Els parlaments convertits en salons d’esgrima

El president Rajoy i el president Mas han comparegut als respectius parlaments al llarg de dos dies consecutius per donar explicacions sobre importants escàndols de corrupció que els volten presumptament. La compareixença no ha convençut més que els seus, els convençuts per endavant. Aquells que reclamaven les explicacions en tribuna parlamentària s’han declarat insatisfets. El funcionament parlamentari, malgrat el rebombori quotidià que mou, ha ofert un altre resultat que porta a l’escepticisme. El desgast del paper resolutiu que els ciutadans puguin reconèixer al parlament és el pitjor balanç de les dues esperades compareixences. La credibilitat dels líders de les majories parlamentàries—i d’algunes minories—ja es trobava prou esmussada. Les dues compareixences han contagiat la sospita d’encobriment o d’ineficàcia a una institució clau de la democràcia, en principi, com és el parlament. Això és un pendent encara més perillós.

La política democràtica no és l’art de sortejar els obstacles sense resoldre’ls, no és l’art de la paraula deslligada de les solucions concretes donades als problemes existents. El lideratge polític democràtic no és l’art de passar la responsabilitat als altres, d’embolicar-se amb la bandera o d’apel·lar a la presumpció d’innocència com a principal argument. Calen resultats, proves, demostracions pràctiques del compliment de la missió adjudicada a les majories electorals, als líders i a les cambres parlamentàries. No s’hi val defugir, ajornar o emmascarar les responsabilitats.

No s’hi val perquè allò que s’hi juguen les majories, els líders i els diputats no és només la seva continuïtat en el lloc, sinó la credibilitat del sistema democràtic, l’eficàcia comprovable de la política que ocupa tants espais de la vida pública i tants càrrecs professionalitzats. No es pot comparèixer per motius concrets a la tribuna parlamentària i donar la sensació que s’hi fa de tot excepte concretar. El vel insidiós de la sospita no s’ha vist apartat per les explicacions donades. Més aviat s’ha vist consolidat, fins a involucrar-hi el respecte degut a la institució parlamentària, en principi.

El president Rajoy i el president Mas han comparegut als respectius parlaments al llarg de dos dies consecutius per donar explicacions sobre importants escàndols de corrupció que els volten presumptament. La compareixença no ha convençut més que els seus, els convençuts per endavant. Aquells que reclamaven les explicacions en tribuna parlamentària s’han declarat insatisfets. El funcionament parlamentari, malgrat el rebombori quotidià que mou, ha ofert un altre resultat que porta a l’escepticisme. El desgast del paper resolutiu que els ciutadans puguin reconèixer al parlament és el pitjor balanç de les dues esperades compareixences. La credibilitat dels líders de les majories parlamentàries—i d’algunes minories—ja es trobava prou esmussada. Les dues compareixences han contagiat la sospita d’encobriment o d’ineficàcia a una institució clau de la democràcia, en principi, com és el parlament. Això és un pendent encara més perillós.

La política democràtica no és l’art de sortejar els obstacles sense resoldre’ls, no és l’art de la paraula deslligada de les solucions concretes donades als problemes existents. El lideratge polític democràtic no és l’art de passar la responsabilitat als altres, d’embolicar-se amb la bandera o d’apel·lar a la presumpció d’innocència com a principal argument. Calen resultats, proves, demostracions pràctiques del compliment de la missió adjudicada a les majories electorals, als líders i a les cambres parlamentàries. No s’hi val defugir, ajornar o emmascarar les responsabilitats.