El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Si Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent han arribat a un acord durant la tarda de dissabte és perquè diumenge ja no podien. Això fa pensar en un acudit propi del món del dret que fa referència al compliment dels terminis. Per què ho presento l’últim dia? Perquè l’endemà ja no puc. Més enllà de si se li troba la gràcia o no, ens pot ajudar a pensar l’acord presentat ahir. El joc de pressions en el que s’ha convertit l’anomenat “procés” s’ha volgut portar sempre fins al final: en els acords sobre la consulta del 9N, sobre la llista única... CDC estava acostumada a guanyar aquestes pressions, i també ho volia fer aquest cop, per això podia esperar fins al darrer moment perquè tenia els recursos suficients per deixar en mala posició qui no acceptés. N’han parlat els diferents actors, no és notícia. Però en aquesta darrera ocasió ara davant estava la CUP, que no va acceptar les pressions per a la llista única, que va veure com les seves propostes de cara al tipus d’eleccions a fer no eren acceptades encara que només CDC hi estigués en contra.
Aquests darrers mesos hem parlat força del joc de la gallina, en una de les seves variants dos vehicles avançant ràpidament cap a un precipici i perd qui abans s’atura. Un referent il·lustratiu pot ser el que apareix a Rebel sense causa. Aquest acord de darrera hora en podria ser una constatació més, potser la més clara. El joc de la gallina també té a veure amb la pressió. La pressió que ets capaç d’exercir i que ets capaç de patir. No sembla que ni Junts pel Sí ni la CUP estigués disposada a caure pel precipici. Però què era el precipici per cadascú? Les eleccions? CDC tenia prou indicis del seu descens electoral i no guanyar les eleccions seria un problema greu.
CDC està en perill. Ha fet canvis per poder reconduir el projecte i continuar disputant l’hegemonia a Catalunya. Ha aconseguit situar-se per sobre de tots els altres actors, amb la mal anomenada llista única que permetia evitar controlar el creixement d’ERC. Ara ERC ja havia dit que no veia una opció vàlida convertir les eleccions del març en una validació d’un nou govern de Junts pel Sí, la darrera proposta de CDC. Junts pel Sí no podria existir al març, ERC no cediria a la pressió aquest cop. Per la CUP, o per una part d’ella, el problema podia ser no aprofitar l’ocasió que tantes persones veuen com única o acabar assenyalada com a responsable d’un fracàs, d’uns resultats electorals el mes de març en el què la suma dels partits independentistes fos menor a la del setembre. Res del que ha fet créixer l’independentisme a Catalunya ha canviat en aquests mesos. Podríem dir que fins i tot, la màquina de generar independentisme fins i tot està treballant a major ritme.
Però les opcions independentistes també són conscients del seu desgast electoral. I si hi ha algun canvi rellevant s’ha de situar en l’aparició de Barcelona En Comú, que guanyà les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona, i En Comú Podem que ho va fer en les eleccions generals del 20 de desembre a Catalunya. El vot En Comú suposa l’aparició d’un espai defensor de la sobirania de Catalunya, no necessàriament de la seva independència. Al final Junts pel Sí i CUP-CC han saltat del cotxe abans de les eleccions, sembla que no han caigut pel precipici. Però les metàfores poden il·luminar o enfosquir, veurem si les eleccions eren el precipici. L’acord que cap de les parts semblava voler, però totes han necessitat.
El moviment a favor de la independència de Catalunya és des de fa anys un projecte col·lectiu, plural i amb gran diversitat. Això ha anat a més en els darrers anys. Suposa un contrast xocant com en els darrers mesos s’ha intentat cavalcar aquest moviment des de posicions que tenen un discurs i una pràctica eminentment personalista. Les conferències i compareixences de Mas no neguen el caràcter col·lectiu del moviment, però posen sempre en primer pla la seva figura.
Les intervencions del president Mas s’han construït des del Jo: jo decideixo que no em presento com a candidat a president, jo proposo el nou president, jo decideixo quina feina faré, jo no deixo la política, jo deixo sense validesa el compromís de no tornar a presentar-me, jo vigilaré com es desenvolupa tot, jo decidiré què faig d’aquí uns mesos. L’arribada a la seu de CDC d’Artur Mas després de la compareixença de dissabte per presentar l’acord va ser rebuda amb moltes persones integrants del seu govern i membres de CDC a l’entrada de la seu. Les cares no eren d’alegria per l’acord. CDC no prèvia aquest desenvolupament. Mas no és el moviment a favor de la independència, no ho ha estat mai, però potser el “procés” ha estat massa lligat a la seva persona i això suma i resta. Resta per personalisme, paternalisme, per tutela. El pas al costat de Mas farà que això canviï?
El “procés” cap a la independència ha estat presentat per alguns dels seus actors protagonistes com l’ocasió per fer política d’una altra manera. En el període de l’emergència de nous actors en la política institucional que proposen la necessitat d’una política diferent a la què s’ha practicat des de les institucions de l’estat, el procés i partits com CDC, un partit que ha format part d’aquestes institucions, s’ha sumat a aquest discurs.
A diferència del que passaria en l’escenari espanyol on apareix un eix que s’ha anomenat de nova i vella política que separa partits tradicionals com el PP i PSOE de noves formacions com Podemos i Ciudadanos, a Catalunya hi ha un partit dels tradicionals, CDC, que intenta evolucionar cap a poder ser associat amb l’anomenada nova política. Sembla que allò buscat és una centralitat en els eixos de nova-vella política i en el d’esquerra-dreta. Ens hauríem de plantejar què hi ha de nova política, de les necessàries altres maneres de fer política en aquest acord tan fonamental pel que ha de venir. Però potser no importa això. Potser per massa persones i col·lectius que en algun moment han reclamat la necessitat d’una altra manera de fer política, d’una nova política, això acaba sent un recurs més per intentar que se senti allò que una part important de la població vol escoltar. Més enllà de ser partidaris de la independència, o no, de Catalunya, la preocupació per la política que fem i la qualitat de la democràcia que construïm dia a dia hauria de ser una prioritat.
memesLa compareixença del president Mas per presentar l’acord va tenir com a component destacat la crítica a la CUP, la insistència en els errors que havia comès aquest actor i en els canvis que havia de fer per fer-ho palès i demostrar que estava disposada a esmenar-los. La compareixença de la CUP va incorporar autocrítica sobre el seu comportament a les negociacions, però va quedar molt lluny d’allò fet per Mas. Junts pel Sí només acceptaria com a autocrítica haver confiat en excés en la CUP. Aquests posicionaments no deixen de resultar sorprenents en el moment de mostrar un acord que suposadament hauria de convèncer a les dues parts.
La CUP ha aconseguit, segons reconeix, fer avançar el procés i que Mas es faci al costat. Però la contrapartida és investir un president del CDC que no marca cap distància amb les polítiques del partit i assumir una disciplina de vot que no sembla que pugui acompanyar les crítiques que ha mantingut a les polítiques de CDC i que no sembla que canviaran substancialment. El mateix dia que Benet Salellas, des de la CUP, ha dit que han enviat el president Mas a la paperera de la història, Mas davant del Consell Nacional de CDC ha dit que compta pel present i pel futur.
La política a la que semblem estar abocats des de fa massa temps és la que prioritza passions a raons. Una manera de fer política que es construeix des de l’objectiu per construir relats que s’incrustin bé en el cervell de la ciutadania per orientar, condicionar, alliçonar. Una manera de fer política que no és pròpia només dels partits polítics, que també està afectant a altres sectors de la nostra societat. Menció especial poden merèixer alguns mitjans de comunicació i alguns periodistes. Els arguments han deixat pas als meme , idees força, molt sovint enginyoses, però que en el major part dels casos no es desenvolupen, no s’argumenten, no permeten el diàleg. Assistim a una lluita per convertir en dominants, hegemòniques, les pròpies posicions.
David Fernández va popularitzar des de la seva arribada al Parlament l’expressió “hackers de l’impossible”. Vivim temps de canvis que per a moltes persones semblaven impossibles. L’acord entre Junts pel Sí i la CUP-CC en pot ser una bona mostra, la declaració de desconnexió aprovada al Parlament també. Un cop han fet possible allò impossible, hauran de pensar en tot el que caldrà per continuar fent possible un acord al qual s’arriba en aquestes circumstàncies. Aquests impossibles no només passen al Parlament. Els hem viscut també a partir dels resultats de les eleccions municipals amb l’arribada al govern a l'Ajuntament de Barcelona En Comú o d’ Ahora Madrid. Però no hem de mirar només a les institucions de l’estat. Cal atendre la feina feta des dels moviments socials la gent de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, de Tanquem els CIEs...
Aquestes són algunes maneres de fer política que es poden trobar en l’acord al que s’ha arribat entre Junts pel Sí i la CUP-CC. Però no només allà, és un mal molt estès i és faci que els protagonistes es presentin com afectats més que com a causants i així justifiquin fer allò que els altres també fan. Més enllà de la posició de cadascú sobre com ha de ser el futur de Catalunya caldria valorar conjuntament les conseqüències negatives per una societat que es vol democràtica d’aquestes maneres de fer política: la política de pressions, la del joc de la gallina, la personalista, la del relat i els memes, la dels miratges de la mal anomenada nova política. Més enllà de la posició de cadascú sobre com ha de ser el futur de Catalunya caldria ser conscients que no podem aspirar a ser una societat democràtica amb maneres de fer política que persegueixen la imposició de maneres de pensar. Una societat plural i democràtica necessita poder deliberar, debatre, decidir, acordar, des de posicions formades i informades, amb coneixement d’allò que es tracta, amb capacitat per pensar per un mateix.
Si Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent han arribat a un acord durant la tarda de dissabte és perquè diumenge ja no podien. Això fa pensar en un acudit propi del món del dret que fa referència al compliment dels terminis. Per què ho presento l’últim dia? Perquè l’endemà ja no puc. Més enllà de si se li troba la gràcia o no, ens pot ajudar a pensar l’acord presentat ahir. El joc de pressions en el que s’ha convertit l’anomenat “procés” s’ha volgut portar sempre fins al final: en els acords sobre la consulta del 9N, sobre la llista única... CDC estava acostumada a guanyar aquestes pressions, i també ho volia fer aquest cop, per això podia esperar fins al darrer moment perquè tenia els recursos suficients per deixar en mala posició qui no acceptés. N’han parlat els diferents actors, no és notícia. Però en aquesta darrera ocasió ara davant estava la CUP, que no va acceptar les pressions per a la llista única, que va veure com les seves propostes de cara al tipus d’eleccions a fer no eren acceptades encara que només CDC hi estigués en contra.