Genealogia de les ciutats cooperatives

Només superada per Londres i París, Barcelona ja ha esdevingut la tercera ciutat europea més atractiva per la inversió hotelera. Amb la venda de l’hotel W –popularment conegut com l’hotel Vela, el destructor de la costa barcelonina– a un fons qatarià per 200 milions d’euros, la inversió a la ciutat ha crescut un 71%. Es parla de boom turístic –n’hauríem de dir bombolla?– i els inversors recorren la ciutat, frenèticament, cercant edificis per a convertir en hotels, entre ells –metàfora incisiva de país– l’antiga Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Els analistes destaquen que els fons d’inversió internacionals “tenen por” de quedar fora del mercat barceloní si pugen els preus. Les pors dels fons d’inversió, tant diferents a les nostres, són no sadollar la seva voracitat.

L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, és conegut per mitigar unes pors i desfermar-ne d’altres. A l’abril del 2013, en la inauguració de l’hotel Vueling by HC (Vueling més Hotels Catalonia, 13 milions d’inversió, 4 estrelles, a 800 metres de Plaça Catalunya, l’antiga Rimaia 2) afirmà que, en un context de crisi econòmica, “que siguem capaços de crear riquesa, generar ocupació i ser una ciutat competitiva és essencial”. En l’acte, Trias defensà la rellevància estratègica del sector turístic barceloní, que aporta el 16% del PIB de la ciutat. Mesos després, passà de les paraules a l’acció. Sota la justificació de “permetre noves inversions per augmentar l’oferta turística”, el govern municipal (amb vots de CiU i PP) aprovà la modificació del Pla d’usos de Ciutat Vella. És a dir, l’obertura de nous hotels al saturat districte històric de la ciutat, que ja compta amb 17.000 places hoteleres. A l’octubre, Trias encara ho posà més fàcil, i entregà al Gremi d’Hotelers de Barcelona la gestió de les llicències d’establiments turístics en venda a Ciutat Vella, perquè facin la “mediació” amb els inversors “interessats en rescatar-les”. No és només la renúncia del govern de la ciutat a la gestió pública del sector: és l’entrega indissimulada als propis actors que en faran negoci. Lliure mercat. Relativament.

La compenetració de l’Ajuntament de Barcelona amb el negoci immobiliari –lapsus, turístic– és total i estratègica. A partir de Turisme de Barcelona, un organisme público-privat (la famosa concertació público-privada), es vincula l’administració municipal amb 700 operadors. Una palanca pública per a fer el salt privat: la indústria metropolitana més poderosa és entregada institucionalment als fons d’inversió internacionals. L’economia de la ciutat és, avui, economia global. És la financiarització, tanmateix, l'única possibilitat econòmica de Barcelona? És sensat defensar un model productiu absolutament exogen? Quines necessitats ciutadanes resol una indústria basada en exportar rendibilitats i atendre un 90% de clients internacionals? Coneixem les relacions laborals precaritzades del sector i les seves conseqüències respecte els preus de l’habitatge. Coneixem la violència immobiliària que pateixen els residents de les zones turistificades i l’expropiació de l’espai públic que comporta. Coneixem l’estranyament de la pròpia ciutat que vivim els seus habitants. Què significa crear riquesa? Quina ocupació volem generar? Què ens suposa ser una ciutat competitiva? És possible una altra economia metropolitana?

Futurs anteriors: la Flor de Maig

Aliens, aparentment, a les vicissituds d’alcaldes, hotels i fons d’inversió, al bell mig de l’antic barri industrial de Barcelona, el Poblenou, un conjunt de col·lectius malden per resoldre solidàriament les seves necessitats. S’han reapropiat de l’històrica cooperativa obrera la Flor de Maig, i intenten crear-hi no només un centre social autogestionat, sinó reconstruir un barri suplantat per la seva tematització productiva: el 22@. Des de la Flor de Maig es potencien quatre cooperatives de consum agroecològic, es refan vincles comunitaris amb veïnes de totes les edats, s’impliquen en la definició popular de l’espai públic a la Rambla del Poblenou, i es practica l’ajuda mútua amb els veïns més vulnerables que, sense casa, ocupen les naus de l’antic Manchester català.

Malgrat les aportacions positives al conjunt de la vida social, la Flor de Maig està immersa en un procés judicial que pot comportar el seu desallotjament. La propietat, que es feu amb l’edifici en els anys cinquanta de la corrupta legalitat franquista, en reclama els drets. Els actuals usuaris, per contra, esgrimeixen la legitimitat de recuperar (“recooperar”) un patrimoni obrer i popular que fou perdut a causa d’una derrota més vasta: la de 1939. Defensen que estan construint un nou espai públic de cooperació econòmica, social i solidària. Actuarà l’Ajuntament amb la mateixa vehemència amb que recolza l’economia global, per ajudar aquests esbossos d’economia de proximitat? Esperem que sí, i que compri o expropiï l’edifici de la Flor de Maig per a garantir el desplegament de les noves potencialitats socials i comunitàries.

L’actual Flor de Maig ens remet, directament, a una altra genealogia de Barcelona. Ens mostra –futur anterior– una història alternativa i subversiva del desenvolupament de la ciutat, que ha emergit com a producte d’unes relacions de força i ha acabat amb altres ciutats possibles. La Flor de Maig d’avui ens remet a la Flor de Maig d’ahir, la cooperativa obrera de consum que, fundada l’any 1890 al Poblenou per setze obrers boters, arribà a articular –amb una desena de sucursals i una granja a Cerdanyola– les necessitats econòmiques i socials de milers de famílies barcelonines. La Flor de Maig ens remet a la genealogia de la ciutat cooperativa.

Si el capitalisme ha entès sempre la dimensió econòmica de la ciutat, l’esquerra ha oblidat generar una pròpia cultura econòmica urbana. En alguns casos perquè li seguí la corrent al capitalisme, com la socialdemocràcia de Jocs Olímpics i smart cities. En altres, perquè se centrà obsessivament en la fàbrica fordista i no entengué que la producció i reproducció capitalista se socialitzava en la ciutat i la convertia en la metròpoli-empresa. Però més enllà de l’esquerra com a gran relat ideològic impotent, en les nostres ciutats han existit pràctiques concretes de cooperació econòmica que hem de rescatar, i prendre el millor d’elles per a crear una nova democràcia econòmica urbana.

La Flor de Maig no fou l'única cooperativa de Poblenou. Amb Pau i Justícia, l’Artesana o l’Econòmica, aquelles experiències bastiren una alternativa socioeconòmica amb un arrelament impressionant al territori. Altres barris de la ciutat, com Sants, Gràcia i el Clot també foren barris eminentment cooperatius, i per tota la geografia obrera –Barceloneta, Sant Andreu, Poble Sec o Horta– es crearen, entre el segle XIX i el XX, nombroses societats cooperatives de consum, producció i crèdit. Les cooperatives de consum pretenien bàsicament suprimir intermediaris comercials burgesos, i abastir-se directament d’aliments i altres productes de primera necessitat, recuperant part del salari expropiat pel comerciant. Amb els anys, saberen col·lectivitzar els seus excedents de percepció (beneficis) i els dedicaren a afrontar les necessitats dels seus associats: educació, sanitat, mutualisme, caixes de resistència per afrontar vagues, locauts empresarials, atur, jubilacions, malalties, orfandats i viduïtats. En alguns casos, emprengueren iniciatives productives de segon grau i també habitacionals de base cooperativa, així com cooperatives autònomes de treball i producció. No obstant les dificultats, el cooperativisme obrer de consum fou la base perquè les classes treballadores barcelonines s’erigissin en subjectes de la seva pròpia emancipació econòmica, l’eina per a crear unes polítiques socials autogestionades en un context on no existia, ni remotament, l’Estat del benestar. A Barcelona, l’any 1935, unes deu mil famílies s’organitzaven en una seixantena de cooperatives de consum, i ja el 1937, en el context extraordinari de la guerra civil i la revolució social, a Catalunya eren 350.000 famílies les que vehiculaven el consum en les cooperatives obreres. El 1939 aquell món obrer autogestionat desaparegué amb el triomf del feixisme. Avui, no obstant, ens pot inspirar en la creació d’una nova economia metropolitana fonamentada en la cooperació social.

Democràcia econòmica i dret a la ciutat

Les antigues cooperatives obreres afrontaren les necessitats materials de les poblacions urbanes proletaritzades del moment. Abastiment alimentari, equipaments, prestacions socials, educació, sanitat, crèdit, fins i tot habitatge i renda associada al treball cooperativitzat, foren dimensions articulades col·lectivament i de forma democràtica pels seus protagonistes. Institucions socials fermament arrelades als seus barris, les cooperatives esdevingueren puntals d’una economia de proximitat, autogestionada per les relacions de veïnatge. És a dir, l’antítesi del model d’economia globalitzada on les ciutats han de ser nodes d’inversió del capital financer global, d’extracció de plusvàlua i per tant de mercantilització i precarització de la vida urbana.

Quines són les institucions socials que avui impulsem per a fer front a les noves i velles necessitats urbanes? Amb quins nous organismes articulem la cooperació social a la ciutat? Com impulsem una nova democràcia econòmica urbana?

Autors com Henri Lefebvre es referien, ja l’any 1968, al dret a la ciutat. Per Lefebvre, aquell dret significava imaginar i reconstituir un tipus totalment diferent de ciutat, lluny de l’expropiació urbana constant practicada per l’economia capitalista (1). Més recentment, geògrafs i urbanistes, des de David Harvey a Jordi Borja, insisteixen en un mateix sentit. Per Harvey, el dret a la ciutat significa que existeix un poder col·lectiu del conjunt dels habitants per a construir la ciutat que necessiten. Afirma: “només quan s’entengui que els qui construeixen i mantenen la vida urbana tenen un dret primordial a allò que han produït, i que una de les seves reivindicacions és el dret inalienable a adequar la ciutat als seus desitjos més íntims, arribarem a una política urbana que tingui sentit” (2). Per Borja, el dret a la ciutat no es farà efectiu mentre hi hagi precarietat urbana, sigui laboral, existencial o habitacional; mentre es privatitzin espais públics; mentre l’economia especulativa forgi els designis urbans (3).

Per tant, per a garantir el dret a la ciutat, calen alternatives al model especulatiu, precaritzador i exogen de la indústria turística barcelonina. Impulsar una economia autocentrada en allò local, protagonitzada per usuàries, treballadores i comunitats veïnals. Una nova economia urbana basada en la resolució de les necessitats des de la proximitat, autogovernada amb formes de propietat col·lectiva i gestió democràtica. Cal crear, a tots els barris barcelonins, nous espais públics de cooperació econòmica, social i solidària. A Poblenou, a Sants, a Sant Andreu, a Poble Sec, a Nou Barris, arreu on puguem. Hem d’iniciar, a més, els aprenentatges que ens serveixin per a col·lectivitzar i reorientar els sectors estratègics de l’economia metropolitana: també el turisme. I cal desallotjar aquells que posen en venda la ciutat i els seus habitants, no els qui la viuen i la defensen. Cal, en definitiva, un canvi profund del règim econòmic metropolità: el naixement de la democràcia econòmica urbana, la ciutat cooperativa que els seus habitants necessitem.

(1) Lefebvre, H. (1969) El derecho a la ciudad. Edicions 62: Barcelona

(2) Harvey, D. (2013) Ciudades rebeldes. Del derecho a la ciudad a la reolución urbana. Akal: Madrid.

(3) Borja, J. (2012) “Espacio público y derecho a la ciudad” a AAVV El dret a la ciutat/Derecho a la ciudad. Institut Drets Humans de Catalunya: Barcelona.

Només superada per Londres i París, Barcelona ja ha esdevingut la tercera ciutat europea més atractiva per la inversió hotelera. Amb la venda de l’hotel W –popularment conegut com l’hotel Vela, el destructor de la costa barcelonina– a un fons qatarià per 200 milions d’euros, la inversió a la ciutat ha crescut un 71%. Es parla de boom turístic –n’hauríem de dir bombolla?– i els inversors recorren la ciutat, frenèticament, cercant edificis per a convertir en hotels, entre ells –metàfora incisiva de país– l’antiga Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya. Els analistes destaquen que els fons d’inversió internacionals “tenen por” de quedar fora del mercat barceloní si pugen els preus. Les pors dels fons d’inversió, tant diferents a les nostres, són no sadollar la seva voracitat.

L’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, és conegut per mitigar unes pors i desfermar-ne d’altres. A l’abril del 2013, en la inauguració de l’hotel Vueling by HC (Vueling més Hotels Catalonia, 13 milions d’inversió, 4 estrelles, a 800 metres de Plaça Catalunya, l’antiga Rimaia 2) afirmà que, en un context de crisi econòmica, “que siguem capaços de crear riquesa, generar ocupació i ser una ciutat competitiva és essencial”. En l’acte, Trias defensà la rellevància estratègica del sector turístic barceloní, que aporta el 16% del PIB de la ciutat. Mesos després, passà de les paraules a l’acció. Sota la justificació de “permetre noves inversions per augmentar l’oferta turística”, el govern municipal (amb vots de CiU i PP) aprovà la modificació del Pla d’usos de Ciutat Vella. És a dir, l’obertura de nous hotels al saturat districte històric de la ciutat, que ja compta amb 17.000 places hoteleres. A l’octubre, Trias encara ho posà més fàcil, i entregà al Gremi d’Hotelers de Barcelona la gestió de les llicències d’establiments turístics en venda a Ciutat Vella, perquè facin la “mediació” amb els inversors “interessats en rescatar-les”. No és només la renúncia del govern de la ciutat a la gestió pública del sector: és l’entrega indissimulada als propis actors que en faran negoci. Lliure mercat. Relativament.