Està pecant d'ingenuïtat la CUP?

Començaré per dir que he votat a la CUP-Crida Constituent, malgrat no sóc especialment independentista. Potser per això em costa molt d’entendre algunes de les coses que estan passant. Però crec que la meva experiència com a vella activista em permet fer una anàlisi que és possible que s’acosti a la realitat.

He de confessar que em posa molt trista veure com la CUP-CC s’està esbatussant per culpa del que, al meu entendre, és una manca de realisme, o potser, un mostra d’ingenuïtat, d’una part dels seus components.

Per començar, és difícilment imaginable que es pugui “negociar” alguna cosa amb Junts pel Sí, de fet, és com intentar barrejar l’aigua amb l’oli. Les propostes, la ideologia i els objectius de la CUP estan a les antípodes de les de CiU en tots els àmbits (inclòs l’anomenat Procés) i “ells”, Mas i companyia, són els que tenen el Poder, no només polític, sinó econòmic, social i cultural, que és el que compta a l'hora de la veritat. CiU no està acostumada a “negociar” res. Des de fa temps l’única cosa que ha fet ha sigut “imposar” les seves normes: retallades en serveis socials, privatitzacions en salut i educació, pagament del deute, 3%... Per tant, imaginar que poden arribar a algun acord amb la CUP-CC i les seves propostes és il·lusori. L’experiència m’ha demostrat que al Poder se’l combat, no es pacta amb ell.

Per tot això, crec que la CUP no hauria d’haver entrat mai en el joc de Junts pel Sí. Les primeres declaracions de Baños sobre la investidura de Mas eren les més encertades: “És el seu problema!”

Costa de creure, que si arriben a un acord, per light que sigui, Mas el complirà. Mas i els seus faran en tot moment el que més els convingui. En la situació política actual, els pactes i acords no tenen força en si mateixos, com no la tenen les promeses electorals, a no ser que tinguis eines i força per fer-los complir. I amb 10 diputats la CUP no té aquesta força.

Tampoc sembla creïble que si investeixen Mas com a president el procés tirarà endavant. Tant CiU com el mateix Mas no havien sigut mai independentistes. S’han “convertit” els últims anys, i no està clar si ha sigut per convenciment o per alguns interessos ocults. En tot cas, això no és l’important. La qüestió és que, tal i com estan les coses, sense referèndum a la vista, sense una majoria clara de vots a favor de la independència, sense un pacte amb l’Estat, sense canviar la Constitució.... el procés només podria avançar amb una gran pressió popular d’una gran majoria de la població i amb una capacitat de fermesa i de resistència davant les cantades conseqüències, que Mas no pot pas assegurar. Algú creu, de veritat, que la burgesia d’aquest nostre país posarà en perill tots els seus interessos econòmics i polítics i serà capaç de desobeir de veritat? Jo no.

Tot això em porta a pensar que el millor que podria fer la CUP-CC és continuar sent conseqüent, deixar de negociar amb en Mas, retornar al “és el seu problema” i posar-se a treballar per fer una bona oposició al govern que surti. No vull pas dir que renunciïn al seu ideal independentista, cal que en això siguin també conseqüents i continuïn treballant pel que sempre han defensat, però acceptant com estan les coses i mesurant la força que tenen, enlloc de buscar aliats que, de veritat, no ho són, ans tot el contrari. Poden donar suport a Mas, o a qui sigui, en totes aquelles accions que ajudin a avançar cap a la independència, però no pas fer pactes “contra natura”.

Caldria també que tornessin als carrers, continuessin organitzant aquesta part de la societat catalana que, amb independència o sense, vol millorar les coses en aquest país i vol retornar un mínim de benestar i justícia social a totes les seves ciutadanes.

Finalment, crec que també s’està pecant d’impaciència. Com si les coses importants es poguessin resoldre en un plis plas. Els països que, com el nostre, lluiten per la seva independència, com el Quebec o Escòcia, porten molts anys treballant per això i encara no ho han aconseguit. Amb un govern central de dretes (i no hi massa perspectives d’un gran canvi d’orientació), sense una majoria social clara, amb una esquerra feble i dividida, amb una situació europea i internacional com la que tenim, la idea que “ara és el moment”, que “ara o mai”, no sembla pas molt realista.

Dir, per acabar, que desitjo fermament que trobin una sortida airosa i, sobretot, que no es desmuntin o es trenquin. A la gent d’esquerres (i als independentistes) les CUP ens fan molta falta.

Potser tot el que he dit no són més que ximpleries. Potser és veritat la vella dita que fa així: “La inexperiència dels joves demostra que és possible allò que la experiència dels vells demostra que és impossible”. Si fos així, no en dubteu pas, n’estaria ben contenta!