El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
El desconcert davant l'espessa situació política de Catalunya frega per moments l'absurd. De sobte Alícia Sánchez Camacho s'ha personat davant l'estat major del seu partit per intentar vendre als seus caps i correligionaris un nou model fiscal similar al que el mateix Artur Mas va voler vendre en va a Mariano Rajoy fa una mica més d'un any i el rebuig del qual va actuar de desencadenant de l'actual crisi institucional, com és públic i notori. És a dir, un tracte financer especial per a Catalunya amb solidaritat limitada. La iniciativa va suscitar el lògic esglai general.
La fulminant reacció de M. Dolores de Cospedal i els principals barons regionals del PP explica la paràlisi de l'impàvid inquilí de la Moncloa, tenallat pel fantasma de la insurrecció en el front exterior i intern. En la seva última compareixença al Senat, on va carregar amb duresa contra les tesis de CiU sobre la desinversió estatal a Catalunya, Rajoy va evidenciar però, que el silenci ja no serveix per capejar ni una cosa ni l'altra. Avui fins als empresaris catalans ja no entenen el que arriba des de Madrid per intentar encarrilar la situació creada pel gir sobiranista de la Generalitat. Mentrestant, els últims sondejos sobre intenció de vot confirmen de nou la descomposició de l'statu quo polític de Catalunya i la configuració d'un nou mapa en què ERC s'afirma cada vegada més com a nou eix de l'espai central.
Davant el creixent assetjament electoral de Ciutadans i l'amenaça d'irrellevància política a Catalunya, Sánchez-Camacho ha tret del barret de copa el gran conill blanc de l'últim congrés del PP català i s'ha llançat amb armes i bagatges al camí de les terceres vies oberta per Josep Antoni Duran i Lleida, que si més no ha trencat l'esquema binari del debat polític sobre el futur del país. Com es recordarà, primer va ser el “sí o sí”, després va venir el “sí o no” i ara estem en un incert “sí, no o ja veurem què”, fórmula que encoratja encara més la inventiva i el surrealisme. L'entranyable escena del sofà protagonitzada recentment al Parlament per la dirigent popular i el primer secretari del PSC, Pere Navarro, és d'allò més naïf que es recorda en la coreografia de la política catalana recent.
L'última aportació al brainstorming català és de l'inevitable conseller Francesc Homs, cervell gris del gir sobiranista de CDC, que ha proposat convertir les eleccions europees del proper mes de maig en una prèvia apoteòsica de la consulta sobiranista. D'aquesta manera, el Govern d'Artur Mas ha dissenyat per a la fase suposadament resolutiva de l'ajust econòmic un calendari carregat d'emocions fortes i expectatives de gran calat, cadascuna més incerta que l'altra. Un marc idoni per recuperar la senda del creixement i remuntar la crisi social. En aquest context, la qüestió ja no serà únicament a qui votar a les urnes, sinó saber què és el que se sotmetrà a votació exactament en els comicis dels propers anys. El sufragi universal cobrarà així una dimensió desconeguda.
Per començar, a la primavera de 2014 s'espera el ja esmentat simulacre encobert de referèndum anunciat per l'inefable Quico Homs, al qual hauria de seguir a finals d'estiu la gran consulta sobre la independència, segons el full de ruta acordat per CiU i ERC. En el cas que s'incomplissin aquestes previsions podria haver-hi eleccions legislatives avançades a finals del mateix any o, en última instància, eleccions 'plebiscitàries' el 2016, coincidint amb el final de l'actual mandat d'Artur Mas. Abans d'arribar fins aquí, però, el país haurà també de renovar els seus ajuntaments a mitjans de l'any 2015, amb l'explosiva càrrega política afegida que puguin tenir les municipals en l'actual situació de crisi institucional, que afecta fins i tot a la Corona.
Aquest terrible guió quedarà llest en qüestió de poques setmanes, ja que el Parlament de Catalunya, a iniciativa de CiU i ERC, s'ha emplaçat a fixar abans de final d'any la data i la pregunta de la consulta, vulguin o no a Madrid. Es comprèn que la fase inicial de vertigen estigui donant pas a la del pànic, estat propici per a les improvisacions d'última hora i les carreres en els despatxos oficials a la recerca de l'argumentari del dia per afrontar la fase crua del sisme.
Potser el més inquietant de la crisi política actual és que l'aventurerisme, l'immobilisme i, en general, la pobresa del debat públic estan fent aflorar amb cruesa el llast d'ignorància que alimenta el caïnisme enquistat encara en la societat espanyola. L'OCDE ha certificat per enèsima vegada aquest penós estat de coses amb el seu diagnòstic sobre el grau de preparació dels adults al nostre país, tot i que només cal seguir la televisió i les tertúlies radiofòniques per entreveure i comprendre l'estremidor procés de desalfabetització d'amplis sectors de les classes mitjanes.
Els baixíssims índexs de competència en els àmbits de la comprensió lectora i el càlcul matemàtic són un indici de les nostres limitacions en la producció d'idees i pensament, i en l'aplicació de la lògica i la raó davant els problemes complexos. Tenim sens dubte un problema de fons molt seriós, però no és ni molt menys el que sol encapçalar diàriament els titulars dels mitjans i dóna de menjar els tertulians. Ni tan sols és el greuge de la balança fiscal o el maltractament dels pressupostos de l'Estat en inversió pública. El veritable problema que està minant la concòrdia civil es diu educació i cultura.
En efecte. El gran error de l'estat autonòmic no va ser tant d'ordre polític-financer (la doctrina de l'anomenat cafè per a tothom, amb les excepcions fiscals basca i navarresa) sinó, sobretot, educatiu i cultural. Els constituents van malmetre l'ocasió de segellar la convivència de les diferents llengües i cultures del país més enllà del reconeixement formal de l'existència de nacionalitats i regions i l'acceptació de la cooficialitat de llengües en els territoris bilingües. Potser era massa demanar en aquelles circumstàncies de tants esforços i renúncies en benefici del consens polític i social.
A la llum de l'experiència de les últimes dècades, la Constitució hauria d'haver estès al conjunt de l'Estat de manera real, efectiva i pràctica la idea de pertinença de les seves variants lingüístiques i culturals, així com la coexistència de diferents fets nacionals com a fonament de la idea mateixa d'Espanya. Amb el pas del temps, els recels atàvics i les servituds del pactisme i el tactisme derivades de la conjuntura històrica han aflorat com l'aluminosi sobre els fonaments de l'edifici constitucional construït en les albors de l'últim terç del passat segle. En síntesi, la monarquia parlamentària hauria d'haver estat, també, de caràcter plurinacional, fugint de la vella retòrica heretada del nacionalisme castellà que s'autoproclama eix i tutor de la indissoluble unitat d'Espanya.
Avui les esquerdes són molt considerables i amenacen l'habitabilitat i estabilitat de l'edifici. És hora d'admetre que el 1978 es va desaprofitar l'oportunitat històrica de crear un model d'ensenyament comú i, alhora, divers que permetés a les comunitats bilingües aplicar sense traves d'acord amb la seva pròpia especificitat i tradició lingüisticocultural, per una banda, i que establís alhora amb caràcter obligatori en la resta de les comunitats la divulgació o el coneixement bàsic de totes les llengües de rang oficial, per un altre. D'haver estat així, els nens extremenys i catalans -per posar un exemple- no estarien avui tan exposats als excessos i bromes de mal gust que es creuen diàriament a compte del debat territorial, en una patètica exhibició d'ignorància i afecció visceral als estereotips i prejudicis més rudimentaris.
Malgrat l'estrèpit que regna al voltant de la qüestió, el veritable problema d'avui no són les eventuals mancances, excessos o intencions ocultes del model d'immersió lingüística aplicat amb èxit des de fa més de trenta anys en l'ensenyament obligatori a Catalunya, sinó s'alienament i fins a la ignorància de les llengües i cultures no castellanes en el sistema escolar de disseny estatal. Costarà generacions reparar aquest disbarat, a què els nous ideòlegs del nacionalisme espanyol s'apliquen amb una obcecació digna de millor causa.
Tot això es deu en part a la debilitat i falta de convicció dels qui prediquen des de l'esquerra i el centre la fórmula federal o confederal com a via de sortida natural de l'audaç experiment autonòmic espanyol. El model suís, on els escolars i tots els ciutadans en general reconeixen, comparteixen i utilitzen en major o menor mesura les quatre llengües oficials pròpies dels diferents cantons del país -francès, alemany, italià i romanche-hauria de contribuir de manera constructiva al debat sobre la inevitable reforma constitucional.
De moment, però, el panorama és desolador. Produeix calfreds l'enconament dels que s'atribueixen la missió de “salvar” el castellà a Catalunya mentre el català -igual que el basc i el gallec- gairebé no es coneix i s'usa a la resta d'Espanya més que per l'escarni, la paròdia o, en el millor dels casos, la condescendència folklòrica. La croada lingüística empresa pel ministre Wert -a escala estatal- i el president Bauzá -a escala regional- per “castellanitzar” les comunitats bilingües revela la ceguesa i el dogmatisme de la dreta “sense complexos” fundada en el seu dia per José María Aznar. Avui sembla més disposada que mai a 'espanyolitzar' Espanya amb suport de la seva majoria aclaparadora a les Corts i la coartada de la crisi de l'Estat protector. A la vista de la deriva de la crisi política oberta irremissiblement a Catalunya, la gran pregunta és: hi ha algú a l'altre costat capaç d'entendre les coses i evitar el naufragi?
El desconcert davant l'espessa situació política de Catalunya frega per moments l'absurd. De sobte Alícia Sánchez Camacho s'ha personat davant l'estat major del seu partit per intentar vendre als seus caps i correligionaris un nou model fiscal similar al que el mateix Artur Mas va voler vendre en va a Mariano Rajoy fa una mica més d'un any i el rebuig del qual va actuar de desencadenant de l'actual crisi institucional, com és públic i notori. És a dir, un tracte financer especial per a Catalunya amb solidaritat limitada. La iniciativa va suscitar el lògic esglai general.
La fulminant reacció de M. Dolores de Cospedal i els principals barons regionals del PP explica la paràlisi de l'impàvid inquilí de la Moncloa, tenallat pel fantasma de la insurrecció en el front exterior i intern. En la seva última compareixença al Senat, on va carregar amb duresa contra les tesis de CiU sobre la desinversió estatal a Catalunya, Rajoy va evidenciar però, que el silenci ja no serveix per capejar ni una cosa ni l'altra. Avui fins als empresaris catalans ja no entenen el que arriba des de Madrid per intentar encarrilar la situació creada pel gir sobiranista de la Generalitat. Mentrestant, els últims sondejos sobre intenció de vot confirmen de nou la descomposició de l'statu quo polític de Catalunya i la configuració d'un nou mapa en què ERC s'afirma cada vegada més com a nou eix de l'espai central.