit intern.

Em serveixen d'argument dades recents sobre els desitjos i les expectatives dels ciutadans sobre el Procés. Apareixen en opinions expressades després de conèixer-se els resultats de les eleccions catalanes del 27 de setembre. S'inclouen en una enquesta postelectoral de l'ICPS-UAB que se suma a la llarga i acreditada sèrie desenvolupada per aquest centre universitari de recerca.

Com es reparteixen els desitjos dels catalans sobre el procés? Desitgen abandonar-lo el 16 per cent dels enquestats. Aspiren a que culmini amb la independència catalana el 34 per cent. Però prefereixen que conclogui amb un acord per aconseguir més autogovern el 45 per cent dels interrogats. L'aspiració al pacte negociat se situa, doncs, per davant de les dues opcions més radicals.

L'enquesta desglossa aquests resultats entre els votants de les formacions que van concórrer a les eleccions del 27-S. Els electors de JuntsxSi i de la CUP aspiren a la independència en gairebé un 80 per cent. Però -dada cridanera- un 20 per cent de JuntsxSi i un 15 per cent de la CUP prefereixen la negociació. A l'altre pol, la majoria dels electors del PP -un 60 per cent- desitgen l'abandonament del procés, encara que el 40 per cent restant propugna també la negociació. Els votants de les altres forces polítiques es pronuncien clara i majoritàriament per la negociació, inclosos els electors de Ciutadans.

Però més significatives són les dades sobre previsions. Al marge dels seus desitjos, ¿com creuen els ciutadans que acabarà el procés? El 17 per cent de la mostra augura que el procés conduirà a la independència de Catalunya. El 21 per cent pronostica l'abandonament del procés. Finalment, un 46 per cent prediu que el desenllaç serà una negociació amb Espanya. Gairebé un 15 per cent de la mostra no s'atreveix a formular un pronòstic.

Com es reparteixen aquestes previsions entre els votants de cada força política? A JuntsxSí, Ciutadans, PSC, CSQP i UDC, els votants pronostiquen majoritàriament que el procés acabarà en negociació. També preveuen un resultat negociat la majoria dels electors de la CUP, encara que amb escàs avantatge sobre els que auguren la independència. Només els electors del PP creuen que s'abandonarà el procés, però a poca diferència dels qui pronostiquen la negociació.

És suggerent aquesta comparació entre desitjos i previsions. L'aspiració a la independència, no només no aconsegueix el suport de la majoria social reforçada requerida per una empresa de tanta envergadura, sinó que tampoc és assistida per una sòlida convicció sobre la seva possibilitat. I és cridaner constatar que els votants de tots els partits consideren que la negociació serà la sortida més probable. Són xifres poc encoratjadores per als promotors de la desconnexió a termini fix. Són xifres que obliguen a preguntar-se si no hi ha errors de càlcul en calibrar les forces disponibles per sostenir un projecte tan imponent com és el de la independència.

En paral·lel, és inevitable preguntar-se si aquesta aspiració majoritària a la negociació que es dóna en l'opinió catalana troba correspondència en les majories socials i polítiques que han de decantar-se a Espanya després de les eleccions del 20-D. Alguna cosa es mourà en el paisatge polític espanyol després dels comicis. Pot ser un primer pas, encara que sigui insuficient per obrir la porta a una negociació immediata com la que s'espera des de Catalunya. De tancar-se, en canvi, la possibilitat d'avançar per aquest camí convertint les expectatives catalanes en il·lusió inabastable, el Procés seguirà alimentant-se amb nous desenganys.

Les eleccions del 20-D a Catalunya representaran una nova prova d'esforç per al projecte independentista. Els resultats electorals donaran una senyal més sobre la consistència i la viabilitat del projecte. Probablement una senyal que es prestarà a diverses interpretacions. Per aquest motiu és bo examinar també altres indicis sobre la fortalesa de l'obstinació. Perquè cal interrogar-se sobre la capacitat per calibrar aquesta fortalesa per part dels que condueixen el projecte. Ens val per a això el símil del treball d'arquitectes i enginyers, que compta sempre amb una persona que assumeix la funció de calculista d'estructures. Li correspon establir a priori si una determinada estructura podrà sostenir-se a partir dels recursos disponibles i de les condicions del seu context. Si no calcula adequadament les forces en tensió i no sap com compensar-les, la construcció projectada pot enfonsar-se.

Una cosa semblant es produeix en el desenvolupament d'un projecte polític. El bon polític s'assembla al calculista d'estructures. D'estimar la potència dels recursos de què disposa i les pressions contràries dels seus adversaris. El dirigent que s'enganya respecte a les seves forces i les dels seus opositors prepara l'esfondrament del seu propi projecte.