24-M, el que està en joc a Barcelona

Les eleccions municipals mesuraran la intensitat de la regeneració democràtica. Poble a poble. Ciutat a ciutat. Amb tots els condicionants que representen uns comicis locals, els resultats seran la foto panoràmica del país. Però hi ha casos especials, on es lliuren batalles transcendents, que van molt més enllà de la formació d'un govern municipal. Barcelona és un d'aquests casos. Per la seva càrrega simbòlica, i per la seva capacitat de projecció sobre Catalunya, Espanya i Europa. I perquè el desenllaç està molt obert, d'acord amb les enquestes.

I que està en joc a Barcelona? El model de ciutat d'una capital que durant molts anys va ser un referent en el món. Barcelona va aconseguir compaginar l'ambició de situar-se al mapa de grans ciutats i, alhora, millorar la qualitat de vida de cadascun dels seus barris. Va apostar pels Jocs Olímpics, però, alhora, els va utilitzar com a excusa per cohesionar la ciutat, per reduir les distàncies entre districtes; per rehabilitar les àrees més degradades. Barcelona va fer de l'urbanisme una política transformadora. I va ser així per l'aposta de l'esquerra que va governar la ciutat i per la pressió d'uns moviments socials molt implicats en el progrés. Pasqual Maragall va ser la figura clau, però les conquestes d'aquells anys van ser col•lectives.

Barcelona, sense seus de multinacionals ni institucions d'Estat, va ser un model en el debat de les idees, en les polítiques de cohesió social, en l'aposta per la cultura. En la mobilització de la ciutadania per causes universals. Va ser una ciutat oberta. Però aquell model es va anar esgotant lentament, sense que l'esquerra fos capaç de reinventar-se. Amb la sensació que la ciutat havia decidit viure dels rèdits d'aquella època. Com si es tractés de l'herència que una generació deixa perquè la següent visqui de la renda rebuda.

Els socialistes, que governaven al costat d'ICV, van acabar perdent el poder. I és Xavier Trias, de CiU, qui ha seguit administrant la inèrcia dels governs anteriors. Sense construir un nou model, sense crear alternatives que permetessin trencar la suau decadència de Barcelona. Xavier Trias és la cara més amable de Convergència. Un dels últims representants d'aquella vella CDC que admirava l'Estat del benestar dels països nòrdics. És el pare del model sanitari català, exemple de gestió abans de l'onada de retallades. Va rebre de Jordi Hereu, l'anterior alcalde, una hisenda municipal sanejada i ha invertit els recursos a la Diagonal i el Passeig de Gràcia, a la Barcelona aparador. També en polítiques socials, encara que sense la intensitat que requeria la crisi. I per això, les desigualtats socials s'han disparat durant el seu mandat.

Sense model, Barcelona s'ha difuminat davant el moviment polític que ha concentrat totes les energies a Catalunya en els últims anys, el sobiranisme. En el àmbit econòmic, els lobbies y els interessos privats s’han imposat a la iniciativa pública. Mentre, a peu de carrer, els barcelonins tenen la sensació de viure en un parc temàtic per als visitants. El turisme ha resultat ser el gran recurs econòmic que ha alleujat la crisi. Però el risc és que la ciutat s'acomodi i no aposti pels grans instruments que l'han de fer competitiva a nivell mundial: la investigació, les universitats, les empreses innovadores, les infraestructures, la cultura, les connexions tecnològiques, l'aposta per la formació . I, per sobre de tot, la cohesió social, el progrés i la competitivitat sense deixar ningú pel camí. Barcelona ho va intentar durant anys.

Ara el repte està en recuperar l'ambició, tornar a ser un laboratori d'idees i projectes socials, tornar a la ciutat oberta amb projecció universal. Barcelona és massa plural i complexa per posar-la només al servei d'un projecte polític, ni que sigui tan il•lusionant com convertir-la en “la capital de la Catalunya independent”. I molt menys pot encaixar Barcelona en la idea reduccionista de ser considerada únicament com una gran ciutat espanyola. En un món en el que son decisives les ciutats, Barcelona és un immens instrument polític, social, cultural i econòmic. Per a això necessita construir un nou model, per això la batalla de Barcelona és tan transcendent. És el que està en joc el 24-M.

Les eleccions municipals mesuraran la intensitat de la regeneració democràtica. Poble a poble. Ciutat a ciutat. Amb tots els condicionants que representen uns comicis locals, els resultats seran la foto panoràmica del país. Però hi ha casos especials, on es lliuren batalles transcendents, que van molt més enllà de la formació d'un govern municipal. Barcelona és un d'aquests casos. Per la seva càrrega simbòlica, i per la seva capacitat de projecció sobre Catalunya, Espanya i Europa. I perquè el desenllaç està molt obert, d'acord amb les enquestes.

I que està en joc a Barcelona? El model de ciutat d'una capital que durant molts anys va ser un referent en el món. Barcelona va aconseguir compaginar l'ambició de situar-se al mapa de grans ciutats i, alhora, millorar la qualitat de vida de cadascun dels seus barris. Va apostar pels Jocs Olímpics, però, alhora, els va utilitzar com a excusa per cohesionar la ciutat, per reduir les distàncies entre districtes; per rehabilitar les àrees més degradades. Barcelona va fer de l'urbanisme una política transformadora. I va ser així per l'aposta de l'esquerra que va governar la ciutat i per la pressió d'uns moviments socials molt implicats en el progrés. Pasqual Maragall va ser la figura clau, però les conquestes d'aquells anys van ser col•lectives.