L'altre dia anava pel carrer i em va aturar una senyora carregada amb dues bosses de plàstic. Vaig creure que em preguntaria per un carrer, però no, volia vendre una petita estrella de roba que havia cosit la nit anterior. No parava de dir-me que estava avergonyida, però aquell matí no tenia ni un got de llet pel seu fill de 16 anys i es va empassar la vergonya i va sortir al carrer a demanar. Era una dona catalana d'uns 50 anys, extremadament prima i amb bona educació. Es notava que anys enrere havia viscut millor.
La història és real, no inventada, però per respecte a ella, no donaré detall de la seva identitat, ni tampoc oferiré pistes sobre el carrer en la qual la vaig trobar. El que més em va sorprendre va ser que desconeixia que ella tenia dret a una ajuda al seu ajuntament natal. Estava convençuda que aquestes ajudes només són pels migrants.
I aquí és on volia arribar. L'opinió pública en general creu que els migrants reben la major part d'ajudes socials als ajuntaments i la veritat és que no és així. Quan remous certes xifres i pots entaular conversa amb alguns funcionaris de diferents poblacions catalanes, resulta que les dades llancen tot el contrari. Més del 50% de les ajudes que es destinen van a parar a llars catalanes, a través de pagaments de subministraments energètics, beques menjador, tiquets de menjar, abonaments de lloguer...
Tot no comença i acaba als menjadors socials, com es pdoria pensar; és més, en moltes localitats no en tenen, perquè han considerat que danya la dignitat de les persones i per aquesta raó, prefereixen oferir vals bescanviables en establiments col·laboradors amb l'ajuntament.
L'última novetat d'Hisenda és que els beneficiaris d'aquestes ajudes han de declarar la quantia de les mateixes. En cas contrari, pot ser un greuge per l'ajuntament que les dispensa. Tot sota control. La qual cosa no és dolenta ja que els ajuts, com el seu nom indica, són això, processos puntuals perquè la persona pugui rellançar de nou la seva vida.
Però quan el control s'acarnissa en els punts més febles de la societat, desapareix el concepte de transparència que tant exigim al segle XXI, per esdevenir un estrangulament lent i per tant, més penós per als que senten vergonya per ser pobres.
Hi ha vergonya per demanar, per accedir a una feina inferior al teu currículum, per buscar feina, per no arribar a final de mes, per tantes coses i els polítics saben d'aquesta vergonya i s'emparen en ella per esbiaixar cada vegada més en els recursos per a serveis socials. La vergonya no deixa aflorar tota la pobresa que hi ha als nostres carrers i em pregunto com podem afrontar aquesta vergonya, que paralitza més que la por.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
