Salvar al President Mas: l’acord i l’elitització del procés sobiranista

Semblava impossible després de setmanes tirant-se els trastos pel cap i jugant a fet i amagar, però, finalment, CiU i ERC van arribar a un acord per seguir impulsant el procés sobiranista, que donava signes de cansament i de refredament davant de la incapacitat per pactar dels seus principals actors. La negociació d’aquest pacte entre CiU i ERC va aplegar al Palau de la Generalitat al President Mas, al cap de l’oposició Oriol Junqueras, i als representants de la societat civil sobiranista, és a dir, de l’ANC, Òmnium i l’Associació de Municipis per la Independència: Carme Forcadell, Muriel Casals i Vila d’Abadal.

Tots cinc van parir un acord que marcarà els mesos vinents del procés sobiranista. Els punts més destacats d’aquest acord giren al voltant de la continuïtat i reforçament del pacte de legislatura entre CiU i ERC, l’aprovació dels pressupostos amb el vot afirmatiu dels republicans i la creació d’estructures d’Estat, un probable acord postelectoral per les municipals entre totes dues forces, la convocatòria d’eleccions per al pròxim 27 de setembre i la fòrmula electoral escollida per presentar-se en aquests comicis: llistes separades però amb un programa o full de ruta comú per a les forces sobiranistes. No cal dir que, com no podia ser d’un altre forma, aquest acord entre el sobiranisme polític i civil a qui realment beneficia és al President Mas.

Des de la jornada del 9N, el President de la Generalitat ha anat agafant més i més protagonisme en el lideratge del procés sobiranista. Recordem que aquell mateix dia va sortir triomfal a celebrar les bones dades de participació i va afirmar que si algú era el responsable d’aquella jornada històrica, era ell (en referència a les possibles conseqüències legals que se’n derivaven de la seva celebració).

Poc després d'aquella data, el President va convocar una conferència a l'Auditori del Fòrum on va traçar les línies mestres que hauria de seguir el procés sota el seu lideratge: 18 mesos en els quals es convocarien unes eleccions plebiscitàries amb una llista única que ell estava disposat a liderar, després el Parlament sorgit d’aquests comicis redactaria una Constitució Catalana, i finalment, hi hauria un referèndum sobre la nova Constitució i per ratificar la independència de Catalunya. Aquesta conferència, davant de 2000 persones i retransmesa en directe per TV3 i Catalunya Ràdio, va provocar l’enveja de la resta de líders polítics que es van afanyar a dir la seva amb formats similars, tot i que no tan grandiloqüents ni concorreguts com el del President de la Generalitat. Les discrepàncies sobre el format amb el qual concórrer a les eleccions plebiscitàries, llista única liderada per Mas amb independents de la societat civil sobiranista com defensava el President, o diverses llistes sota un paraigua programàtic comú ho feia ERC, van portar a una confrontació dialèctica que només amagava la lluita per l’hegemonia del front sobiranista entre el nacionalisme català conservador i el republicanisme independentista.

D'aquesta confrontació, veient l’acord abans esmentat, qui en surt reforçat és el President de la Generalitat. Ara bé, per què? Tres fets ens expliquen l'enfortiment de la figura d'Artur Mas després d'aquest acord:

El primer d'aquests fets: és el President de la Generalitat qui des del 9N, d'acord amb conferències o declaracions institucionals, va marcant els tempos del procés sobiranista a tots els nivells agafant a contracorrent la resta d'actors involucrats.

El segon gira al voltant de què, tot i la pressió de l’ANC i d’Òmnium (tots recordem aquell discurs de la Carme Forcadell després del 9N en el que reclamava eleccions plebiscitàries en 3 mesos), ha estat Mas qui ha fixat la data de la convocatòria electoral quan ha volgut i no 3 mesos després del 9N, sinó el 27 de setembre, gairebé un any després d’aquella històrica jornada. Això li dóna marge de temps per allunyar-se de la comissió d’investigació que s’està donant al Parlament de Catalunya sobre el cas Pujol i de refundar una CDC assetjada pels casos de corrupció i les retallades, recuperant així les possibilitats d’una victòria electoral que les enquestes li neguen.

El tercer i últim, és que Mas es garanteix la governabilitat durant el que queda de legislatura gràcies a l’enfortiment del Pacte de Legislatura amb una ERC que donarà suport a uns pressupostos que ha estat condemnant durant tot el mes de desembre passat titllant-los d’antisocials, a canvi d’unes estructures d’Estat que fa dos anys que Mas va prometre i que no han avançat gens. A més, a finals de setmana hem pogut veure com ERC votava en contra de la compareixença de Mas en la comissió parlamentària sobre l'affaire Pujol.

Mas, per tant, segueix al capdavant del Govern de la Generalitat aprovant uns pressupostos que no tenia com passar, construint unes estructures d’Estat que ja fa dos anys que havien d’estar construint-se, defugint l'estigma dels casos de corrupció, garantint poder local pels seus candidats a les municipals i allargant el procés sobiranista 8 mesos més per tal de poder rescatar del coma polític en què es troba a CDC amb la incorporació d’independents.

Tot plegat ens porta a afirmar que el procés sobiranista, nascut en el si de la societat civil i dotat d’un fort tarannà popular que agafà els partits a contrapeu, ha estat segrestat per les elits polítiques, en aquest cas pel President de la Generalitat, que desatén les reivindicacions del sobiranisme civil, i marca la seqüència de fets que han de seguir. Des del 9N hem passat d’un moviment popular, bottom-up, és a dir, de baix cap dalt, amb grans demostracions de força al carrer, gran presència a les xarxes socials, i amb entitats i associacions sobiranistes escampades arreu del territori, a un procés top-down on és Mas, qui cedint en el que és accessori, aconsegueix fixar la seva pròpia agenda i sobreviure per molt que enquesta rere enquesta sembli tocat de mort.