Podem, Guanyem, Construïm

Mai com ara s'havia conjugat amb tanta freqüència la primera persona del plural en l'escenari polític. El “Yes, we can” amb el qual Obama va guanyar les eleccions a la Casa Blanca als Estats Units ha inspirat, per la seva força i senzillesa, a moltes altres formacions que apel·len a l'optimisme col·lectiu en temps difícils.

El plural en primera persona respon a la concepció d'un “nosaltres” que comparteix, coopera, distribueix i aconsegueix l'objectiu últim: donar poder a la ciutadania. Deixa enrere la figura del líder carismàtic que fascina als seus seguidors i aposta pel protagonisme compartit, per una força comuna que es genera en les pròpies bases. No obstant això, quant hi ha de cert darrera d'aquests emocionants lemes?

A ningú se li escapa que l'apoderament col·lectiu no és tasca simple, ni molt menys ràpida. Vivim en una societat profundament desmotivada, en elevada situació de vulnerabilitat, abocada a l'individualisme i a una lluita quotidiana per la supervivència.

Els alts nivells d'atur i de precarietat laboral condueixen, com han demostrat tants estudis psicosocials, a una reducció dràstica en la participació política i cultural, i a l'apatia i resignació passiva d'una majoria davant els esdeveniments. L'escandalosa emergència de la corrupció en el sistema polític i financer ha allunyat encara més la ciutadania de la participació i fins i tot de la mateixa idea de democràcia. Es té la sensació que “no hi ha res a fer” o bé “tot seguirà igual fem el que fem” o fins i tot “tots (en política) són iguals”. L'alarma i indignació de les primeres fases acaba convertint-se, quan no es produeixen canvis significatius, en indefensió generalitzada. No hi ha res més lluny de l'apoderament.

Étienne de la Boétie es preguntava, ja al segle XVI, a què es devia aquesta malaltia mortal dels pobles de sotmetre’s resignadament als designis dels poderosos, dels tirans, en una mena de “servitud voluntària” de desenllaç fatal. En la seva meravellosa defensa de la llibertat, la Boétie descobreix que no són les causes objectives les que provoquen la submissió sinó la creença induïda de la gent que no hi ha més possibilitat que l'esclavitud.

Per trencar aquesta convicció interioritzada es necessita alguna cosa més que la repetició de lemes motivadors, per positius que siguin. Apoderament significa autonomia, afirmació, seguretat... característiques que no poden transmetre’s per les paraules sinó per la construcció d'un sistema en què les persones prenguin les regnes de les seves pròpies vides, un sistema d'assumpció de responsabilitats individuals i col·lectives, participació en els espais de presa de decisions i l'experiència continuada de canvis reals i efectius.

Per situar-se en aquesta nova posició de poder es requereixen lideratges generosos, per sobre de tot ètics, provinents de l'acció col·lectiva i no situats en protagonismes unipersonals, que és el que acostuma a passar fins i tot entre els que s'autodenominen representants de la “nova política”. Però, sobretot, es necessita el pas endavant de la ciutadania, el desig d'intervenir, canviar, exigir, decidir... necessitem l'aparició d'aquesta “classe valenta” que tantes persones estan ja reclamant als carrers; mentretant, la llarga espera ens manté en estat d'incertesa i llunyana esperança.

Mai com ara s'havia conjugat amb tanta freqüència la primera persona del plural en l'escenari polític. El “Yes, we can” amb el qual Obama va guanyar les eleccions a la Casa Blanca als Estats Units ha inspirat, per la seva força i senzillesa, a moltes altres formacions que apel·len a l'optimisme col·lectiu en temps difícils.

El plural en primera persona respon a la concepció d'un “nosaltres” que comparteix, coopera, distribueix i aconsegueix l'objectiu últim: donar poder a la ciutadania. Deixa enrere la figura del líder carismàtic que fascina als seus seguidors i aposta pel protagonisme compartit, per una força comuna que es genera en les pròpies bases. No obstant això, quant hi ha de cert darrera d'aquests emocionants lemes?