Caminar i aprendre moltes Barcelones

Ja fa gairebé un any apuntàvem en aquestes mateixes pàgines la necessitat d'apostar per una Barcelona capaç d'apostar de completar en els carrers una relectura de la seva Història. Fins ara la capital catalana, a diferència de moltes altres grans ciutats europees, destacava per l'absència d'informació a l'aire lliure per permetre conèixer a turistes i habitants els dimes i diretes esdevinguts durant segles.

Llavors, quan encara no governava Ada Colau, criticàvem la parctematització i el contagi derivat del Procés amb el Centre Cultural el Born com a punta de llança. Ara, a partir del primer impuls de Xavier Domènech i la consolidació que signifiquen les idees de Ricard Vinyes, sembla que les tornes canvien per arribar a un port molt millor.

Que l'antic mercat tan sols servís per reivindicar l'origen dels mals que els polítics nacionalistes xifren al 1714 fregava l'absurd. Si es llegeix amb atenció el punt de partida de reivindicacions a partir del mapa barceloní entendrem que cada època tria una altra per apuntalar el seu missatge.

Quan va néixer l'Eixample, Víctor Balaguer, d'acord amb l'esperit de la Renaixença, va optar per omplir el nomenclàtor amb el record de l'esplendor de la Corona d'Aragó entre zones pertanyents a la mateixa i noms il·lustres d'aquest període. La iniciativa entroncava amb el mirall on volien reflectir els burgesos d'aquesta segona fundació de la ciutat un cop es enderrocar les odioses muralles i es va poder créixer per la plana fins a, en 1897, annexionar la major part dels pobles propers, de Gràcia a Sant Martí, d'Horta a Sarrià, els últims a agregar-se.

Amb la victòria franquista en la Guerra Civil la zona alta va cobrar protagonisme. Al llarg de les dues últimes centúries s'ha produït un fenomen molt curiós. La part baixa de la ciutat es nodreix de plaques que recorden a gremis i funcions. l'Eixample recull l'ambició dels senyors del segle XIX i els barris pijos traspuen encara en la seva carrer part de la influència de la dictadura.

Hem assistit a la polèmica madrilenya sobre la temàtica amb la desproporcionada llista d'eliminacions, que en clau barcelonina pot donar molt a parlar.

Comencem amb els carrers borbònics i prosseguim amb les que encara conserven el ascendent del Règim. Entre la terna de celebritats a discutir estan Salvador Dalí, Josep Pla i Francesc Cambó. El primer semblava que anava a recalar al costat de l'estació de la Sagrera. Seguirà l'actual consistori amb aquesta intenció heretada o el rebutjarà?

El segon no mereix ser eliminat. De Pla es diu molt i se'n sap poc, potser per la seva incessant escriptura. Jo, que l'idolatro com a escriptor, un dels pocs que aconsegueix la màgia de trenar una frase genial pàgina rere pàgina, critico la seva tasca d'espia i els seus furors falangistes, va col·laborar en Arriba, durant els primers anys de la postguerra, però també sé de la seva posterior renúncia a partir del Viatge amb autobús i els seus impagables articles a Destino, on amb molt encert introduïa crítiques i advocava per una obertura cap a Europa inconcebible en les altes esferes dictatorials.

El cas de Cambó sens dubte és el més complicat, tot i que potser, perdonin la contradicció, pot ser la tasca més senzilla. Al llarg del Procés, el seu nom, tan fonamental per entendre la Història del Catalanisme, gairebé no s'ha esmentat, sense dubte per la seva col·laboració en el cop d'Estat de juliol de 1936. Traiem la seva horrible estàtua i liquidem el nom de la seva avinguda?

Deixar-la tampoc seria un error perquè un país ha d'assumir les seves llums i les seves ombres. El principal encert des del meu punt de vista és implantar als carrers el record de la Barcelona dels moviments socials, tan importants entre 1835 i 1951, de les bullangues a la vaga de tramvies, encara que sabent la gènesi de Barcelona en Comú no estaria de més assenyalar amb precisió en passejos, carrers, passatges i on sigui les fites del moviment veïnal.

Introduir com a referències informatives per al passejant els punts essencials, per exemple, de l'Anarquisme barceloní, de la propaganda del fet a la Setmana Tràgica fins a arribar a l'auge i caiguda de la CNT, era una tasca pendent que anteriors governs municipals van voler, directament, esborrar del mapa, com demostra la eliminació temporal el 2012 del nom del passatge de la Canadenca, famosa fàbrica que va donar el tret de sortida a la vaga de 44 dies que va propiciar per primera vegada en la Història de la Humanitat les vuit hores de jornada laboral.

Que el barceloní camini i conegui em sembla excepcional, com també m'ho sembla apostar per transformar el Born en un centre de Cultura i Memòria sense cenyir-se a un sol aspecte. Mentre, que les estàtues franquistes, les mateixes que en aquests moments estaran morint-se de fàstic al magatzem que custodia tantes metamorfosi polítiques, segueixin amb justícia en la foscor.

No com el procés judicial derivat de l'atemptat de l'carrer dels Canvis Nous de 1896, una trama anti obrerista que va fer recular a Espanya, i així ho van mostrar els diaris europeus, en els temps de la Inquisició. L'exposició que recordarà el succés al Castell de Montjuïc demostra que aquest espai maleït pot virar cap a una òptica positiva, perquè apropar la Història sempre és una victòria.

Quedarien en el tinter, per proposar que no quedi, rememorar les supressions franquistes de 1940. Pocs barcelonins saben que el Molino abans era vermell, que on hi ha els jutjats de la dictadura se situava el Palau de les Belles Arts, lloc fundacional de la CNT, i que l'estàtua dedicada al Doctor Robert va estar a plaça Universitat durant trenta anys.

Són minúcies significants i ja sabem que Roma no es va construir en un dia. també requerirà temps, encara que ja s'esbossa una acció al voltant del monument dedicat al Marquès de Comillas, per reflexionar sobre la relació de l'esclavisme amb Barcelona. L'important és que amb la diversificació de l'espai públic a través de la Història s'aposta per constatar d'una manera didàctica i molt útil que no hi ha una Barcelona, sinó moltes, i el mateix podria dir-se, encara que alguns no vulguin entendre-ho, de la resta de Catalunya.

Ja fa gairebé un any apuntàvem en aquestes mateixes pàgines la necessitat d'apostar per una Barcelona capaç d'apostar de completar en els carrers una relectura de la seva Història. Fins ara la capital catalana, a diferència de moltes altres grans ciutats europees, destacava per l'absència d'informació a l'aire lliure per permetre conèixer a turistes i habitants els dimes i diretes esdevinguts durant segles.

Llavors, quan encara no governava Ada Colau, criticàvem la parctematització i el contagi derivat del Procés amb el Centre Cultural el Born com a punta de llança. Ara, a partir del primer impuls de Xavier Domènech i la consolidació que signifiquen les idees de Ricard Vinyes, sembla que les tornes canvien per arribar a un port molt millor.