No hi ha sinó un problema filosòfic realment seriós: el suïcidi.
(Albert Camus, El mite de Sísif)
Pagar a la romana és anar a mitges. Actuar a la romana pot tenir un regust de fregits, però en realitat fa olor de falsa modèstia ben amanida amb recursos retòrics que ho dissimulen. És el que en part ha succeït amb la llista unitària de l'opció independentista. Forcadell i Casals, tanto monta monta tanto, semblaven molt felices de pertànyer a entitats privades quan es veia d'una hora lluny el seu desig de saltar a la palestra política. Un cop han aconseguit el seu objectiu ningú s'estranya, com tampoc hauria de sorprendre-hi la presència a la candidatura d'Eduardo Reyes, portaveu de Súmate, que de ser ningunejat a la televisió pública catalana passa a engrossir el manat del folklore sobiranista on tres presències polítiques parlen ben clar d'algunes claus del Procés.
La primera és Oriol Junqueras. Com és que el triomfalista candidat d'ERC s'ha abaixat els pantalons i ha acceptat anar per darrere del President a l'elenc? Fàcil. Les enquestes han rebaixat el seu sorpasso a la insignificança prèvia al 25N del 2012 perquè les CUP li han robat el veritable vot d'esquerra. Davant d'aquesta situació ser vicepresident d'un hipotètic govern després del 27S no sona del tot malament i clar, vendre la moto d'una renúncia a favor de la unitat té aquest regust d'humilitat i abnegació tot i la falsedat de les dues virtuts en aquest cas concret.
La segona és Artur Mas, a qui es podria comparar amb el tant és. Prova-ho una altra vegada. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor de Samuel Beckett pels seus múltiples intents de redreçar la seva criatura després de la caiguda camí de Damasc de juny de 2011, quan després de veure assetjat el Parlament va entendre la utilitat d'amagar les retallades i passar a les estelades per evitar barricades. Des de llavors, com un camaleó amb sobredosi de colors, ha sabut monopolitzar el discurs i ressuscitar infinites vegades quan intuïa que s'ensorrava. Almenys en el seu bàndol és el vencedor. Ho demostra la reunió definitiva, on es va treure de la màniga ser el número quatre de la candidatura folklòrica mantenint l'as de ser investit Molt Honorable per tercera vegada si, com resulta previsible, el seu grup guanya les eleccions.
Ho ha aconseguit amb l'astúcia de qui creu emmascarar les escombraries d'un partit desacreditat i a la deriva que té la seva principal seu embargada entre un sex shop i un bingo al carrer Còrsega de Barcelona, metàfora d'un encaixonament que se salva en tenir al davant la Casa Comalat, aquesta estranya peça modernista on malgrat voler-hoo no s'hi podria emmirallar CDC. De debò ho volien? De veritat aspiraven a ser com els seus avis de la Lliga Regionalista?
Durant tres dècades el paper els anava com anell al dit. Ben entrat el segle XXI van decidir jugar a la ruleta russa i desafiar la lògica del catalanisme amb una barreja anòmala. Unir en un mateix paquet una suposada esquerra nacionalista, el conservadorisme burgès i la base popular és una cosa que només es va veure el 1906, quan el nen estava en bolquers i exhibia un entusiasme revolucionari, amb la Solidaritat Catalana. El projecte va fracassar perquè hi havia massa sensibilitats en un vaixell i enmig es va creuar la Setmana Tràgica.
Però ara tot és diferent. El concepte fonamental és plantejar la batalla del 27S, com tot el Procés, des de la desactivació de la ideologia inspirant-se en un model a la italiana que així mateix pot contemplar-se a la porta gran tant als EUA com a la UE. Al país transalpí s'observa en l'antic PCI. Es va refundar en Democratici di Sinistra, va mantenir la falç i el martell amb un arbret i el 2008 va optar per rebatejar-se com Partito Democratico per eliminar qualsevol indici de l'esplendor passada i emparentar-se amb la formació del mateix nom dels Estats Units. D'aquesta manera es liquava el seu caire d'esquerres i tot ja era el mateix i es perfilava la ruta cap a una societat bipolar neutra, la millor plataforma per imposar reformes estructurals que tant agraden a Brussel·les.
En aquesta comesa entra la tercera personalitat del ball: Raül Romeva. Vendre la seva pàtina d'antic ecosocialista dóna un altre aire al sobiranisme, com si així es fes creïble el seu inexistent gir social, però si s'analitza l'elecció amb deteniment s'aconsegueixen diverses conclusions molt interessants. Una d'elles és estètica i absurda. Alguns periodistes han volgut ser originals i l'han comparat amb Varoufakis. No obstant això la seva modernitat és més catalana, a lo Jordi Labanda, d'aquest gafapastisme ja superat que per a alguns ha de ser la panacea d'anar a l'última moda. Si deixem de banda aquests aspectes tan frívols i importants i anem al gra podem afirmar sense discussió que la seva inclusió en la llista de llistes és una operació per anul·lar allò ideològic, propulsar més encara el mannà de la independència com a bandera compartida per tota una societat i creuar els dits per veure si l'estafa funciona. Romeva ja no és d'esquerres, és un més del grup, d'una altra manera no hagués acceptat encapçalar la candidatura sense optar al càrrec suprem. Altres diran que això seu, com en Junqueras, és abnegació. No ho crec. És màrqueting.
A l'altra banda del ring hi ha els dissidents, tessel·les d'un mosaic plural que segueixen el corrent de la prèdica que ha envaït totes les parcel·les de la vida catalana. Això ha generat un intent múltiple d'unificar propostes. El PP va intentar la surrealista d'anar al costat de PSC i Ciutadans, rebutjada tant per uns com per altres. La CUP, sabent poder ser la clau que obri les portes d'una futura governabilitat, navega còmoda en les seves aigües de llibertat i socialdemocràcia, dues cartes per poder triar on acostar-se i ser fonamental. Unió pot esgarrapar vots moderats, caure en el no-res absolut o donar una sorpresa. L'altre conjunt és 'Catalunya sí que és pot', a qui hem d'aplaudir per ser més conseqüents que els seus homòlegs espanyols, embrancats per culpa de la ràbia d'Alberto Garzón i altres en l'eterna divisió de l'esquerra en no entendre que les idees progressistes necessiten en aquest temps un bloc sòlid per exhibir múscul i somiar amb una victòria impossible des d'altres paràmetres.
El naixement de 'Catalunya sí que és pot' és una estupenda notícia, però disgusta veure com per imperatius del guió han hagut de formular ràpidament la seva idea de República Catalana independent o associada a Espanya. Els aniria millor si pensessin com l'alcaldessa i diguessin, simplement, que estan d'acord amb el dret a decidir, una mica de sentit comú. Per fer-ho ha de canviar la Constitució de 1978 i espero que aquest moment arribi després de les legislatives espanyoles i el nou panorama a les Corts, més repartides que mai en els seus escons. Mentrestant bé farien a proposar polítiques útils a la ciutadania mitjançant un programa creïble on l'eix esquerra-dreta es manifesti per ensenyar com es pot construir un altre país basat en el bé col·lectiu.
De debò que en aquests temps el més important és la independència i la forma sociopolítica de Catalunya? No. Tan difícil és veure com el monopoli mediàtic ha aconseguit amagar els problemes essencials dels ciutadans? No ho crec. Hi ha alternatives per sortir d'aquest bucle? Sí.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
