Els “poc patriotes”

Vaig llegir al Periódico de Catalunya la notícia titulada Vila titlla de "poc patriota" ERC per forçar Mas a anar al Parlament. Feia referència a l’enuig de CiU amb ERC per haver donat suport a la compareixença d’Artur Mas a la comissió parlamentària que investiga el ‘cas Pujol’. El primer que em va venir al cap és la sort de tenir en un Parlament democràtic com el català no només una comissió parlamentària que investiga la corrupció política, sinó fins i tot una majoria parlamentària que fa comparèixer amb normalitat al seu president, relacionat amb el cas perquè en aquell període tenia importants responsabilitats polítiques que fan impossible que no n’estigués informat. Recordem que al Congrés dels Diputats la majoria absoluta del PP ha vetat qualsevol comissió parlamentària i la compareixença de Rajoy per donar explicacions d’altres casos de corrupció política, també evidents, com Gúrtel i Bárcenas.

I em vaig preguntar, seguint la lògica del conseller Vila i de CiU, si sóc “bon patriota”, doncs la corrupció em preocupa i també la regeneració de la vida democràtica en un moment en que s’acumulen en determinats segments polítics corrupció, portes giratòries i crides a reduir despesa pública i aplicar mides de contenció i austeritat. Sobretot em preocupa donades les dificultats de la vida quotidiana de tanta gent, que no sé si com jo són o no “bons patriotes” però que de segur són gent que pateix les retallades i molts dies s’indigna amb comportaments com els de la família Pujol, Millet i d’altres il·lustres catalans.

Potser cal que al patriotisme li passem el ribot i el netegem de demagògia, l’apropem a la Catalunya quotidiana i a un projecte de país conseqüent amb la seva gent, amb la majoria de la seva gent que la vol lliure i plena, però sobretot neta i justa per començar.

Potser cal que recordem que, al món globalitzat d’avui, molts grups multinacionals són més poderosos que molts estats-nació nominalment sobirans -de les 150 entitats econòmiques més grans del món, 87 són empreses multinacionals i només 63 són estats- i que la globalització ha creat un escenari on l’economia financera domina les decisions polítiques, com demostra que només el 2010 el valor de les transaccions en els mercats de canvi fos 62 vegades superior al dels intercanvis comercials. Això sí determina la sobirania dels pobles i no el discurs neoliberal d’una dreta catalana tronada, que vol renéixer de les seves cendres en una refundació que pot fagocitar el “procés” i a bona part dels seus ben intencionats protagonistes.

Que no s’aturi la voluntat de què la Catalunya real emergeixi i prengui la paraula, costi el que costi i malgrat algú ens acusi de “pocs patriotes”, doncs a la pàtria d’alguns d’aquests “patriotes” avui sabem que oneja no l’estelada, sinó la bandera suïssa.