El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
El rei d’Espanya fa setanta-cinc anys. Per molts anys. La relació de la corona espanyola i del rei amb Catalunya ha estat sempre basada en els clixés. Un franquista una mica espavilat ja va fer el mateix en el seu moment: Tots recordem la imatge de Pio Cabanillas, ministre d’Información y Turismo, el 1974, retratat amb barretina i porró, intentant acostar-se a l’ànima catalana, encara en vida de Franco. Els catalans són uns sentimentals, deia l’enyorat Paco Candel en el sentit que, feies l’esforç de parlar-los en català i se’t fonien a les mans. ¿Ens perd l’estètica, de debò, segons afirmava, categòric, Unamuno (ell mateix, monument a l’esteticisme necrofílic gràcies a la fascinació que li va provocar el “Viva la muerte” de Millán Astray) La monarquia espanyola sembla haver-ho entès a mitges: El rei d’Espanya, dins del marge petit d’actuació que li permet la Constitució Espanyola, mai no ha superat els clixés, ni tan sols no ho ha intentat. Ernesto Ayala Dip en parlava aquesta setmana a El País, però no tenia en compte l’afició als clixés dels mateixos catalans: Només cal adonar-se de la quantitat de bava d’admiració que provoquen les quatre paraules en català que profereixen els membres de la casa reial estant de servei. Perquè fora de servei, mai. Alfons XIII va demanar al seu hereu Joan que lluités sempre per la unitat d’Espanya. I Joan de Borbó, en el seu testament, va fer exactament igual amb el seu fill Juan Carles. De manera que tot plegat s’assembla força a una de les idees mestres del testament del mateix Franco: L’obsessió per la unitat d’Espanya. La família reial espanyola hauria de parlar amb fluïdesa, després de trenta-vuit anys de regnat, les llengües d’Espanya. Òbviament, no és així. Si a mi me n’haguessin demanat l’opinió hauria implorat, si us plau, que, posats a fer, no parlessin ni gota de català, mai. Sempre en castellà. O en llatí. La monarquia, per se, és anacrònica. Per la història quedarà l’actitud del cap de l’Estat respecte a la llengua catalana. El rei de Bèlgica va posar-se malalt per no haver de firmar la llei de l’avortament aprovada pel parlament del seu país. El rei d’Espanya no es va posar malalt a l’hora de llegir el discurs que li havien preparat sobre el fet que la llengua castellana mai no havia estat vehicle d’imperi o d’imposició. Ja li va semblar bé. Aquest gener, el rei d’Espanya fa setanta-cinc anys. Que els compleixi amb salut. I si està recuperat, divertint-se d’aquesta manera tan curiosa que té i que ara ja coneixem. Però per sempre quedarà que la seva institució, podent fer moltíssim per la comprensió de la plurinacionalitat de l’Estat, no va fer-hi gairebé res. I també quedarà que molts catalans, ansiosos per ser bons súbdits, no solament van fer-hi els ulls grossos sinó que van interpretar les quatre molles llençades a terra com una prèvia del tiberi que després mai no va arribar.
El rei d’Espanya fa setanta-cinc anys. Per molts anys. La relació de la corona espanyola i del rei amb Catalunya ha estat sempre basada en els clixés. Un franquista una mica espavilat ja va fer el mateix en el seu moment: Tots recordem la imatge de Pio Cabanillas, ministre d’Información y Turismo, el 1974, retratat amb barretina i porró, intentant acostar-se a l’ànima catalana, encara en vida de Franco. Els catalans són uns sentimentals, deia l’enyorat Paco Candel en el sentit que, feies l’esforç de parlar-los en català i se’t fonien a les mans. ¿Ens perd l’estètica, de debò, segons afirmava, categòric, Unamuno (ell mateix, monument a l’esteticisme necrofílic gràcies a la fascinació que li va provocar el “Viva la muerte” de Millán Astray) La monarquia espanyola sembla haver-ho entès a mitges: El rei d’Espanya, dins del marge petit d’actuació que li permet la Constitució Espanyola, mai no ha superat els clixés, ni tan sols no ho ha intentat. Ernesto Ayala Dip en parlava aquesta setmana a El País, però no tenia en compte l’afició als clixés dels mateixos catalans: Només cal adonar-se de la quantitat de bava d’admiració que provoquen les quatre paraules en català que profereixen els membres de la casa reial estant de servei. Perquè fora de servei, mai. Alfons XIII va demanar al seu hereu Joan que lluités sempre per la unitat d’Espanya. I Joan de Borbó, en el seu testament, va fer exactament igual amb el seu fill Juan Carles. De manera que tot plegat s’assembla força a una de les idees mestres del testament del mateix Franco: L’obsessió per la unitat d’Espanya. La família reial espanyola hauria de parlar amb fluïdesa, després de trenta-vuit anys de regnat, les llengües d’Espanya. Òbviament, no és així. Si a mi me n’haguessin demanat l’opinió hauria implorat, si us plau, que, posats a fer, no parlessin ni gota de català, mai. Sempre en castellà. O en llatí. La monarquia, per se, és anacrònica. Per la història quedarà l’actitud del cap de l’Estat respecte a la llengua catalana. El rei de Bèlgica va posar-se malalt per no haver de firmar la llei de l’avortament aprovada pel parlament del seu país. El rei d’Espanya no es va posar malalt a l’hora de llegir el discurs que li havien preparat sobre el fet que la llengua castellana mai no havia estat vehicle d’imperi o d’imposició. Ja li va semblar bé. Aquest gener, el rei d’Espanya fa setanta-cinc anys. Que els compleixi amb salut. I si està recuperat, divertint-se d’aquesta manera tan curiosa que té i que ara ja coneixem. Però per sempre quedarà que la seva institució, podent fer moltíssim per la comprensió de la plurinacionalitat de l’Estat, no va fer-hi gairebé res. I també quedarà que molts catalans, ansiosos per ser bons súbdits, no solament van fer-hi els ulls grossos sinó que van interpretar les quatre molles llençades a terra com una prèvia del tiberi que després mai no va arribar.