D’oca a oca

Dijous 7 de gener del 2016: Diputats i diputades de l’onzena legislatura som a punt de començar el que serà el nostre quart i, potser, últim ple. Diuen que no durarà gaire més de vint minuts perquè només cal votar els vuit senadors i senadores que han de representar la Generalitat a Madrid. M’assec al meu escó i descobreixo que, a sota, hi té un calaix. Si hagués durat més temps com a diputada, hi hauria pogut desar un vano, un retolador, uns caramels, un paquet de mocadors de paper... Ara serien ben útils els mocadors, penso, perquè fa plorar una mica comprovar que haurem estat parlamentaris per un període tan curt.

Diuen que la nostra legislatura ja té nom: la breu. Ens l’hem guanyat a pols, la nominació: 3 mesos i 4 plens. I aquí s’acaba tot! El que va ser “el vot de la vida” d’una bona part de la ciutadania de Catalunya deu haver-se convertit en el fiasco de la seva vida. I que consti que no me n’alegro, perquè entenc la frustració que deuen sentir.

La presidenta del Parlament obre la sessió i vuit minuts després, amb els senadors i senadores aprovats per una àmplia majoria, la declara tancada. Així, sense res més. Tot i que la majoria tenim consciència que tal vegada és l’última, no hi ha acomiadaments, perquè fins que l’Artur Mas, president en funcions, no convoqui noves eleccions no es pot donar res per tancat. I qui sap si la CUP i Junts pel Sí ens donen una sorpresa d’última hora...

Dissabte 9 de gener del 2016: A les 6 de la tarda del dissabte, en el temps de descompte del partit --demà a les 12 de la nit expira el termini per investir president-- i quan ja tothom ha fet les maletes, la guionista d’aquesta sèrie de suspens en què s’ha convertit l’onzena legislatura aconsegueix superar qualsevol previsió: Mas fa una compareixença on explica que no anirem a noves eleccions. Han pactat amb la CUP un president, en Carles Puigdemont, actual alcalde de Girona. Això sí, la CUP pel seu mal cap, pels seus errors -Mas dixit- ha hagut de signar un acord que la supedita a Junts pel Sí i en el que -terrible i humiliant punt 4- reconeix la seva culpa.

Una vegada més, la guionista ultrapassa qualsevol story line de la sèrie més boja imaginable. Em pregunto, fascinada, si encara poden quedar més sorpreses.

Diumenge 10 de gener del 2016: D’oca a oca, diputats i diputades de l’onzena legislatura som a punt de començar el que serà el nostre inesperat cinquè ple i, doncs, continuació de la legislatura. El senyor Puidemont, futur president de la Generalitat, comença la seva intervenció demanant perdó a la ciutadania per haver tardat tant a oferir una fórmula que respectés el mandat democràtic i nítid que van rebre el 27S. Es refereix al 48% de l’electorat, una xifra més que notable però clarament insuficient per iniciar la ruptura amb Espanya.

Puigdemont, però, reitera el full de ruta independentista. I em demano què en faran de tots els ciutadans i ciutadanes que no ho veuen de la mateixa manera?

Comencen les intervencions dels diferents grups parlamentaris.

L’Arrimadas, de C's, li diu al Puidemont 'Mas' de lo mismo.

L’Iceta, del PSC, es queixa de com s’estan fent de malament les coses darrerament a Catalunya. Ai, sr. Iceta, quanta incomprensió per als guionistes!

En Rabell, de Catalunya Sí que es Pot, li retreu a Mas que hagi fet un pas al costat però sense anar massa lluny. I tant, és que els guionistes ens tenen reservada una nova pirueta per al futur: el Mas, en propers episodis, tornarà a tenir un paper protagonista!

El Garcia Albiol, del PP, el senyor “sudic” -traducció literal de se lo digo- resulta massa tediós per ser escoltat de manera continua.

La Gabriel, de la CUP... és l’ultima sorpresa que ens tenia reservada la guionista. La Gabriel, amb la seva samarreta antisistema i la seva energia guerrera, ens deixa garratibats amb un to angelical i somriures a dojo als escons de Junts pel Sí. No pot ser! L’han domesticada. Després d’això, declaro completament perduda el que em quedava d’innocència política.

S’acaba el ple després de les baves del Turull de Junts pel sí, la rèplica del Puidemont i la votació en què és elegit president amb més vots fins i tot dels que necessitava. Ai, la CUP!

I, senyores i senyors, comença la partida.

Dijous 7 de gener del 2016: Diputats i diputades de l’onzena legislatura som a punt de començar el que serà el nostre quart i, potser, últim ple. Diuen que no durarà gaire més de vint minuts perquè només cal votar els vuit senadors i senadores que han de representar la Generalitat a Madrid. M’assec al meu escó i descobreixo que, a sota, hi té un calaix. Si hagués durat més temps com a diputada, hi hauria pogut desar un vano, un retolador, uns caramels, un paquet de mocadors de paper... Ara serien ben útils els mocadors, penso, perquè fa plorar una mica comprovar que haurem estat parlamentaris per un període tan curt.

Diuen que la nostra legislatura ja té nom: la breu. Ens l’hem guanyat a pols, la nominació: 3 mesos i 4 plens. I aquí s’acaba tot! El que va ser “el vot de la vida” d’una bona part de la ciutadania de Catalunya deu haver-se convertit en el fiasco de la seva vida. I que consti que no me n’alegro, perquè entenc la frustració que deuen sentir.