Els partits i les institucions del règim del 78 s'oposen frontalment al referèndum català perquè suposaria el triomf del principi democràtic de la voluntat popular sobre les regles establertes fa 40 anys. Es va redactar llavors una Constitució que va néixer morta, sota la pressió dels poders fàctics, a instàncies del ministre de Franco Manuel Fraga. Els experts constitucionalistes consideren “morta” una Constitució que no es pot adaptar a l'evolució de la societat. Només en el passat mes de maig 17 Estats van modificar les seves constitucions vives, entre ells la República Federal Alemanya per resoldre les reclamacions de Baviera sobre la seva contribució excessiva al fons de solidaritat entre els “lands”.
La Constitució espanyola no només no s'ha adaptat, sinó que ha retrocedit. La prevaricació del Tribunal Constitucional que va modificar l'Estatut aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya vulnerant l'article 152.2. de la Constitució de 1978 que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment, és una mostra extrema d'aquest caminar cap a enrere com els crancs. La resposta de la majoria del poble català han estat set anys de mobilitzacions extraordinàries de més d'un milió de persones i les victòries sobiranistes en les eleccions de 2012 i 2015. La metamorfosi popular i política catalana han conduït al plebiscit sobre l'estat independent en forma de república. Un referèndum que obrirà el camí per proclamar la III República.
La gegantesca propaganda del règim del 78, que controla totes les televisions i els principals diaris espanyols, que enalteixen a tota hora els seus supòsits grans assoliments, no aconsegueix amagar la seva naturalesa corrupta i la seva incapacitat per oferir un horitzó de futur als joves. Aquests, que no havien nascut el 1977 ni el 1978, són els més perjudicats per la incapacitat de l'oligarquia espanyola. Una dada irrefutable: la tan cloquejada recuperació econòmica de 2015 i 2016 no ha impedit que en aquests dos anys hi ha hagut menys naixements que defuncions, la qual cosa no ocorria des de 1939. Amb més d'un 40% d'atur juvenil, amb contractes precaris i a temps parcial, amb sous de menys de 1000 euros i lloguers de més de 700 euros els joves no poden emancipar-se i molt menys fundar una família.
Al mateix temps, la corrupció i les clavegueres del Règim del 78 projecten la veritable naturalesa del sistema polític vigent. La llista de 60 casos del PP que va recordar Irene Montero va deixar clara la dimensió de la cobdícia dels partits que monopolitzen el poder. Per la meva banda, vaig afegir la negativa a investigar els 1600 milions que ha acumulat Joan Carles I en els seus anys de regnat i el paper dels corruptors de les grans constructores.
A més, tenim la malversació legal. El Banc d'Espanya ha quantificat en més de 60.000 milions els euros que els contribuents haurem de pagar per cobrir la fallida de tantes caixes d'estalvis derivada de la bombolla immobiliària. Era una bona ocasió per destinar aquesta enorme quantitat de diners per crear un gran parc públic d'habitatge, com el que existeix en la majoria de països europeus. L'oligarquia ha utilitzat aquests 60.000 milions per concentrar tot el poder financer en només cinc megabancs.
Al mateix temps, la recerca de periodistes valents ha tret a la llum les misèries policials. En el documental «Les clavegueres d'Interior» el policia Jaime Barrado lamenta: «El sistema està tan corrupte que expulsa als decents». Al seu costat les maniobres del Govern espanyol a la fiscalia general de l'Estat, a anticorrupció, en el desplaçament de jutges per entorpir els processos judicials que aborden els casos de corrupció mostren que el poder judicial és manipulat per mantenir la impunitat dels poderosos.
La commemoració dels 40 anys de les eleccions de 1977 s'ha utilitzat per magnificar el mite de la Transició espanyola. Ja ho vaig denunciar en la fallida investidura de Pedro Sánchez: el model espanyol de transició solament va ser seguit pel General Pinochet a Xile. El model de reconciliació i democratització, admirat per tot el món, va ser el de Nelson Mandela a Sud-àfrica, amb la seva Comissió de la Veritat. Per aquesta raó va rebre el premi Nobel de la Pau i al seu enterrament van assistir tots els caps d'Estat del món. Al funeral d'Adolfo Suárez, esdevingut pocs mesos més tard, només va assistir un cap d'Estat estranger: el dictador Teodoro Obiang. No hi ha evidència més clara de l'ínfim prestigi del règim postfranquista.
Hi ha les condicions per repetir a Espanya la metamorfosi contra el règim del 78 que s'ha produït a Catalunya. Com en el 14 d'abril de 1931 Espanya pot ficar-se al llit monàrquica i despertar-se republicana. El triomf del “sí” a l'Estat independent en forma de república l'1 d'octubre generarà una crisi en el règim monàrquic que ni la pell d'elefant de Rajoy podrà resistir. Els següents passos del Parlament de Catalunya per implantar la República Catalana desencadenaran un conflicte democràtic d'altíssima intensitat, amb la tornada dels presos polítics a Espanya. La situació serà tan convulsa que es convocaran eleccions generals.
Davant aquestes eleccions s'hauria de plantejar una actualització del Pacte de Sant Sebastià de 1930. Tots els partits contraris al règim del 78 haurien d'incloure al seu programa, com a mínim, un punt comú: la convocatòria d'un referèndum sobre monarquia o república. Si la proclamació de la República Catalana fos reprimida per la força i els seus representants democràtics estiguessin empresonats, s'hauria d'afegir l'amnistia com un altre punt central del programa comú. Si aquests partits obtinguessin la majoria absoluta al Congrés es convocaria el referèndum sobre monarquia o república. Si guanyés la república, el pas següent no seria un altre que la celebració d'eleccions constituents. La victòria de les forces republicanes hauria liquidat el corrupte i incapaç règim del 78 i la proclamació de la III República seria realitat.
Si Catalunya no ha aconseguit la independència a causa de la repressió del Regne d'Espanya, la III República haurà de reconèixer la República Catalana. Si per contra, aquesta ja s'ha consolidat hauria de proposar a la república espanyola i a la portuguesa una Unió Ibèrica com a entitat reforçada dins de la Unió Europea, seguint l'exemple del Benelux. Es complirà el projecte de Francesc Macià en proclamar la República Catalana dins de la Unió de Repúbliques Ibèriques el 14 d'abril de 1931.