Espoli de sobiranies

Segurament, poc més tenen a veure Abertis i Arran que el fet que els seus noms comencin per la lletra A. Fet i fet, podríem dir que són antagòniques en essència i condemnades a enfrontar-se. Fa prop d'un mes vam saber que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid dictaminava que l'Estat ha de pagar-li 1.500 milions d'euros –sí, sí, 1.500M€– a Abertis en concepte de pèrdua d'usuaris a l'autopista entre Girona i Tarragona des del 2006 fins ara. A ningú se li escapa que un any després es decretava l'inici oficial de la crisi, una crisi que les classes populars i treballadores ja feia temps que patíem. La baixada d'usuàries de l'AP-7, doncs, és fàcilment atribuïble a una davallada en els ingressos de la població principatina, en concret, i catalana, en general.

Però, ai las, resulta que mentre les treballadores perdem drets i patim reformes antisocials i retallades que ataquen directament les nostres condicions de vida amb l'excusa de la crisi, una empresa com Abertis no hi pot perdre: els seus guanys són intocables. O millor dir “la seva previsió de guanys”. Perquè una de les lògiques il·lògiques del capitalisme és el creixement exponencial del benefici de les empreses. De totes. Sempre. Com? Doncs com estem veient ara: a costa de la reducció dels nostres salaris, de la retallada dels nostres drets via Estat del benestar o, directament, mitjançant l'espoli legal.

De fet, d'espoli legal ja en patim diàriament aquelles que treballem de forma remunerada: allò que se'n diu plusvàlua. A més, les dones treballadores que també realitzen la immensa majoria del treball reproductiu, el treball socialment necessari perquè la classe treballadora estigui en condicions de ser espoliada de nou l'endemà, no reben sovint ni les gràcies ni el reconeixement per fer-ho: és el que té que visquem en una societat capitalista patriarcal, on les violències masclistes esdevenen quotidianes i sovint invisibles.

Ara, el mateix Estat que desmantella la sanitat i l'educació perquè no hi ha diners, sentencia que cal pagar a una empresa els beneficis que no ha assolit segons –subratllo: no han tingut pas pèrdues!–. Ara, el mateix Estat que rescata bancs amb diners públics, sentencia que cal pagar milions a una empresa. Ara, el mateix Estat que allarga –cada vegada més precària– vida laboral i vol retallar les pensions, sentencia que cal reparar a una empresa. Espanya ens roba, sí, però no per la seva condició nacional, sinó perquè és la traducció jurídica del capitalisme patriarcal a una part dels Països Catalans. L'Estat espanyol és una maquinària legal al servei de les grans empreses i el capital internacional que espolia les classes treballadores, sobreexplotant les dones i oprimint les nacions sotmeses al seu jou per aconseguir-ho.

És en aquest sentit que l'Estat espanyol és la negació de tota sobirania per a les classes populars i treballadores i les nacions oprimides. És en aquest sentit que, immerses com estem en un moment d'aprovació de tractats transnacionals com el CETA, entre la UE i el Canadà, i l'amenaça encara latent del TTIP entre la UE i els EEUU, o d'altres similars, que les empreses aconsegueixen tenir més drets que les treballadores i que els pobles: som la fruita a esprémer; som, juntament amb el territori, la font de tota riquesa extraïble, i com a tal legislen, contra nosaltres. L'autodeterminació a través de la desobediència popular s'esdevé l'únic mecanisme que permeti construir un futur no alternatiu sinó antagònic al present de misèria a què ens condemnen.

I a tot això, què hi pinta Arran? Amb l'acció de l'altre dia, va posar al descobert que el rei va nu. En aquest cas, el rei és el procés sobiranista i va vestit de legalitat espanyola: espoliat de sobirania, sense drets per a les classes populars ni autodeterminació que pugui exercir-los. La voluntat de fer un 'trasllat de legalitats' sense tocar cap privilegi és una quimera. Que la direcció actual del procés no vol trencar cap plat ja ho sabíem i ho vam veure ratificat: encara perdrien el control de la seva part del pastís. La independència per canviar-ho tot és l'únic camí: volem ser com na Rosa Parks, no com l'Oncle Tom. No volem demanar permís per ser lliures ni perdó per ser-ho, volem exercir-ne.