Els temps de les dones: pobresa o saturació?

La idea que les dones patim pobresa de temps s'ha instal·lat en els discursos reivindicatius de la igualtat de gènere. S’intenta, amb aquesta expressió, fer patents les dificultats de les dones per fer compatibles el treball productiu i el treball reproductiu, en unes jornades que ja no es poden estirar més.

Intentar donar resposta a aquestes dues esferes suposa, per a la majoria de les dones, fer malabars amb el seu temps, deixar sota mínims els temps propis i acumular tensions que acaben tenint impacte directe en la nostra salut emocional i física.

Són nombrosos els estudis que coincideixen en senyalar la bretxa de gènere que existeix en la responsabilització del treball de cura de les persones. L’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona n'ha presentat un recentment on assegura que les dones dediquem gairebé quatre hores i mitja diàries a les tasques de la llar i la família, dues hores diàries més que els homes.

Aquesta bretxa agafa pes en la franja d’edat dels 30 als 44 anys, coincidint amb l’inici de vides en parella i de la maternitat, quan les dones dediquem, de mitjana, 2 hores i 13 minuts diaris més al treball de cures i domèstic que els nostres companys. La bretxa es va eixamplant de manera sistemàtica fins a arribar a assumir-lo pràcticament en solitari a partir dels 65 anys, quan les dones hi dediquen 4 h. 28’ i els homes, 30 minuts.

Tanmateix, vincular la cruesa d’aquesta realitat a pobresa de temps de les dones no ens ajuda a entendre'n els perquès. Al contrari, situa el focus d’atenció en un lloc que desdibuixa les causes reals de problema i, com a conseqüència, pot acabar anant-nos en contra.

El nostre problema no està en no tenir temps suficient, sinó en el fet que el temps que tenim està sobrecarregat, per haver de donar resposta, alhora, al temps productiu i al temps reproductiu en un model social que no valora les cures com a treball real.

La percepció de temps escàs, de pobresa de temps, està construïda sobre la diferent càrrega global de treballs que suporten les dones. A la base de l'explicació hi trobem la divisió sexual del treball, que ens situa com a responsables principals del treball de sosteniment de la vida. Una desigualtat amb tota la vigència.

El temps de les dones és un temps saturat. No som pobres en temps, no en necessitem més de temps en abstracte. Necessitem buidar-lo de tasques que haurien d’assumir-se de manera compartida a les llars quan, fins ara, en molts casos són assumides gairebé de manera exclusiva per les dones.

Homes i dones disposem del mateix temps: 24 hores al dia, 365 dies l’any. La gran diferència rau en les desiguals càrregues que unes i altres hem de fer-hi encabir, en les diferents percepcions de l'ús del temps i en el valor i reconeixement social que donem al treball segons si és dins o fora del mercat.

No és una situació nova. De la mà de la consolidació del capitalisme industrial del segle XIX i de les reivindicacions i lluites dels moviments obrers, emergeix una organització del temps social que fixa la idea de la jornada dels tres 8: 8 hores de treball, 8 hores per viure, 8 hores de descans. Certament han estat necessàries moltes lluites socials per acabar imposant la jornada laboral de 8 hores, i fer-ho ha suposat una conquesta irrenunciable, que avui tornem a veure perillar.

Però també és cert que aquesta idea acabà de fixar en el discurs i en l’ordre simbòlic l’exclusió del treball reproductiu de l’esfera socialment visible, alhora que obria una profunda bretxa en l’ús dels temps d’homes i dones. A la pràctica, donava resposta a les necessitats i reivindicacions masculines d’una societat estructurada sobre els fonaments del patriarcat.

Les 8 hores de treball estaven clarament delimitades per les 8 hores de treball productiu. Les 8 hores d’oci responien a necessitats masculines que, en cap cas, incloïen els treballs de reproducció i cura, i les 8 hores de descans no serien les mateixes per a dones i per a homes. El treball reproductiu adjudicat a les dones i adscrit a l’esfera “privada”, restà invisible, tot i ser imprescindible per a la nova organització econòmica i social que aixecava el capitalisme industrial.

En aquesta organització masculina dels temps, encara vigent en l’imaginari, l’estructura i la pràctica social, les dones hem hagut de fer encabir les hores del treball de cura, no visible, no reconegut, no comptabilitzat. En l’intent, fem jocs malabars entre diferents opcions: reduïm jornades laborals –som les que acumulem el percentatge més gran de jornades parcials– ; desistim de fer carreres professionals que ens exigeixen temps que no tenim i veiem com la nostra posició en el treball productiu és profundament desigual, subordinada i precària; escurcem al màxim el temps propi, el que podem dedicar a nosaltres mateixes, al nostre oci; i esgarrapem hores de descans en l’intent d’arribar a tot. Ens deixem la pell, però malgrat això les dificultats continuen estan en el mateix punt i les tensions són permanents.

Les polítiques de conciliació han posat l’èmfasi en la relació entre la persona –la dona- i el mercat laboral i han fet recaure sobre les dones la responsabilitat de trobar-hi solucions per fer-la possible, sense alterar el model social de divisió sexual del treball. Per això, més que suposar un avenç per a les dones, sovint han tingut l’efecte de reforçar el sistema de divisió sexual del treball i han suposat una major precarietat laboral, sense eliminar les tensions i les dificultats reals.

Ens cal anar a l’arrel del desigual repartiment dels treballs. Per això, estirant de la proposta de Justícia de Gènere de Nancy Fraser, proposo tres estratègies d’actuació, una fòrmula de “3-R” que ens haurien d’ajudar a avançar en aquest camí:

Redistribució de les tasques de cura entre homes i dones. L'objectiu que ens hem de fixar és el 50%-50%, en línia amb els Objectius del Mil·lenni 2030 que proposa les Nacions Unides. Homes i dones ens hem de fer corresponsables, en igualtat de temps de dedicació, del treball de cura. Aquest és un objectiu que demana, directament, la implicació dels homes. Les dones ja ens n'estem fent càrrec, amb escreix.

Resignificació. Cal atorgar valor social als treballs de cura. Perquè sigui així, cal fer-los visibles, incloure'ls a les comptabilitats nacionals i reconèixer-ne el valor econòmic i l'aportació als PIB nacionals. Si ho féssim, veuríem, com senyala l’estudi de l'Observatori Dona, Empresa i Economia, que el PIB català puja un 23,4% i que l’aportació del treball de cura majoritàriament a esquena de les dones supera els 50.000 milions d’euros anuals.

Reorganització dels temps socials. Hem de trencar amb la divisió entre producció i reproducció, posar les cures al centre del model econòmic, per la qual cosa, és imprescindible fixar-nos l'objectiu de promoure canvis profunds en les relacions i en les regles fonamentals que estructuren el mercat de treball. No ens val que, de nou, es reorganitzin els temps des d’una visió masculina parcial, que obviï el treball que té lloc cada dia fora del mercat. Necessitem uns temps socials organitzats des d'un paradigma que atorgui centralitat a la sostenibilitat de la vida.