“Reverend Mossèn. Sóc la mare superiora de la congregació. Desitjaria que traspassares dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia. Ell ja li dirà on s'han de col·locar. Molt agraïda”. Aquest és el text de la nota manuscrita, signada per Marta Ferrusola el 14 de desembre de 1995. Paraules que contribueixen al sentiment de tristesa dels milions de catalans que durant 23 anys van donar el poder al seu marit, Jordi Pujol. Constitueix, negre sobre blanc, la prova del cinisme de qui durant dècades va ser l'administrador 'moral' d'un sentiment, el nacionalisme català. I que avui apareix, amb la seva dona i els seus fills, com la cúspide d'un sistema corrupte.
Jordi Pujol va construir un relat basat en valors i principis compartits per una àmplia majoria social a Catalunya. La decepció dels seus votants és infinita. Però Convergència era una extraordinària maquinària de poder. I encara ho és. L'última prova va arribar només una setmana després de conèixer-se les demolidores paraules de Marta Ferrusola. La Generalitat va imposar la seva majoria al Consorci del Palau de la Música per evitar que aquesta institució acusi Convergència pel presumpte cobrament de comissions de Ferrovial a canvi d'obra pública. Tot i els indicis flagrants sorgits durant el judici. Un fet semblant va passar quan la vella Convergència va col·locar a un dels seus a la direcció de TV3.
Els que van creure en Pujol van descobrir el cinisme de l'aparença, de la moral que s'aplica als altres però no a un mateix; la qual serveix com a instrument de control social. El clan per sobre de tot, el sentit patrimonial de la política i del país. I no és només una qüestió personal o familiar. El pujolisme va ser un règim construït sobre múltiples complicitats i silencis, de polítics, dels empresaris que pagaven i de la premsa que va callar. Complicitats i silencis que únicament s'expliquen en un país submergit encara en els vells hàbits del franquisme; en una Catalunya i una Espanya on perduraven (¿i perduren?) els cacics. La fortuna descoberta als Pujol en els paradisos fiscals no revela només un frau fiscal, sinó el saqueig dels diners públics a través del pagament de comissions per part dels contractistes de l'Administració. Diners per als partits i diners per al clan. Corrupció sistèmica.
Per entendre el «factor humà» que explica per què tants catalans, durant tant de temps, van donar la confiança i l'admiració a Jordi Pujol és molt recomanable recuperar ‘Això és una dona! Retrat no autoritzat de Marta Ferrusola’. El llibre explica com el clan Pujol-Ferrusola va aconseguir teixir al seu voltant un veritable règim polític que va mantenir l'hegemonia política a Catalunya. El llibre, escrit per la periodista Cristina Palomar el 2014 va ser pràcticament silenciat per la premsa, en una prova més del poder que encara conserva la vella Convergència. El llibre reflecteix molt bé una època d'una certa Catalunya, la qual després de la postguerra i el franquisme va abraçar el catalanisme i la democràcia de la mà del moviment polític i social liderat per Jordi Pujol. Aquesta Catalunya va patir el dia de la confessió de l'expresident de la Generalitat, un demolidor cop emocional, seguit després d'una sensació de dol col·lectiu.
Els que havien convertit a Pujol en el pare de la pàtria, en el seu referent polític i, fins i tot, moral, necessitaven trobar un per què. Sense una explicació, el fracàs de Pujol era també el fracàs vital dels que l'havien votat i admirat durant “tota una vida”. Resultava, doncs, imprescindible trobar un culpable que, d'alguna manera, “salvés” al President. I, de sobte, totes les mirades es van dirigir a Marta Ferrusola. L'esposa de Pujol era el “factor humà” que explicava el desastre. Amb la seva nota manuscrita podria abonar aquesta tesis. Però no estem davant d'un “error humà”, d'una persona o d'una família, si no davant d'un cas sistèmic, un règim de clientelisme que va utilitzar a Catalunya com a patrimoni per enriquir-se i acumular poder. I que no va tenir problemes a utilitzar com a 'tapadora' el Palau de la Música, símbol de la cultura catalana. I que no té objeccions avui a intentar emmascarar el procés judicial del Cas Palau.
L'experiència de l'enfonsament del clan Pujol hauria de servir perquè la societat catalana s'emancipi d'una vegada dels falsos pares de la pàtria. Però el món del pujolisme, ara transformat en altres expressions socials i polítiques, roman molt present. Per això la corrupció encara és una llosa insuportable a Catalunya, com demostra l'últim episodi del patronat del Palau de la Música, ocorregut mentre encara ressonaven les paraules de Marta Ferrusola. Per això la Catalunya que va creure en Jordi Pujol i en la seva obra política, CDC, necessita primer fer una catarsi. I després obrir un profund procés de regeneració democràtica.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
