El Model BCN no volia el Pijoaparte

Quan era petit sempre em sorprenia notar una profunda diferència quan creuava Passeig Maragall i m'endinsava en la, des del meva ment infantil, inhòspita zona que hi ha entre el Guinardó i el Clot. La diferència principal que notava entre amunt i avall era lingüística, però a la Barcelona dels últims vuitanta i principis dels noranta aquest tret implicava que molts matisos que es resumien, ara ho sé, en profunds desequilibris socioeconòmics.

Escric això quan els diaris del dia parlen de l'augment dels índexs de desigualtat a Espanya i els mitjans locals esmenten l'augment de la bretxa social a Barcelona, ciutat que en els últims temps és l'espai metàfora perfecte de les problemàtiques de la nostra època.

A Societats comparades (Debate) l'historiador nord-americà Jared Diamond intenta respondre a una pregunta que tanca un tòpic, i aquests, ja se sap, solen ser certes. Per què el nord sol ser més ric que el sud? L'exemple de partida és brillant. Amb una diferència de deu dies va visitar Holanda i Zàmbia. El primer país té part de la seva superfície sota el nivell del mar, és petit amb relació als països que l'envolten i ha d'importar petroli i carbó per l'escassetat dels seus recursos minerals.

En canvi el segon té molt coure, el seu clima càlid li permet diverses collites anuals i mai ha entaulat guerres de cap tipus. Tots sabem qui guanya el partit.

També quan era petit la ciutat era molt més reduïda. Això em va empènyer cap a Gràcia i em va allunyar d'altres zones. Vaig observar la transformació del centre després de les olimpíades, vaig créixer mentre l'autèntic desapareixia i la façana es consolidava i mai, fins que la recerca de feina i la curiositat em van empènyer a això, vaig superar la Diagonal perquè res em impulsava cap als barris rics de Barcelona, els mateixos que ara passeig amb gust i em atordeixen en ser una utopia donar amb una botiga de queviures xinès on comprar una trista ampolla d'aigua.

Amb un amic solem discutir sobre les millors braves de la ciutat. Els clàssics aposten pel Tomàs de Sarrià. Jo prefereixo les del Delícies del Carmel. Són més barates, la ració és més potent i estan molts més bones, com si la seva opulència simbolitzés la misèria enfront del refinament dels senyors.

Segurament un veí de Sarrià mai trepitjarà el Carmel perquè el considera perillós. Té mala fama per les barraques i per a molts barcelonins només és el lloc de la bretxa del metro. L'habitant de la muntanya pelat no anirà mai tan amunt perquè res se li ha perdut, llevat que ens remuntem a Últimas tardes con Teresa i pensem en les seves metàfores, les mateixes que el Maragall de La ciutat del perdó des d'una altra perspectiva: hi ha dos Barcelones i la seva unió sembla un impossible.

Ho confirmaria l'últim informe. Dels setanta-tres barris de la capital catalana només vint superen la renda mitjana. Si es compara l'actual estadística amb la del 2007 l'increment de la desigualtat és notori. Llavors hi havia sis barris molt rics-cinc molt pobres. Avui els adinerats són vuit i els precaris dinou.

Comprovo el desastre en un gràfic que ho il·lustra amb les parades de metro. La zona mitjana no és estable i tant en els cims com en les clavegueres hi ha oasis clamorosos, indicis de fallades en el dissenyador del sistema. La dada és esgarrifosa i indica una cosa que hem apuntat quan ha tocat parlar de les polítiques municipals dels últims consistoris.

Desdibuixar l'essència per vendre la Marca Barcelona, allunyada de Barcelona que és el teixit ciutadà, ha generat unes dinàmiques similars a les del món global en què vivim, augmentades sens dubte per la crisi, però molt remarcades pel model triat.

Hereu va apostar pel turisme i l'aparador, Trias va redoblar l'aposta i la llaminadura forjada al llarg dels anys va estendre a molts barcelonins i més turistes mentre es descuidava amb estrèpit la política amb majúscules, que consisteix en preocupar-se pels éssers als quals has governar i no només per a inversions que afavoreixen pocs, des dels hotels de luxe a la parctematització, de la megalomania per incrementar el nombre de visitants a incendiar moltes zones pel malestar imperant com a conseqüència d'oblidar a les persones i centrar-se en empreses i beneficis.

Durant els mesos de govern d'Ada Colau dels barris han cessat les seves protestes, com si estiguéssim davant d'una treva. Potser part de culpa la té la insistència amb què l'alcaldessa ha parlat de governar per a tothom sense distincions, portar el bastó de comandament amb la vista posada en els 73 barris per reduir tanta esquerda i aconseguir el tan anhelat equilibri.

Mesures com destinar part del superàvit a aquesta qüestió avalen que va de debò i els cent cinquanta milions per revertir les desigualtats al costat del futur establiment d'un salari mínim interprofessional d'àmbit metropolità ho confirmen, cosa que en aquesta era on molts polítics prefereixen vendre fum amb qüestions sentimentals s'agraeix molt.

Esperem que el bé comú, que no deixa de ser el sentit de la mateixa condició, s'imposi i les xifres quedin com un malson en forma de sospir.

Quan era petit sempre em sorprenia notar una profunda diferència quan creuava Passeig Maragall i m'endinsava en la, des del meva ment infantil, inhòspita zona que hi ha entre el Guinardó i el Clot. La diferència principal que notava entre amunt i avall era lingüística, però a la Barcelona dels últims vuitanta i principis dels noranta aquest tret implicava que molts matisos que es resumien, ara ho sé, en profunds desequilibris socioeconòmics.

Escric això quan els diaris del dia parlen de l'augment dels índexs de desigualtat a Espanya i els mitjans locals esmenten l'augment de la bretxa social a Barcelona, ciutat que en els últims temps és l'espai metàfora perfecte de les problemàtiques de la nostra època.