M’agrada la cavalcada de Reis fins i tot per la polisèmia de la paraula ara que sóc adult. Sempre fou el preludi d’una nit màgica d’infància, plena de nervis, rituals i despertar-se a corre cuita per a obrir els regals arribats d’Orient.
Com a les dates d’un dia tan especial sóc fora de Barcelona la gaudeixo més perquè al poble tot transcorre al carrer Major. Els patges llencen caramels, tot el món els agafa i l’alegria és generalitzada. El meu preferit dels tres monarques és el negre, el mateix que, ja fa molt de temps d’aixó, al ser el pare d’un amic resolgué el secret de secrets, la pèrdua de la innocència Quan acaba la desfilada es produeix el buit de la joia i s’inaugurà el suspens previ a l’arribada de ses majestats.
Els que llegeixin l’article seran adults, no en tinc cap mena de dubte, ciutadans assabentats de la darrera proposta de l’ANC consistent a distribuir, els que ho fan donen la voluntat perquè la independència no té preu, fanalets amb l’estelada amb motiu de la cavalcada de Reis a Vic, si bé també s’ha proposat ampliar la idea a Barcelona.
El líder de l’Assemblea ha desmentit que amb l’acció s’impliqui els nens en política. Ho digué mentre presentava a un punt de la perifèria de la Ciutat Comtal una campanya amb el lema Som futur, amb dos escolanets extrets dels senyals de tràfec. Serem càndids i innocents, gairebé puerils, però potser hauríem de ressuscitar la paraula xaronisme per a definir allò que està passant. Segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana el terme defineix certes manifestacions literàries produïdes entorn de la meitat del segle XIX a Catalunya que es caracteritzen per un col·loquialisme de base popular i de gust dubtós. Aplicat a un àmbit social encaixaria molt bé amb Populisme, i no se’ns han de caure els anells si ho diem. Hi ha una Catalunya que vol fets i una altra que es recrea amb performances que semblen naïf.
Ho són? No, són molt perilloses. En primer lloc perquè els adults si tenim dret a decidir, no així els nens. En segon perquè es perverteix una festa destinada als més petits instrumentant-la, quelcom que ja havíem vist a Diades anteriors, on es recollien declaracions de vailets enfundats amb samarretes plenes a vessar de símbols independentistes. El micròfon, poden deduir-ho sense gaire esforç, era de TV3, la nostra, la mateixa cadena que retransmetrà l’esdeveniment de la capital d’Osona, la que a la fi del segle XIX féu sorgir un Catalanisme més que conservador, Catalunya serà Cristina o no serà segons Torras i Bages, que es manté amb el pas del temps, com si el ruralisme carlí d’aleshores s’hagués transformat per a ser la zona de Nacionalisme més recalcitrant de l’actualitat.
Per això mateix l’elecció de Vic no és casual. L’ANC vol que els Reis duguin aquest any la República Catalana, un oxímoron preciós. Mentre assistim a l’enèsima polèmica absurda, la qüestió és inventar històries per a mantenir el focus mediàtic, la revista digital Politico ha mencionat a Carles Puigdemont com una de les dotze persones que poden arruïnar 2017. Al paràgraf que la publicació dedica al Molt Honorable es compara el duel del referèndum amb el derbi ibèric per antonomàsia. No deixa de ser humorístic que un mitja prestigiós analitzi d’aquesta manera el problema. Per la seva banda Neus Munté diu que aparèixer entre els seleccionats significa estar immersos per complet a l’escena internacional i rebre el reconeixement anhelat per la Generalitat des de fa molt de temps.
Em sap molt greu coincidir en essència amb determinats portaveus que, no obstant, no analitzen i només remuguen. Si continuem així Catalunya, si bé pot ser que ja ho sigui, va camí de ser el més gran psiquiàtric polític del Vell Món. Entre uns i altres ens donen de parlar, i prou. Ningú proposo i la desesperació no perd pistonada. Un dels que obre la boca amb criteri ha dit que el millor fóra convocar eleccions, i malgrat discrepar en aquest punt amb Xavi Domènech crec que sap molt bé que de donar-se el cas podria néixer un tripartit d’esquerres encapçalat per ERC amb els Comuns de socis, desitjo de tot cor que abandonin les sigles de Catalunya Si que es pot pel seu bé electoral, i potser, només potser, el PSC. Tornaríem a una nova casella de sortida i potser, només potser, es calmarien les aigües. No hi hauria una Ferrusola per a dir allò de ens fan fora de casa. La única cosa certa és que el serial continuarà. Romanguin atents a les seves pantalles. Els Reis no existeixen.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
