No ens heu de demanar perdó per res

Des del moment que van començar a circular les informacions sobre un possible atemptat a Barcelona, desenes de missatges vostres em van començar a entrar al telèfon mòbil a través de tots els canals possibles. Alguns, fins i tot, m'escrivíeu per Whatsapp, Facebook i Instagram a la vegada. Òbviament ho fèieu preocupats per nosaltres i les nostres famílies i amics. El més delirant de tot plegat, però, va ser comprovar el sentiment de culpabilitat que transmetíeu. Alguns de vosaltres, atordits, fins i tot em vau arribar a demanar perdó. Com hem pogut arribar fins aquest punt? Quina bogeria de món. Innocents que patiu més que ningú els atacs de quatre miserables feixistes, demanant-nos perdó. Perdó per què?

Perdó per formar part d'un país que el seu cap d'estat aquest passat gener va viatjar fins a l'Aràbia Saudita per tancar una venda milionària d'armes per a fer la guerra? Perdó per tenir un president que acompanya al principal empresari armamentístic del país a fer negocis bèl·lics a l’Orient? Perdó per tenir els diners en bancs que inverteixen en empreses armamentístiques? Perdó per tenir un vaixell enorme atracat la setmana passada al port de Bilbao carregant armes per anar a fer la guerra i destrossar cases i famílies? Perdó per tenir uns governs que no només són còmplices de fer la guerra sinó que priven a les persones que en fugen de totes les vies legals i segures? Perdó per tenir una de les fronteres més mortíferes del món com la que tenim a Ceuta i Melilla? Perdó per formar part d'un grup d'estats que signen tractats milionaris amb Erdogan per impedir l'arribada de persones refugiades? Perdó per deixar tancades i abandonades en camps de refugiats aquelles persones que finalment aconsegueixen creuar el mar perdent tot el que tenen en favor de les màfies? Perdó acollir com acollim a aquells que aconsegueixen sortir dels camps de refugiats? Perdó per utilitzar el petroli, en els nostres cotxes, que tantes guerres porta als seus països? Perdó per la deslocalització de les nostres empreses que ens fan anar vestits amb samarretes comprades a 3 euros i que la seva fabricació deixa milions de famílies en la misèria? Perdó pel colonialisme i l'imperialisme que ha deixat el taulell mundial dividit entre països rics que viuen de països pobres?

No ens heu de demanar perdó per res. Sabem de sobres que són quatre sonats. Però alguns d'ells, malauradament, amb molt poder. Sonats en tenim a arreu.

Salvant les titàniques distàncies, hem pogut comprovar per un instant molt petit l’horror que viviu. No ens podem ni imaginar el que vam viure a Barcelona multiplicat però multiplicat per mil. De dia i de nit. De matí, de tarda i de matinada. Entre setmana i durant els caps de setmana. Anys i anys. Sense treva ni descans.

El que més greu em sap, ha estat comprovar als murs de les meves xarxes socials com amics i persones de cercles propers publiquen tota mena d'escrits que condueixen a l'estigmatització de tot un col·lectiu que no sou responsables de res. I ja no parlo de racistes i feixistes declarats, sinó que parlo de persones properes, periodistes o tertulians que no han parat de vomitar odi. Que en lloc de mirar la lluna, miren el dit que la senyala. Tot i això, les mostres antiracistes han estat moltíssimes. Això ens dóna esperança com a societat. Hem d’estar atents però els guanyarem. Segur!

De fet, ho sabeu més que ningú: l'estigmatització d'un col·lectiu, d'una cultura, d'una religió o del que sigui, acaba portant l'odi. I l'odi és molt perillós, perquè acaba portant al que ja hem vist tantes vegades al llarg de la història. La cultura de la pau comença pel respecte entre iguals.

Escric aquestes línies envoltat de vosaltres a Grècia, un país on tots plegats hem après moltíssim durant el darrer any i mig. Les escric molt lentament perquè no em deixeu gaire tranquil. Nens i nenes, pares i mares, avis i àvies que vau haver de deixar casa vostra per culpa d'uns miserables i que ara no ens voleu deixar ni un moment sols. Potser perquè enteneu més que ningú les sensacions que ara mateix tenim les persones de Barcelona. Fa dos dies que estem menjant, cantant, rient i dormint junts en la mateixa habitació. El sopar que ens vau preparar ahir va ser genial. I vam riure molt amb les més de trenta persones del vostre país que vau convidar. No és just. No és just el doble càstig que alguns us volen imposar i que atordits, alguns de vosaltres sembleu acceptar.

Com sabeu, el 18 de febrer vam sortir als carrers de Barcelona per fer la manifestació més gran del món en favor de l'acollida de les persones refugiades i per dignificar la vida dels nouvinguts al nostre país. Avui, podem entendre més que mai perquè vam sortir als carrers. Principalment per defensar els vostres drets. Però defensant els vostres drets, també estàvem defensant els nostres. Perquè tots i totes som al mateix bàndol posant les pors i les morts a les seves miserables guerres.

El món que volem tots plegats és un món lliure de terrorisme en el sentit més ampli de la paraula. I això només serà possible si la ciutadania, les institucions i les empreses que ens governen sense que ho sapiguem es comprometen amb la cultura de la pau. Tenim feina, començant per aïllar els governs, les empreses, els bancs i les persones que d'una manera o altra donen ales al racisme, al feixisme i al terrorisme.

Per cert, que bonic va ser ahir quan vam acabar el sopar cantant tots plegats: visca la vida, visca nosaltres i visca la diversitat de les nostres cultures.

Gràcies per tant, habibis!