Enfocant els “digitals d'odi”

El discurs d'odi està de moda. El racisme, la xenofòbia, l'antigitanisme, la LGTBIQfòbia i tantes altres fòbies, s'encasellen ara rere aquest paraigua, amb el perill de perdre la mirada estructural, l'enfocament que pensa aquestes discriminacions com a part d'un sistema d'opressió que té orígens històrics, econòmics, polítics, culturals i socials. Però com tot allò que està de moda (com ara la categoria “refugiats”), té almenys un petit avantatge: es posa al centre mediàtic i força debats necessaris.

Què és el discurs d'odi? Una pregunta sense consens, encara. Segons la definició del Comitè Europeu de Ministres, el discurs d'odi cobreix totes les formes d’expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància, incloent-hi: intolerància expressada per nacionalisme agressiu i etnocentrisme, discriminació i hostilitat cap a minories, migrants i persones d’origen immigrant (la Recomanació 97(20) 1997).

El discurs d'odi s'emmarca dins dels anomenats delictes d'odi. Organitzacions com ara SOS Racisme Catalunya o el Movimiento contra la Intolerancia fa anys que denuncien que aquesta tipologia de delictes (els crims contra persones per motiu del seu origen, color de pell, ètnia, religió, etc.) continuen fortament invisibilitzats a l’Estat espanyol i les mesures que s’han portat a terme (legals, governamentals, policials) estan encara lluny de donar una resposta efectiva al problema.

En l'encausament penal del discurs d'odi, a més, hi entra en joc un altre element: els límits amb la llibertat d'expressió. A això s'hi ha de sumar que el paraigua legal del “discurs d'odi” comporta una doble vara de mesurar: ja s'està fent servir actualment per un objectiu ben diferent al de defensar la no discriminació: l'acusació o encausament d'activistes d'esquerres, com el cas dels activistes propalestins.

L'advocada Laia Serra, en una entrevista a La Directa, apel·lava fa uns dies a les recomanacions del relator de Nacions Unides en relació al discurs d'odi: més que mesures judicials, cal construir una contranarrativa col·lectiva i social que faci front als missatges d'odi. El periodisme d'investigació, aquell que dóna veu a les persones afectades i no només en el rol de víctimes, podria ser un camí.

En la vigília del dia internacional contra el racisme, el Grup de Periodistes Ramon Barnils presenta una eina per combatre els discursos discriminatoris als mitjans: l'Observatori del discurs d'odi als mitjans de comunicació, centrat en els discursos de racisme/xenofòbia, islamofòbia, antigitanisme i catalanofòbia, i posa el focus en vuit mitjans digitals d'àmbit estatal i amb un paper més aviat “marginal”, amb alguna excepció: Alerta Digital, Baluarte Digital, Dolça Catalunya, Gaceta, Libertad Digital, Mediterraneo Digital, Ok Diario i Periodista Digital. A l'acte hi participarà Moha Gerehou, periodista de eldiario.es.

Aquests «digitals d’odi» tenen un pes creixent però relatiu. Amb un públic més aviat fidel i certa capacitat de viralitzar algunes notícies, no són capaços de marcar l’agenda mediàtica ni influir en el debat públic més generalista. O potser sí? Fins a quin punt l’emergència del discurs ultra a internet i la seva translació en resultats polítics sobretot als EUA però també a Europa- està influint en el llenguatge i la temàtica dels mitjans tradicionals generalistes?

Cada mitjà és diferent: no té res a veure el to d'Alerta Digital amb Ok Diario. Tots els mitjans fan servir l'estratègia de visibilitzar de l'origen, religió, color de pell, ètnia o cultura en notícies de delinqüència o terrorisme en les quals aquesta dada no és rellevant i tots els portals fan el que n'hem anomenat una “pesca internacional de notícies” que confirmin els prejudicis del mitjà. “Musulmanes ejecutan a una niña y a una mujer embarazada” (Mediterráneo Digital, 02/02/2017). En aquest cas, no tan sols es busca la notícia de l'Afganistan, sinó que es criminalitza el col·lectiu religiós dels musulmans, quan en realitat es parlava d'un grup talibà.

A vegades es pesquen fins i tot fotografies descontextualitzades (què hi fa una fotografia d'un casament palestí per il·lustrar el cas d'un imam de Vitòria acusat d'abusos sexuals a una menor?). L'ús d'imatges i videos és una de les altres tècniques d'aquests mitjans: en alguns casos s'editen amb “títols” i adjectius crinaders (“espeluznante video”, “indignante video”). El Periodista Digital és el mitjà que més recorre a aquest recurs audiovisual, i és el portal amb un to més pujat. De fet, és en aquest mitjà on es detecten gairebé tots els insults proferits cap a algun col·lectiu, en aquest cas insults islamòfobs (“macarras musulmanes”). En cap de les notícies analitzades durant el mes d'anàlisi no s’ha detectat incitació directa a la violència.

La reproducció acrítica del discurs d'actors d'extrema dreta és una de les altres estratègiques detectades (des de Marine Lepen, algun cardenal ultracatòlic, fins al líder del Partit per a la Llibertat d'Holanda, Gert Wilders, que recentment ha obtingut uns preocupants 20 escons). L'altra cara de la moneda és deslegitimar els actors que ells consideren defensors del “multiculturalisme”, com ara la cancellera alemanya Angela Merkel, i alertar dels perills d'una suposada “islamització d'Europa”. La victimització de la població autòctona europea és un fenomen observat de forma recurrent, un grup victimitzat que passa a ser la població castellanoparlant a Catalunya en notícies en les quals el tema de debat és llengua catalana (CatalApp, una aplicación separatista para marginar al comercio en castellano, de La Gaceta). Una darrera estratègia observada són les notícies que barregen opinió i informació.

Per fer un repàs per mitjans, Periodista Digital i Dolça Catalunya són els que vehiculen el discurs d'odi de forma més explícita, recorrent a l'insult si és necessari, el segon centrat a l'odi contra els catalans. Alerta Digital i Mediterráneo Digital inclouen notícies islamòfobes, més que en d'altres mitjans, però el segon mitjà recorre a tècniques menys dures que el primer. En La Gaceta s'empra un discurs més neutre; ara bé, fan una tria de les notícies que confirmin els prejudicis del mitjà. Per exemple, durant aquest mes només s'han publicat històries de violència masclista i violacions si els agressors són estrangers.

OK Diario té un to que intenta equiparar-se més a la premsa convencional. Utilitza tècniques més sofisticades per difondre la línia editorial: tria de temes i enfocaments, pesca d'informacions internacionals o connexió temàtica entre terrorisme i refugiats (sense dir mai que els segons siguin tots terroristes). És un dels mitjans que penetra més enllà del públic afí per la projecció pública del seu propietari, Eduardo Inda.

Mentre llegiu aquestes ratlles us preguntareu: amb aquest observatori ampliant no estem ampliant l'abast dels “digitals d'odi”, fent-los fins i tot difusió? És l'etern debat del cordó sanitari a les institucions davant l'entrada de formacions d'extrema dreta. Cal parlar-ne, cal posar-los contra la paret, cal donar eines als i les professionals i a la ciutadania per deconstruir estereotips i prejudicis. I evitar una possible contaminació cap als mitjans massius.

El discurs d'odi està de moda. El racisme, la xenofòbia, l'antigitanisme, la LGTBIQfòbia i tantes altres fòbies, s'encasellen ara rere aquest paraigua, amb el perill de perdre la mirada estructural, l'enfocament que pensa aquestes discriminacions com a part d'un sistema d'opressió que té orígens històrics, econòmics, polítics, culturals i socials. Però com tot allò que està de moda (com ara la categoria “refugiats”), té almenys un petit avantatge: es posa al centre mediàtic i força debats necessaris.

Què és el discurs d'odi? Una pregunta sense consens, encara. Segons la definició del Comitè Europeu de Ministres, el discurs d'odi cobreix totes les formes d’expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància, incloent-hi: intolerància expressada per nacionalisme agressiu i etnocentrisme, discriminació i hostilitat cap a minories, migrants i persones d’origen immigrant (la Recomanació 97(20) 1997).