La justícia de gènere no és cosa de dones

Ara que deixem enrere el 8 de març no podem perdre de vista l’objectiu que, lluny de concentrar-se en un parell de diades anuals, la necessitat d’acabar amb el masclisme estigui en el centre del debat polític i social cada dia. Si bé l’existència de jornades reivindicatives com el 25 de novembre o el 8 de març resulta fonamental per visibilitzar tant la pervivència de la injustícia de gènere com el creixent rebuig social vers ella, no donar treva al masclisme significa vigilar-lo, denunciar-lo i treballar per eradicar-lo en cada moment i en cada racó de les nostres vides.

En aquest sentit, tot i que no va rebre gaire atenció mediàtica, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el passat mes de desembre una mesura de transversalitat de gènere amb l’objectiu de dotar-se d’un marc per implementar de manera efectiva la perspectiva de gènere en la seva dinàmica de treball. La mesura, impulsada per la Regidoria de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI, posa especial èmfasi en la creació d’una estructura organitzativa de transversalitat de gènere que impulsi la col·laboració entre àrees, districtes i entitats i que introdueixi la perspectiva de gènere de manera descentralitzada en el conjunt del govern municipal.

Existeixen en l’actualitat dues maneres d’introduir la perspectiva de gènere en les polítiques públiques, les quals, lluny de ser excloents, poden resultar complementàries. La primera, corresponent a les polítiques d’igualtat de gènere, busca incidir en la situació de discriminació de les dones en un àmbit social concret amb l’objectiu de fer-lo menys desfavorable. Aquesta via es considera reactiva ja que genera mesures reparadores de situacions considerades discriminatòries vers les dones atacant els símptomes de la discriminació i no pas les seves arrels. Un exemple el constitueixen les polítiques de quotes o de paritat en tant que reverteixen parcialment la sobrerrepresentació d’homes en espais com la política institucional o el món empresarial sense abordar necessàriament les desigualtats de fons que la generen. Busquen, d’aquesta manera, trobar una solució quantificable per a una situació específica.

Una segona via per a la introducció de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques és la transversalitat de gènere o el que es coneix internacionalment com mainstreaming. Apareguda en la Conferència de Nacions Unides sobre la Dona celebrada a Pekín l’any 1995, aquesta estratègia és considerada proactiva en tant que consisteix en introduir la perspectiva de gènere en tots els estadis (disseny, execució, avaluació) del conjunt d’intervencions dels poders públics (salut, educació, economia, mercat laboral, pressupostos, urbanisme, cultura, etc.). Lluny de limitar-se a actuacions compensatòries destinades a dones en àmbits sectorials concrets, la transversalitat de gènere o mainstreaming busca incorporar de manera estructural la perspectiva de gènere en la política per garantir una igualtat real entre homes i dones. Així, no es limita a proporcionar una igualtat de tracte, com seria, per exemple, garantir un nombre comparable d’homes i dones en les llistes electorals, sinó que busca actuar sobre tots aquells factors que impedeixen la seva participació equitativa en el conjunt de la vida social (la naturalesa del sistema electoral, el masclisme present en els partits polítics, sindicats, altres organitzacions, estructures institucionals i mitjans de comunicació, la pervivència de comentaris i actituds masclistes en el funcionament quotidià de les institucions i els entorns laborals, la divisió sexual del treball present en la societat i en les famílies, etc.). Dit d’una altra manera, en comptes d’intentar evitar només que les dones siguin excloses de la participació social, política o comunitària, es realitza una aposta per transformar des d’un paradigma d’equitat i de justícia tant els marcs que les regulen com les condicions objectives que les dificulten.

Impulsar la transversalitat de gènere passa, d’aquesta manera, per revisar tots els processos institucionals de producció de polítiques públiques amb l’objectiu d’eliminar-hi els biaixos de gènere existents i les desigualtats que reprodueixen. No ens podem conformar amb generar polítiques únicament per a dones que ens ajudin a superar els desavantatges en els que es veuen immerses de manera quotidiana. Ans al contrari, hem d’aspirar a fer política amb i per al conjunt de la població amb l’objectiu de transformar i eliminar de manera global i col·lectiva aquests desavantatges: no busquem només que algunes dones participin, sinó que la participació femenina sigui la norma i que els homes aprenguin a participar d’una altra manera; no aspirem només a que la dona denunciï, sinó sobretot a que l’home no agredeixi, el seu entorn trenqui el silenci i la canalla creixi amb models de relacions lliures, respectuoses i saludables; no ens conformem amb condemnar comentaris, actituds o agressions masclistes, sinó que els volem convertir en impensables; no apostem només perquè les dones assoleixin el salari mínim, sinó perquè totes elles gaudeixin d’autonomia econòmica per poder decidir en cada moment sobre les seves vides; no trobem suficient que les dones tinguin més suport que en l’actualitat en la cura de les criatures, sinó que ens posem com a objectiu que els homes i el conjunt de la societat se’n facin càrrec de manera equitativa.

Aconseguir-ho requereix concebre la injustícia de gènere com a fenomen transversal en la nostra societat i, per tant, comprendre que la resposta ha d’abordar-ne tots els àmbits. Això té una doble lectura: organitzativa i política. La primera comporta una canvi profund en la manera de funcionar dels serveis públics, els quals han d’abandonar l’excessiu “sectorialisme” que històricament els ha caracteritzat i avançar de manera coordinada vers una mirada a les experiències i dificultats vitals dels veïns i les veïnes de la ciutat que sigui clarament global i feminista. La segona lectura, la política, demana una aposta clara per la transversalització de la perspectiva de gènere en l’acció quotidiana de govern i planteja una premissa innegociable: que la lluita contra el masclisme ha de raure en cada racó i en cada actor de la ciutat. Les dones sens dubte en ens beneficiarem, però no per això és responsabilitat nostra. Començar a transversalitzar aquesta lluita passa per recordar que la justícia de gènere no és cosa de dones. La justícia de gènere és cosa de totes i de tots.