El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
L’esquinçament de vestidures d’aquests últims dies a tota mena de tribunes polítiques i d’opinió contra unes accions pacífiques i simbòliques que han rebut el nom d’escraches, protagonitzades sobretot per petits grups de manifestants de la Plataforma Afectats per la Hipoteca (PAH) davant dels domicilis privats d’alguns polítics que s’oposen a la revisió en profunditat d’una llei Hipotecària fins i tot criticada pel Tribunal de la Unió Europea, està ampliant la caixa de ressonància d’una situació de fet: la desigualtat creixent entre els qui tenen i els qui han deixat de tenir, la insensibilitat política i l’absència d’alternatives institucionals a l’altura de les circumstàncies per part dels qui han estat elegits i cobren per gestionar la crisi, per governar, per apuntar sortides. Algunes ments benpensants i benestants han engegat l’alarma contra el llop de la “violència de carrer”, de la kale borroka, en un intent de criminalitzar o almenys cobrir amb el vel de la sospita un dels pocs moviments que fins ara s’ha demostrat carregat de raó i eficient, per no treure el “Sant Cristo gros” de les paraules i qualificar-lo d’heroic.
És probable que els desnonats i les persones que es solidaritzen de manera activa amb ells no mantinguin sempre les formes més exquisides, que no hagin estudiat als Jesuites de Sarrià, no hagin cursat el màster a la universitat de Harvard i no poleixin els seus mètodes d’acció mentre passen aquests dies a l’estació d’esquí de Baqueira. És probable que el seu estil, la seva elegància i el seu refinament pateixin alguna sortida de to des del punt de vista dels no afectats pel drama de les execucions hipotecàries, però afectats, en canvi, per la por a la violència. Els escraches recorden, de manera perfectament legítima, l’enorme violència real que suposa el fet de ser el país amb l’atur més elevat d’Europa, amb més casos de corrupció, amb més desnonats per la força i alhora més pisos buïts. Contra aquesta violència alguns surten al carrer, es manifesten i intenten trobar alguna solució al seu abast. La paraula escrache segurament no és gaire bonica, la situació que denuncia ho és molt menys.
L’esquinçament de vestidures d’aquests últims dies a tota mena de tribunes polítiques i d’opinió contra unes accions pacífiques i simbòliques que han rebut el nom d’escraches, protagonitzades sobretot per petits grups de manifestants de la Plataforma Afectats per la Hipoteca (PAH) davant dels domicilis privats d’alguns polítics que s’oposen a la revisió en profunditat d’una llei Hipotecària fins i tot criticada pel Tribunal de la Unió Europea, està ampliant la caixa de ressonància d’una situació de fet: la desigualtat creixent entre els qui tenen i els qui han deixat de tenir, la insensibilitat política i l’absència d’alternatives institucionals a l’altura de les circumstàncies per part dels qui han estat elegits i cobren per gestionar la crisi, per governar, per apuntar sortides. Algunes ments benpensants i benestants han engegat l’alarma contra el llop de la “violència de carrer”, de la kale borroka, en un intent de criminalitzar o almenys cobrir amb el vel de la sospita un dels pocs moviments que fins ara s’ha demostrat carregat de raó i eficient, per no treure el “Sant Cristo gros” de les paraules i qualificar-lo d’heroic.