Els grans mitjans de comunicació son propietat del Poder i no només subministren notícies, sinó que s’han convertit en l’aparell ideològic i propagandístic de les elits, que a través de l’hegemonia social aconseguida, volen perpetuar els seus privilegis i dictar les normes (a favor seu) per les quals s’ha de regir la societat.
A mitjans dels anys 70 el Poder va decidir trencar el pacte social sorgit de la crisi dels anys 20 i formulat després de la Segona Guerra Mundial, pel qual es potenciava l’estat del benestar i s’efectuava una “certa” distribució de la riquesa. Des d’ aleshores ençà i crisi rere crisi, les diferències socials han augmentat i cada cop hi ha més pobres i exclosos. Les elits sabien des de primers dels 70 que el capitalisme és insostenible en un planeta finit. Ara s’ha publicat la darrera confirmació. El 14 de març de 2014 coneixíem un informe de la NASA en el qual s’avisa que anem camí del col·lapse per 5 causes: clima, aigua, agricultura, població i energia.
El col·lapse esdevindrà quan la demanda de recursos superi la capacitat de càrrega ecològica del planeta i és conseqüència de l'insostenible ritme d’explotació de recursos i de la desigual distribució de la riquesa. Coneixedors de la situació i no disposats a compartir els privilegis que consideren seus, les elits que ostenten el Poder des de sempre, prefereixen encaminar-se al desastre perquè esperen sortir-ne indemnes a través del control total i absolut dels recursos.
Per aconseguir-ho estan convertint la democràcia en un privilegi exclusiu d’aquells que accepten les regles del joc. Emparats en el control polític i econòmic, estan transformant els drets econòmics i socials en un negoci que es desenvolupa legalment -cooptats com estan els governs- mitjançant les privatitzacions per decret, la fabricació dels diners que tan sols poden generar els bancs privats, l’obligació de pagar el deute (il·legítim) o l’apropiació de tots els béns de la ciutadania, de tots els béns comuns. Ho fan en nom de la defensa de la propietat privada però apoderant-se dels béns individuals i col·lectius de la ciutadania a través de l’empobriment: control de la feina, destrucció de les polítiques socials –sanitat i educació per tothom-, restricció de l’accés al diner (crèdit), negació del dret a l’aigua, a l’habitatge, l’energia, cap respecte pel medi ambient, pel planeta... Tot al seu sarró, cap propietat pública. I no volen drets, tan sols obligacions lligades a la supervivència: “si vols sobreviure, accepta les meves –esclaves– condicions”. La ciutadania reduïda a població sacrificable.
Una de les eines emprades i més eficaces per aconseguir l’hegemonia social, partits polítics i la majoria d’economistes inclosos, és el control dels mitjans de comunicació, dels seus continguts i de les persones que s’hi expressen. I la primera cosa que calia fer era i és, destruir o reduir al no res, el sistema immunològic de la societat: el pensament crític. Sense pensament crític, concebut com un mètode per analitzar l’estructura i la consistència dels fets, els raonaments o les proposicions que en general s’accepten com a vertaderes en la vida quotidiana, no hi ha debat democràtic. Sense pensament crític ni debat democràtic les “veritats” s’introdueixen en el pensament individual i col·lectiu conformant un pensament únic, indiscutit. Sense el debat lliure de les idees, no hi ha democràcia.
La primera cosa a fer, doncs, fou controlar els grans mitjans de comunicació i tots aquells altres amb “suficient” capacitat de influència. S’ha fet i encara es fa, a través de tres procediments: 1.- apropiació dels mitjans i control dels consells d’administració; 2.- l’ús de la publicitat com a mesura de pressió – si vols els diners dels meus anuncis, doblega’t a les meves condicions- ; i 3.- deutes i subvencions condicionades a l’adscripció acrítica al sistema. Tots tres han servit per controlar els mitjans privats. El deute ha suposat el toc de gràcia dels mitjans públics. Els tres nivells de govern, municipal, autonòmic i estatal, atrapats per la crisi i la manca de diners, han hagut d’admetre les condicions de les entitats financeres si no volien fer fallida. I entre les condicions, la de posar els mitjans públics al servei del Poder o tancar-los (també val aprimar-los per fer-los inoperants).
Segons l’informe Anual de la Professió Periodística, entre 2008 i 2013 s’han tancat a Espanya 284 mitjans de comunicació. Més de 10 mil periodistes busquen feina. I s’han creat 380 nous mitjans, la majoria a internet: 9% estatals, 29% locals.
La informació ha esdevingut així mercaderia i els mitjans de comunicació, abandonat el pensament crític i el foment del debat democràtic, guies de l’opinió pública, responsables de la creació d’una determinada cosmovisió. Amb dos objectius: pensar d’una manera determinada, perquè pensar d’una manera específica suposa actuar d’una forma concreta, prefabricada; i substituir el dret a la informació de la població per la facultat de consumir-la, deixant de ser ciutadans per convertir-nos en consumidors. I no estem dient que tota la informació sigui falsa, sinó que la informació esbiaixada o la informació comprada, es publiquen en el mateix suport sense diferenciar-se de la Informació (amb majúscules). Encara més. Els mitjans vinculats al Poder tracten d’ocultar o com a mínim disfressar, tota aquella informació que posa en qüestió el sistema. I no hi ha pitjor censura que la informació amagada.
En l’actual estadi de desenvolupament del capitalisme es fa difícil pensar en recuperar el paper democratitzador dels mitjans de comunicació fins ara de referència. La política ha estat segrestada pels diners, la representació social absolutament condicionada per la propietat –si no tens, no vals– i la democràcia reduïda a un passiu procés de delegació de poders. En aquest context, els mitjans s’encarreguen de distribuir el pensament únic que necessita el sistema. Quan llegim, veiem, escoltem una informació, preguntem-nos si ens fa pensar o pel contrari ens diu què pensar.
Contràriament, el dret a la informació, com a la salut, a l’educació, al medi ambient, al treball o l’habitatge, per citar-ne alguns, són drets de la ciutadania, drets inalienables. La població no n’és la destinatària –consumidors - n’és la propietària i té dret a gestionar-los. Cal, doncs, fer ús d’aquests drets i, tot enfrontant-nos al Poder i als governs que el representen, negar-los el dret de propietat sobre cap d’ells, dir-los sense por que la ciutadania n’és la legítima propietària i impedir-los que en facin, com estan fent, un ús interessat, mesquí.
Ara mateix s’estan malversant cabals públics per no parlar de corrupció en tots els àmbits relacionats amb la ciutadania i els seus drets. I tenim dret a parlar de corrupció perquè en el món de la informació i els altres, ho és desviar-te a propòsit dels procediments morals i ètics que regulen el nostre comportament amb la voluntat d’enganyar, atemorir, culpabilitzar, treure’n avantatge.
Cal un projecte d’Informació nou. Un projecte sorgit de la ciutadania, sota el control de la ciutadania, és a dir, de tothom i pensat en les necessitats de la ciutadania. Un projecte que deixi en evidència els poders i els impedeixi distribuir les “veritats” prefabricades que tant contribueixen a mantenir l’hegemonia social a favor seu. Un projecte que no tan sols convisqui amb iniciatives informatives no controlades pel Poder com eldiario.es i Catalunya Plural, Cafè amb Llet, La Directa, l’Ariet, La Marea, Mitjans en Lluita i tantes altres, sinó que sigui capaç de crear les sinèrgies imprescindibles per sumar informació i no dispersar-la.
A continuació, una primera proposta per fomentar el debat al voltant del Dret a la Informació i qui n’és el seu legítim propietari (i administrador)
A cada municipi haurien de sorgir plataformes d’informació ciutadana que exerceixin el dret a la informació. Les assemblees físiques i virtuals han de servir per assegurar que tothom té dret i pot participar del procés informatiu. El moviment ha de ser ciutadà i els periodistes que primer són ciutadans i després professionals i consellers experimentats, han de formar-ne part, impulsar-lo i facilitar a la població la informació que reclama i necessita per exercir la democràcia. La ciutadania administra i tria la informació i els periodistes la desenvolupen per fer-la a mans.
La ciutadania haurà d’adreçar-se coordinadament amb altres plataformes d’auditoria i fiscalització, als governs locals, supramunicipals, autonòmics, estatals i exigir-los que donin a conèixer quants diners es gasten en publicitat, informació dirigida, propaganda de l’acció de govern, comunicació, subvencions informatives, mitjans de comunicació. Exemples: subvencions a mitjans de comunicació privats, compra de pàgines de diaris per fer informació interessada, pagament a diaris per distribuir informació interessada com si fos vertadera, concessió de serveis públics a mitjans privats... I exigir l’ús de les instal·lacions públiques que són de totes.
La ciutadania, les PIC hauran d’aconseguir el control d’aquests diners que són públics i que no es poden administrar a benefici d’ inventari. Aquests diners a mans de les Plataformes Locals de Comunicació, amb treball coordinat, permetrien crear eines de comunicació transmèdia i llocs de treball remunerats amb dignitat. I el que és més important, generar informació, deixar de fer propaganda, fomentar el pensament crític i el debat democràtic de les idees. En definitiva, alimentar la democràcia.
Ens hi va el futur, ens hi va la vida. I només serà una utopia si no hi creiem.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
